Tres documentals sobre tres vells coneguts Tres documentals sobre tres vells coneguts
Les possibilitats del cinema documental Tres documentals sobre tres vells coneguts

La coincidència de tres documentals sobre tres importants directors de cinema em permet reflexionar sobre els límits, els avantatges i les limitacions dels documentals cinèfils, un subgènere que té moltes possibilitats potser més a la televisió que al cinema tradicional.

Són directors de cinema que han marcat la meva vida i la de molta gent com jo. Són tres vells coneguts a qui no conec personalment, només els conec a través les seves pel·lícules. Són Ingmar Bergman (1918-2007), Orson Welles (1915-1985) i Buster Keaton (1895-1966). I els documentals, que ara han coincidit a les cartelleres, es titulen i van signats, respectivament, per Margarette von Trotta (2018 – Entendiendo a Ingmar BergmanSearching for Ingmar Bergman); Mark Cousins (2018 – La mirada de Orson WellesThe Eyes of Orson Welles), i Peter Bogdanovich (2018 – El gran Buster The Great Buster).

No sé si li passa a tothom però a mi, quan algú fa una pel·lícula o un llibre sobre un tema que conec, normalment em decep. Hi trobo massa carències. I sempre em pregunto què és el que ha de tenir realment perquè una pel·lícula té limitacions de temps i no pot ser un estudi exhaustiu.

Això és el que m’ha passat en el de la senyora von Trotta sobre l’Ingmar Bergman. No em val que la directora alemanya digui que el seu film sigui un encàrrec (així reparteix responsabilitats amb els guionistes); hi ha massa inexactituds i la seva anàlisi de l’obra del director suec és massa pobra i superficial; no queden clares les seves intencions i no sap com manegar una barreja de cinefília amb cert toc de premsa del cor. Analitza a  Bergman a la seva manera, se salta etapes fonamentals, no les situa en el seu context històric i reescriu la seva biografia tal com li peta. Si no coneixes la seva obra, no saps qui va ser ni què va representar l’autor; s’oblida de pel·lícules bàsiques, les de la primera etapa, no parla de la seva obra teatral ni televisiva ni de la seva interacció amb el cinema; adultera l’opinió de la nouvelle vague, frivolitza i documenta molt poc la seva fugida a Alemanya; queda massa lleuger l’anàlisi de la influència de les dones que van marcar la seva vida… En fi, un petit desastre. La Von Trotta va ser veïna d’en Bergman a Münich i és una autora, tal com ha demostrat en gairebé totes les seves pel·lícules. A mi normalment m’agrada. Hanna Arendt (1992), per exemple, és esplèndida.

Més interessant em va semblar el punt de vista de Mark Cousins sobre Orson Welles, un periodista i investigador cinematogràfic, que ha construït el seu relat sobre la desconeguda obra pictòrica del considerat com el geni màxim del cinema, una definició a la qual m’apunto encara que crec que de genis del cinema n’hi ha més d’un. M’agrada l’originalitat del documental, narrat en el vell estil epistolar literari i en el que es permet fins i tot la llicència de què un suposat Orson Welles respongui les seves cartes. Però no m’agrada que –igual que en el film de von Trotta– no conegui tota la seva obra ni la seva importància com a renovador del cinema a través del documental. És a dir, si no coneixes prèviament els films de Welles, no els coneixeràs tampoc a través d’aquesta pel·lícula. I curiosament, també considero molt pobre el capítol dedicat a les seves dones, especialment a Oja Kodar, la seva darrera esposa i gran col·laboradora i fonamental a la darrera etapa de la seva vida.

Més del meu gust és la pel·lícula sobre Buster Keaton i es nota que Peter Bogdanovich és un cinèfil convençut com ho proven les seves monografies literàries sobre Fritz Lang o John Ford o llargmetratges com La última película (1971 – The Last Picture Show), Que ruina de función (1992 – Noises Off) o ¿Qué me pasa doctor (1972 –What’s up Doctor). Bogdanovich analitza la vida i, sobretot, l’obra del genial Keaton, un home que va revolucionar el cinema mut narrativament (no només el còmic) i, encara que jo no estigui d’acord amb algunes parts de l’estructura del film, considero que fa justícia a qui aspiri a conèixer qui va ser Keaton i què representa per l’evolució del cinema. Cert que té algunes limitacions però es nota que Bogdanovich és un cinèfil i que ha fet un film per a cinèfils. Em sobren alguns testimonis, no sé ben bé què hi pinta gent com Werner Herzog, Orson Welles o Cybill Shepherd i no m’explico com es posa a parlar dels llargmetratges després que parli de la mort de Keaton. Sembla que s’hagin equivocat en l’ordre dels rotllos.

Un apunt i final per criticar la utilització de la paraula “gravar” en lloc de “rodar” en els subtítols dels tres documentals. Ara, les pel·lícules es “graven” perquè es fan en format electrònic. Les d’aquests tres directors es “rodaven” perquè es feien en format digital. Aparentment això no té importància, però sí que la té perquè és una prova més d’una falta de rigor cada vegada més estesa i, en aquest cas imperdonable, per tractar-se de tres pel·lícules cinèfiles.

Àngel Comas

Àngel Comas Sense crispetes

Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*