Una història de drogues a Galícia Una història de drogues a Galícia
Paco Plaza firma aquest thriller amb Luis Tosar Una història de drogues a Galícia

A hores d’ara resulta més que evident que el thriller o el cinema negre cuinat  a terres espanyoles gaudeix d’un estat de forma immillorable. Des del 2012 en què Alberto Rodríguez firmava Grupo 7, han estat molts els directors que s’han aventurat en el gènere i ens han deixat propostes de gran qualitat. Dos anys més tard,  Daniel Monzón  ens feia gaudir de valent amb el trepidant thriller policíac El niño , i al mateix any, de nou Alberto Rodríguez, donava un cop de puny sobre la taula amb La Isla mínima, que va recollir deu premis Goya, i és va posicionar com a una de les cintes més influents del últims anys en l’àmbit nacional. A Espanya se saben fer bons thrillers i bones pel·lícules negres. No hi ha res a envejar a la capital del cinema americà, i si no pregunteu-ho a directors com Sorogoyen o Raúl Arévalo, que l’any 2016 tornaven a picar fort amb dos treballs que farien les delícies dels amants del gènere. Ja siguin drogues, assassinats, corrupteles polítiques… això aquí Espanya ho toquem molt i ho toquem bé, i Paco Plaza, un director més encaminat al gènere de terror que no pas al thriller, també s’ha volgut apuntar a la festa amb una proposta que ens transporta a Galícia enmig d’una trama de drogues i venjances.

Tot i no sortir massa dels clixés habituals del gènere, Plaza ha aconseguit que Quien a hierro mata funcioni de forma sòlida gràcies a una cuidada i hipnotitzant fotografia i una posada en escena que mima fins al més mínim detall. Un thriller dur i afilat que et condueix per una atmosfera de primers plans capaços de submergir-te en un clímax d’odi i redempció i que Mario (Luis Tossar) acaba portant fins a les últimes conseqüències. La història d’una venjança gestada als anys del narcotràfic i l’arribada de l’heroïna a les costes gallegues, on tota una generació es va veure afectada pel consum d’una substància de la qual no se’n sabia pràcticament res, ens porta de mica en mica, pessic a pessic, per un camí sense retorn amb la mort com a símbol o metàfora del descans i del perdó,  i amb la vida com a eina reconciliadora dins d’un món trencat per les drogues i les males decisions. Tot resulta  natural i força convincent, i les interpretacions encapçalades per la figura imponent de Luis Tosar, cohesionen un relat que tot hi alguns aspectes poc treballats o poc desenvolupats, acaba deixant un molt bon regust de boca.

Tal com he dit, no tot són flors i violes per a Paco Plaza. Tot i una interpretació de nivell, el personatge de Mario, acaba resultat un xic buit i desangelat com a conseqüència  d’un guió que no ha trobat convenient desgranar d’una forma més clara els anhels i les motivacions que porten al protagonista a actuar com ho fa. Així com algunes incongruències dins la residència d’ancians, on sembla que ningú controli res de res. Però deixant de banda aquest matisos, el conjunt és més que satisfactori i et manté alerta i expectant en un in crescendo que acaba en un espiral de mort i autodestrucció.

Plaza ha sabut utilitzar les seves millors armes a nivell tècnic de les quals ja ens en va oferir una bona mostra amb pel·lícules com REC o Verònica, i les ha transportat a un thriller convencional, que gràcies a aquests aspectes, acaba resultant convincent i molt recomanable. Fins i tot, la seqüència en què Maria Vázquez dona llum a un nen, és la gravació d’un part real, fet que ajuda a entendre aquest afany del director per intentar que el film resulti el més natural i real possible dins la ficció. Perquè en realitat, és d’això del que viu Quien a Hierro mata, d’una història que podria ser perfectament real, de la proximitat  d’uns personatges que podríem tenir com a veïns de barri i sobre aquelles vides passades que arrosseguem amb la falsa esperança que algun dia podrem esborrar del nostre cap i així poder descansar en pau.

Veredicte

El millor: La qualitat tècnica de la pel·lícula i l’atmosfera que es respira durant tot el metratge.

El pitjor: Les interioritats i motivacions del protagonista  s’haguessin pogut desenvolupar una mica més.

Nota: 8

Marc Orra

Marc Orra Dins del camerino

Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*