today-is-a-good-day

El compte pendent definitiu amb la Màfia

- Advertisement -

The Irishman és una mostra de com està canviant el món del cinema en molts aspectes. Un peix gros (i un gat vell) com Martin Scorsese va haver de veure com Paramount Pictures es negava a finançar-li la seva pel·lícula més desitjada i de les més ambicioses. El 26è film del mític director novaiorquès era massa car i llarg. Netflix va sortir al rescat i és per això que una de les cintes més esperades de l’any (i possiblement un de les més premiades) acabi veient-se en gran mesura a la TV. Per sort, abans ha passat per alguns cinemes en VO i hem pogut gaudir en pantalla gran el retorn de Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci (i Harvey Keitel) al cinema de màfies dirigits per un dels mestres de la matèria.

- Advertisement -

I és que si no fos pel ja famós rejoveniment dels personatges fet amb tecnologia digital (i no amb maquillatge i pròtesis) tindríem davant un dels bons films de gangsters que es van popularitzar als setantes i vuitantes. The Irishman no només recupera l’essència dels clàssics, The Irishman ÉS els clàssics. És un viatge en el temps al bon cinema, a la nostàlgia del bon gust, al savoir faire dels grans directors de cinema. És tan fàcil com asseure Joe Pesci i Robert de Niro en una taula d’un restaurant amb butaques de pell i poca llum parlant “d’encàrrecs”. És tan senzill com admirar una conversa d’Al Pacino amb Robert de Niro, tots dos amb pijama, parlant d’amistat i lleialtat. Sembla tot molt “normal” però aquestes coses no passaven dels dels anys 90. I ho trobàvem a faltar… La fallida Righteous Kill (2008) no feia justícia a la magnitud dels seus intèrprets. La història del cine mereix una pel·li com The Irishman per veure brillar en una mateixa cinta tres titans de la interpretació com son  Al Pacino,  Joe Pesci i Robert de Niro. I només podia reunir-los Martin Scorsese que des de la llunyaníssima Casino (1995) no treballava amb ells.

- Advertisement -

A aquestes alçades de la pel·lícula ja haureu endevinat que un dels màxims atractius i encerts del llargmetratge (no pas l’únic) és el seu elenc protagonista. Si deixessin sucar pa als cinemes faríem curt de farina per gaudir de la feina dels tres pilars del film. Començant per un Robert de Niro que capitaneja la història amb una transició exemplar que transmet la cruesa d’un “home dels encàrrecs” amb un conflicte de fidelitats. L’actor fetitxe de Martin Scorsese (9a col·laboració junts) és fred i professional quan fa falta, mediador i comprensiu quan se li requereix i fa de frontissa de la part de la història que s’acosta al món del l’hampa italo-americana i la que ens endinsa en el sindicalisme turbulent de Jimmy Hoffa.

I només podem escriure mots d’elogi i respecte absolut per Al Pacino que torna a un histrionisme, en ocasions, digne d’Scarface i ens regala una de les millors actuacions de la seva carrera (i no parlem d’una carrera qualsevol). El seu Hoffa sembla fet a mida i si podem resumir la feina d’Al Pacino en aquesta pel·lícula en una paraula aquesta és intensitat. Des de la veracitat del personatge fins a l’enèrgica lluita pels seus principis (i el seu “imperi”). Recuperar aquest actor per aquest tipus de paper és una delícia… Igual que és un plaer tornar a veure Joe Pesci a qui Scorsese va rescatar (quasi a la força) de la seva jubilació per posar-se a la pell de Russell Bufalino, un personatge a les antípodes del seu esbojarrat Nicky Santoro de Casino. El Pesci de The Irishman és la contenció, l’experiència, la subtilesa, l’elegància… El paper de Padrino que mereixia des de feia anys i que, als seus 76 anys, li obsequia el director que el fa fer guanyar un Oscar l’any 1991 per Godfellas. I podríem escriure molts més paràgrafs (tots positius) sobre els actors en estat de gràcia del film però, per sort, hi ha molt més a subratllar.

En una pel·lícula que dura tres hores i vint minuts, té més de 300 escenes i que no és fa pesada cal agrair al guionista la tasca de fer tot el viatge una experiència gaudible. I és que Steven Zaillian és el guionista de Shindler’s List, Moneyball, Gangs of New York o American Gangster per posar només alguns exemples. El que volem dir és que sap enfrontar-se a una epopeia i convertir-la en una experiència per l’espectador amb una història trencada expressament en peces de trencaclosques que es van unint amb diàlegs magistrals que van des de l’absurd (els minuts que esperem quan algú arriba tard) fins a eufemismes descarats per amagar les paraules que realment es volen dir: mort, assassinat, neteja.

També hem d’agrair la cruesa de la violència, una constant en el cinema d’Scorsese, que busca més la veracitat que l’espectacle de sang. Si algú ha de morir d’un tret al cap això és un pim, pam i mort. Fredor. I qui acompanya aquesta atmosfera des dels interiors fins a les nits de Nova York estil Taxi Driver és el director de fotografia mexicà Rodrigo Prieto que continua demanant un Oscar a crits (Silence, Brokeback Mountain, Argo).

- Advertisement -

Martin Scorsese fa complir 75 anys al set de The Irishman. El realitzador posa amb aquesta peça una nova medalla al seu currículum amb una nova història de les que més li agraden: auge i caiguda d’un antiheroi. Clars i obscurs d’un home fosc. Un nou retrat del somni americà mal entès. Una nova obra mestra que segurament serà recordada com una raresa en un segle XXI dominat pels superherois que ell tan detesta. Esperem que Netflix faci que un film com aquest arribi a més gent i algun jove despistat la visioni sencera sense mirar el mòbil. Al cinema jo era el més jove i ja tinc pèls blancs a la barba…

Veredicte

El millor: el trio protagonista i el sabor a bon vi madur d’aquella collita que tan costa de trobar.

El pitjor: una mica massa de clímax al final i una Anna Paquin i Harvey Keitel poc aprofitats.

Nota: 9

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents