La vida de Verdaguer: l’odissea d’un aventurer La vida de Verdaguer: l’odissea d’un aventurer
'L'enigma Verdaguer' és una producció de TV3 La vida de Verdaguer: l’odissea d’un aventurer

Aquesta nit d’11 de setembre a les 21.55, i per TV3, els catalans i tots aquells d’arreu del món amb possibilitat d’Internet, podran veure el telefilm L’enigma Verdaguer, un biòpic sobre Jacint Verdaguer, una coproducció d’aquest mateix canal tan nostrat i de TVE, a banda de Diagonal Televisió i el suport de l’ICEC. Més enllà de la proposta en sí, L’enigma Verdaguer crida primerament l’atenció per determinades característiques peculiars de la seva producció. La cosa més lògica és que penséssim que una coproducció amb la televisió estatal es tradueix en un doblatge al castellà d’un mateix material, però no és el cas. El que s’ha fet és rodar en català, i després els actors han repetit la mateixa escena tot parlant en castellà. Naturalment, no ha calgut repetir aquelles escenes amb personatges de parla castellana, com ara el cas de Juanjo Puigcorbé, qui encarna l’erudit Menéndez Pelayo, amb certa simpatia per la cultura catalana, o Bea Segura, qui fa de Reina Maria Cristina. Així, doncs, tot i que també és cert que a alguna escena en què se sent parlar sense percebre labials s’ha optat pel doblatge, hom pot assegurar que un gruix important del telefilm ha estat gravat dues vegades, en català i castellà, més d’un 60% segons el seu director, Lluis Maria Güell, un bon veterà de sèries televisives de caire històric de cert pes específic com ara Olor de colònia; Les veus del Pamano; Andorra, entre el torb i la Gestapo; o Ermessenda, però també de serials com ara Ventdelplà o la sèrie còmica Oh, Espanya. Aquest procediment doble ha demanat un gran esforç per part dels actors i per al muntador, Frank Gutiérrez, sense parlar del pressupost, que òbviament s’enlaira. Tanmateix, no és pas el primer cop que aquesta fórmula, la de gravar en català i castellà, s’ha emprat, car ho trobem a títols com ara El rei borni (2016), de Marc Crehuet, o al telefilm La dona del segle, de la també veterana Silvia Quer, aquí novament amb TV3 i TVE.

Més enllà de les reflexions que es poden derivar pel que fa a la conveniència o no de fer versions dobles (en tenim els nostres dubtes en sintonia amb la idea d’“obra única”), ens venen a la memòria les versions dobles als Estats Units, en una època encara sense doblatge: la cèlebre del Dràcula de Bela Lugosi, dirigida per Tod Browning i Karl Freund, amb una versió amb actors de parla hispana dirigida per George Melford per al mercat hispanoparlant notòriament mediocre, però que reflecteix el problema comercial del negoci audiovisual davant les idiosincràsies. De tota manera, tindrem la interessant possibilitat de comparar les dues versions –que necessàriament no poden ser exactament idèntiques–, a la cacera de matisos, efectes i resultats diferents, per petits que siguin. Certament, caldrà esperar al passi de TVE per fer aquesta comparació, però tot i que el director ens diu que s’ha repetit exactament cada escena, també ens n’informa pel que fa al fet que tot i que el guió en castellà resulta unes sis planes més curt, el telefilm en llengua castellana acaba per ser alguns minuts més llarg.   

Producció, malgrat tot, de cost ajustat –els exteriors són minsos i de vegades se substitueixen per enginyoses instantànies de l’època fins i tot reflectides en miralls, el que de vegades permet jocs plàstics amb el blanc i negre i el color en certes escenes–, caldrà, abans que res admetre que es percep un esforç de documentació prèvia –si més no, són tres els anys en què s’ha intentat dur endavant–, i una certa ambició ja que pretén abastar el cicle vital del poeta des de la joventut, en un llunyà 1867, a la seva mort, el 1902, a la Vil·la Joana de Vallvidrera.

Aquesta empresa d’entrada s’entén desmesurada: el títol sens dubte fa referència a un home contradictori –poc abans de ser ordenat capellà encara pensa en la dona de la qual està enamorat–. D’origen pagès, sensible, se’l presenta com algú que finalment abraça la religió des de la seva vessant més noble, la que mira pels creixents desvalguts a una Barcelona inhòspita amb les classes treballadores, mentre excel·leix en els seus grans poemes i esdevé motiu d’admiració i reconeixement fins i tot per part de la Reina. Però viu a costa del marquès de Comillas al Palau Moja de les Rambles barcelonines, amb qui necessàriament entrarà en conflicte per qüestions econòmiques a causa d’una administració d’almoines que el marquès troba desenfrenada. De la mateixa manera, sorgiran problemes amb els seus superiors, que a punt estan d’internar-lo a un asil quan es descobreix que assisteix a exorcismes, manté amistats i compromisos amb gent en la misèria no recomanable a ulls de l’elit, i fins i tot amb maçons. Reflectit com a home dut per les ànsies de saber, d’experimentar i conèixer –àdhuc va ser capellà de vaixells–, que està alhora a dalt i a baix, amb una espiritualitat extrema, necessàriament no encaixarà en un món constret, ple dels interessos dels poderosos i dominat per rígids i hipòcrites valors ètics i morals.

El guionista, David Plana, a partir d’una història d’ell mateix, Enric Gomà i Teresa Vilardell, han intentat amb esforç titànic la síntesi, emmarcada en una època complexa com ara la de la Renaixença catalana, un background necessàriament dens a la cerca i reivindicació de les essències catalanes. Xavier Bru de Sala és rere la idea original i de la direcció argumental en el clar intent, com també admet el director, de fer un producte popular que divulgui amb orgull una de les figures cabdals de la cultura catalana, de la qual tothom n’ha sentit parlar, però que potser no tants han llegit prou i de la qual se’n desconeix molt.

Caldria fer lloa del treball d’alguns actors, com ara Ernest Villegas, osonenc com el mateix poeta de Folgueroles. Igualment tenen força els treballs d’actrius consolidades com ara Clara Segura o Bea Segura, i naturalment actors com ara Pere Arquillué o Francesc Orella.

Però tot i admetent les llibertats que els realitzadors reconeixen haver aplicat, que d’altra banda són ben rebudes a tota obra dramàtica, biòpics inclosos, malauradament el resultat no és del tot reeixit. Hi ha escenes que mercès als seus actors funcionen molt bé, però el conjunt ens deixa una sensació de superficialitat. Probablement una hora i tres quarts és un temps massa minso per pretendre abastar una vida tan densa, això fa que es tingui la sensació, escena rere escena, de només fer surf pels diversos aspectes, exposats amb cert sentit cal·ligràfic. No s’aprofundeix en gaire cosa: no ens arriba prou l’espiritualitat del personatge, la seva lluita interna, encara menys els aspectes polítics i socials de l’època per bé que s’apunta alguna cosa; l’arc vital de Verdaguer acaba per esdevenir un esquema…

Hom informa que la idea original era realitzar una minisèrie de dos capítols, però els productors asseguren que és una fórmula que ja no ofereix bons resultats davant del més efectiu telefilm. Malgrat això, des de la perspectiva estrictament dels continguts, potser hi hauria hagut més temps per aprofundir a un seguit d’aspectes que ho demanen. Però ja se sap, el mercat ho condiciona tot.

Veredicte

El millor: un treball dels actors convincent i sòlid. La capacitat del producte per atreure l’atenció cap al personatge.

El pitjor: la superficialitat amb què es recull tot l’arc vital del personatge.

Nota: 6’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*