Atrapats a l’hotel Atrapats a l’hotel
'Hotel Mumbai' fa un retrat d'un dels atemptats més durs dels últims temps Atrapats a l’hotel

A finals de novembre del 2008, un grup de terroristes jihadistes va dur el caos a la ciutat de Bombai amb la perpetració d’una sèrie d’atacs coordinats en diferents punts de la localitat índia. És probable que molta gent ho hagi oblidat, però aquell dia van morir més de 160 persones. En un afany de recordar aquells fets, i també alguns dels seus protagonistes reals, Hotel Bombay ofereix una recreació d’aquella jornada tràgica que es podria definir com un thriller de supervivència amb alguns tocs de veritable slasher. Tot i que ha arribat sense fer excessiu soroll, la pel·lícula resulta ser un sòlid exercici de tensió des de pràcticament el primer minut, amb un ritme narratiu i una capacitat d’impacte que mantenen el pols de forma meritòria. Encara que sigui en el mode més superficial, Hotel Mumbai sap suplir certs clixés i recursos habituals, així com la seva decisió d’excloure qualsevol discurs polític, social o religiós, i es mostra prou solvent a l’hora de jugar les seves cartes.

El film demostra que no vol deixar passar un minut sense gestionar el suspens. Sense anar més lluny, la primera escena ja ens situa al punt de vista dels atacants durant la seva arribada a la ciutat. A partir d’aquí, l’australià Anthony Maras, que amb Hotel Mumbai debuta com a director d’un llargmetratge, procura no donar massa descans a l’espectador. Les presentacions dels personatges que tindran un mínim de pes a la trama són tirant a concises, però també suficients per plantejar un escenari classista que al capdavall resulta prou significatiu. Tampoc el context dels terroristes, ja sigui com a grup o individualment, acaba aportant un contingut realment rellevant a la pel·lícula. És evident que Hotel Mumbai es mou molt millor quan es troba en plena acció que no pas a l’hora de desenvolupar personatges o narratives que vagin una mica més enllà. És per això que tota la tensió o impacte que pugui generar durant el visionat, que no és poc, s’esvaeixen ràpidament un cop acaba.

Ara bé, no es pot negar que el visionat en qüestió acaba valent la pena. A pesar de la seva aparença relativament accessible com a thriller de segrestos, Hotel Mumbai sorprèn per la cruesa amb què mostra la violència. Els tirotejos a sang freda per part dels terroristes són abordats sense cap mena de filtre, cosa que condueix a més d’una escena realment dura. I pel camí tampoc s’escatima sang o la presència de cadàvers a la vista. Tot plegat constitueix un joc del gat i la rata que acaba resultant força macabra, i que en ocasions sembla més proper al gènere slasher. D’aquesta manera, Anthony Maras aconsegueix transmetre’ns el terror dels hostes de l’hotel que queden atrapats a les diferents estances. L’exercici, tot i no tenir excessiva personalitat a nivell formal, resulta força efectiu gràcies a l’habilitat d’Hotel Mumbai per no deixar decaure el ritme i aprofitar els diferents focus d’atenció dins de l’hotel.

Queda clar, doncs, que el debutant Anthony Maras no només ha après bé la lliçó sobre els cànons del gènere, sinó que els ha sabut aplicar amb encert. Però també s’ha de dir que el resultat no va més enllà d’això: dels cànons. A Hotel Mumbai li manca aquell extra que l’hagués convertit en quelcom més que un testimoni d’aquells atemptats; ja fos arriscant més a nivell formal –com trobem a la recent Utoya. 22 de Julio– o bé enriquint-ne el missatge. I és que, a banda de “presenciar” els fets, el film no ens aporta gran cosa més, per exemple com a anàlisi o reflexió del que va passar a Bombai aquell dia, o al voltant de les conseqüències que va tenir. Falta aquesta declaració que hauria acabat de donar una raó de ser més potent a Hotel Mumbai. Amb tot, resulta una proposta més que digna dins del thriller de temàtica terrorista i, al cap i a la fi, força fiable de cara a un públic més o menys massiu.

Veredicte

El millor: El clima de tensió que manté durant pràcticament tota l’estona.

El pitjor: L’escassa voluntat d’aportar algun valor afegit als fets que ens explica.

Nota: 7

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*