Rick & Morty ha estrenat quarta temporada a HBO, sense sobresalts. Encara hem de veure 70 episodis més signats de la comèdia de ciència-ficció. Molts sentiran insuficient aquest qualificatiu, potser aquí hi falta “animació per a adults”, potser hi falta la “mala llet”. L’humor frívol amb o sense crítica als EUA grans i lliures és una mena de torneig per veure a qui se li’n refot més el món. Ja sigui la longeva South Park o la veterana Els Simpson, són models en pantalla d’un humor que ha degenerat amb els anys.
El tercer gran culpable és Family guy, amb aquell humor més càustic al qual s’hi afegeix riuades de violència gratuita sense abandonar el paradigma de la família disfuncional d’Springfield. La innocència i immaduresa del protagonista, Peter Griffin, fa de colofó, percutor o aplaudiment de la violència que l’envolta, mantenint sempre la irreverència i l’escàndol com a primer reclam de la sèrie. És, de fet, un joc sobre la dessensibilització de l’espectador que passats els anys ja no sembla cap broma. “Sembla que avui només veiem violència a les pel·lícules i sexe a la televisió” recita la cançó del programa a tall de profecia autocomplerta.
Arribat al punt de saturació de famílies disfuncionals (American Dad, The Cleveland Show, fins i tot de El Asombroso Mundo de Gumball) representar al mal pare de família sense més ja no denúncia; normalitza. El constant reclam i especulació al voltant de la figura paternal impresentable de Padre de Família ha trobat un públic molt extens que es defineix en vers aquestes sèries en tant allò banal de l’humor de l’animació per a adults, aquesta que de vegades es refugia en la incorrecció política més casposa (Paradise Police) de la que ara també s’està alimentant el món del monòleg amb exponents com David Suárez, una “legitimitat” en l’humor que només veureu defensar homes. No és tant un problema de representació, sinó un problema de mirada masculina (male gaze) de guionistes i fans competint a veure qui segrega més testosterona. No alié a les aigües tèrboles del “male gaze” tenim el metacomentari de Rick & Morty.
El personatge amb el factor guai és Rick Sánchez, un científic alcohòlic que involucra al seu net en viatges espacials arriscats. Manipulador, egoista, cínic, apàtic. Però mentre es desenvolupa la sèrie aprenem del seu descontrol, de les seves conductes autodestructives, de la compulsió per les drogues, de la depressió, la inseguretat i els intents de suicidi. Ser un fatxenda tormentat no és guai, no es passa bé. La sèrie deixa ben clar que el paper de Rick li és únic, que només ell ha estat creador i destructor de mons, que ha fet consecutius salts de consciència que l’han portat més enllà del bé i el mal, que està trastocat, fet que l’ha portat a veure la seva família com insectes.
La frivolitat de la qual parlàvem es transforma a Rick i Morty en nihilisme. Sovint, els episodis presenten una moral, però la moral és negada de seguida pels mateixos personatges que actuen com un port d’aquesta indolència americana. Com la fi de l’episodi 1×08, en què el pare i la mare de Morty viuen un moment d’amor quàntic però la resta de la família bufa de vergonya aliena i es posa a mirar la tele.
L’episodi 1×06, però, és el determinant, quan el duo de Rick i Morty provoquen la fi del món tal com el coneixien i enfronten conseqüències reals pels seus actes que els deixaran afectats de per vida. El que salva Rick y Morty de ser una altra sitcom animada indolent és que explica que les coses són importants malgrat que hom potser mai no ho vulgui reconèixer. Amb aquest nihilisme, els creadors de Rick & Morty aconsegueixen fer comentaris sobre la crueltat de la mirada masculina sense necessitat d’abandonar-la. Les formes de la sèrie subratllen les expectatives d’un tipus d’espectador masculí amb relació a a allò que veu: un bon mascle ha de ser rude, i no pot ser de cap altra manera si vol ser popular.
