today-is-a-good-day

‘Coco’ o el dol etern

- Advertisement -

Ens repetim aquestes paraules com un mantra però la realitat és que només les tenim presents quan veiem el final de persones properes, amics i familiars, coneguts o els nostres éssers estimats. En general no volem ser conscients de l’equilibri pel qual camina diàriament la nostra existència. Avui hi som, però demà podria ser que no, és un tòpic tan gran com tot el cementiri de Montjuïc però igual de verdader. Quan la mort arriba al nostre entorn, inexorable, moltes vegades brusca i dramàtica i mai agradable, ens veiem forçats a acostumar-nos-hi però, en realitat, d’alguna manera, estem entrenant la nostra ànima. Aprenem a conviure amb la buidor i els records que deixen els que marxen i d’alguna manera entenem millor que un dia deixarem de respirar i entrarem a la foscor eterna.

La realitat és que la por a la mort està fomentada per la societat en què ens ha tocat viure. Embolcallada de tabús i patrocinada per religions i creences que funcionen com una droga: és més fàcil acceptar una història muntada amb cels, vida eterna, àngels, verges i un paradís, que dir-te a tu mateix que en el moment en què tanquis els ulls la teva consciència desapareixerà i només quedaran els records de la gent que t’estimava (o de la que no t’estimava gens, a vegades els extrems es toquen). No hi ha cap mal a creure en una rondalla religiosa per alleugerar les nostres pors, de fet, depèn de com es miri, és una bona manera d’afrontar-ho, però el problema arriba quan s’utilitza (juntament amb unes quantes coses més) per controlar la gent en vida. I sí, en essència el control de l’espècie humana seria un dels pilars de les religions, però aquí ja m’he desviat massa del tema. Seguim.

- Advertisement -

- Advertisement -

La mort és una de les parts essencials de la condició humana. A tots ens arriba, implacable, i per tant la humanitat l’ha reflectit de moltes maneres en el seu llegat cultural. I d’ençà que es va inventar el setè art sempre n’ha sigut una pedra angular. Aquí em podria estendre amb una enciclopèdia sencera de com el cinema i la mort han anat agafats de la mà en tots els gèneres o en moltes narratives i recursos cinematogràfics possibles. Des de la duríssima, però necessària, visió cristiana de Bergman, passant per la metòdica (i diferent) anàlisi de Bob Fosse utilitzant el musical a All that jazz, fins a comèdies negres tan estranyes com Death becomes her o les metàfores zombies de George A.Romero a tot el subgènere que ell mateix va inaugurar. Però avui us vull parlar d’una obra lleugerament diferent, que no té por de mostrar que la mort pot ser una celebració i que tot resideix en els records i el llegat que deixem: l’última obra mestra de Pixar, Coco.

Co-dirigida l’any 2017 per Lee Unkrich (Toy Story 3, Finding Nemo, Monsters Inc.) i Adrian Molina, Coco és un viatge màgic que utilitza la festivitat mexicana del Día de los Muertos per “reivindicar” la mort com a part intrínseca de la vida i com a punt i a part dins de la nostra (efímera) existència terrenal. Explica la història d’en Miguel, un nen mexicà que vol ser músic malgrat l’oposició de tota la seva família la qual prefereix que es dediqui al negoci familiar de la sabateria. En un intent desesperat de deslliurar-se de la prohibició, el nen creua al món dels morts sense saber ben bé com tornar i a la recerca de respostes sobre el llegat familiar.

El primer gran encert de Molina i Unkrich és l’estètica festiva i colorista del món dels difunts i també el seu to amable i alegre. Aquesta premissa (utilitzada ja per Tim Burton a The corpse bride, per exemple) xoca amb la visió de la mort que tenim a Europa i en molta part del món occidental, però és necessària per definir i celebrar (en contraposició a Trump i al seu racisme) la cultura mexicana i la seva manera (molt més festiva) de celebrar el pas que tots farem al més enllà. Els directors, molt en la tradició Pixar, proposen una història feta per als adults que també arriba i pot ser interpretada i processada pels més petits. El fet que parli d’un tema tan delicat com la mort i utilitzi una direcció artística festiva i despreocupada és un encert que va més enllà de la simple casualitat. Coco abraça el món dels difunts, ens el regala i ens diu que mentre recordem als nostres tot estarà bé. Aquí ve la part més complexa, interessant i necessària de la pel·lícula: els morts estan bé allà on estan i aquella frase tan utilitzada del “ningú no mor mai mentre se’l recordi” és una veritat com un temple. Vertebrant una història familiar que en principi no sembla excepcional (en termes de guió), s’aconsegueix portar a l’espectador a un carreró sense sortida on inevitablement ha d’enfrontar-se a un torrent d’emocions, dolor i vivències personals sobre la mort. Una posició incòmoda, però que en mans dels responsables de Pixar es transforma en una redempció compartida i també de caràcter molt personal depenent de com arriba a diferents tipus d’espectador. Perquè si una cosa té Coco, és que no deixa indiferent. Ens enfronta i entrena a la mort igual que la mateixa mort ho fa al llarg de la vida. Com una vacuna, és una preparació dels sentiments, de l’acceptació del final del viatge i de com res acaba, només perdura mentre en siguem conscients i no oblidem. Coco és quasi una celebració de la mort, ja que aquesta és inevitable, utilitzant la societat que millor l’ha entès humanament i culturalment. Rodejada de colors, música (la ja inoblidable “Recuérdame”) i plena de personatges carismàtics que viuen feliços al més enllà, la pel·lícula és una victòria de Mèxic, un país sovint injustament maltractat i que per començar ha donat al món el regal de la seva visió del final de la vida.

Tal com és tradició a casa i amb les produccions Pixar, quan es va estrenar Coco ara fa dos anys la meva filla i jo vam anar a veure-la al cinema. D’aquella sessió recordo la ja tristament famosa mala educació de molts espectadors (tanta que fins i tot la meva filla em va demanar que no tornéssim a anar al cinema en diumenge) i com una de les seves últimes seqüències ens va emocionar als dos. No faré spoilers (tot i que ja va sent hora que la veieu si no ho heu fet ja) però el film ens va encantar durant la majoria del metratge i al final ens va posar emocionalment contra les cordes. Vam sortir tocats i emocionats.

D’adolescent (és que encara em considero jove, sabeu?) intentava evitar qualsevol cosa que recordés la mort. No en volia parlar. M’horroritzava. Fins que un dia i després un altre i així ad eternum t’hi has d’enfrontar i no hi ha escapatòria. Fa cinc anys la mort del meu avi matern va ser el primer gran “bateig” de la meva filla amb el final de la vida d’un ésser estimat però quan tens vuit anys ningú et pot preparar per a una cosa així. Ni quan ets adult, en realitat. Però les experiències i els records ajuden a entendre i modelar la nostra visió de la vida i del seu crepuscle. Per això, l’existència d’una pel·lícula com Coco és un autèntic regal, perquè posa paraules, música i emocions on de vegades (masses) no arriben els nostres sentiments. Parlar de la mort i desterrar els tabús és un dels millors exercicis que podem fer, us ho garanteixo. I us ho diu un que estava horroritzat amb la mort, que encara li té por però que la va entenent. A poc a poc.

Fa unes setmanes va morir la meva àvia paterna. Encara carregant el dol i entre les llàgrimes i el dolor es dibuixen somriures, records i llum d’esperança sobre aquells a qui vam estimar i mai marxaran del tot mentre els recordem. I aquesta vegada va ser molt fàcil parlar-ne amb la meva filla perquè entre altres coses havíem vist una pel·lícula de dibuixos animats que parlava d’això. Gràcies, Coco.

- Advertisement -

A la meva filla, perquè els records i el nostre llegat sempre t’acompanyin.
A la meva àvia, perquè allà on siguis el teu record i el teu llegat sempre ens acompanyarà.

- Advertisement -
Ovidi Domenech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents