today-is-a-good-day

‘The Handmaid’s Tale’: blessed be THE FIGHT

- Advertisement -

Fa tres mesos encara estava enfadada pel final de la segona temporada de The Handmaid’s Tale. Molt. Moltíssim. Enfadada amb la protagonista, amb els guionistes i amb la sèrie. I em negava a mirar-ne noves temporades. Us heu enfadat mai amb les decisions que prenen els protagonistes de les sèries? Jo m’indigno sovint. Els xerro i tot, així que imagineu-vos-ho. El final de la segona temporada de The Handmaid’s Tale va ser una barreja d’indignació i por. Quan una sèrie m’agrada molt i comencen a fer temporades a tort i a dret pensant només en els beneficis econòmics i no en la vida de la història, m’estiro els cabells. El juliol del 2018 vaig prometre’m a mi mateixa que no veuria cap més capítol d’una de les sèries més impactants dels darrers anys. La meva promesa va aguantar fins que es va estrenar la tercera temporada, i vaig caure a la temptació. I la veritat és que espero que vosaltres també hi caigueu, perquè la tercera temporada és molt millor que la segona, encara que la primera segueixi sent la més bona.

The Handmaid’s Tale ens apropa a un futur pròxim d’un món distòpic, on hi ha una caiguda en picat de la natalitat, ja que moltes dones no poden tenir fills a causa de malalties de transmissió sexual i la contaminació del planeta. Després d’una guerra civil, el govern de Gilead aconsegueix el poder dels Estats Units i crea una dictadura amb noves classes socials molt rígides, en què les dones perden tots els seus drets. L’objectiu de Gilead és repoblar el planeta seguint els textos bíblics de manera extrema. Així, les poques dones fèrtils que queden als Estats Units i a les quals han segrestat, seran tractades com a criades sexuals, violades de manera constant amb l’objectiu que deixar-les embarassades. Tota aquesta història la coneixem a partir d’una d’elles, June Osborne (Elisabeth Moss).

- Advertisement -

- Advertisement -

Aquesta tercera temporada té un aire molt més polític i reivindicatiu. Tots sabem com funciona Gilead des de dins, però encara no en coneixíem la seva vessant governamental. Per endinsar-nos-hi, seguim la June i la família del seu nou comandant, Joseph Lawrence, un dels creadors de Gilead a qui des de fa temps acompanya la mala consciència. En aquesta nova entrega coneixem més coses sobre el futur del règim, les seves pors, la relació diplomàtica amb la resta de països, el seu aparell propagandístic (i ens regala una de les millors seqüències de la temporada), com es prenen les decisions, quines conseqüències té sortir de Gilead i com es viu a fora després d’haver escapat. I Bruce Miller (creador i guionista) fa tot això amb un objectiu: preparar-nos, perquè la June té més ganes de guerra que mai.

Si una cosa bona (boníssima!) té The Handmaid’s Tale és unes actrius protagonistes ES-PEC-TA-CU-LARS. Elisabeth Moss ens porta al límit amb la seva interpretació de June. Ja ha rebut molts reconeixements, i crec que, mentre es vagin fent temporades de la sèrie, hauria de seguir-ne rebent. No sé fins a quin punt la June s’ha apoderat d’Elisabeth Moss. I no vull deixar de mencionar a Yvonne Strahovski, l’actriu que interpreta Serena Joy. El treball que ha fet des de la primera temporada, es veu reflectit en el resultat: des del meu punt de vista, el seu és el personatge que més ha evolucionat al llarg de la sèrie a nivell interpretatiu i sentimental. De fet, durant aquesta tercera temporada veiem una aliança entre la June i la Serena que no ens podríem haver imaginat a la primera temporada. En aquesta nova entrega, Miller segueix jugant amb els flashbacks, que ens porten a veure el passat de la Tia Lydia. Per a mi, una altra de les trames més dures d’aquesta nova entrega. I és que hi ha una cosa que aquesta sèrie no perd: la crueltat i la duresa d’un món que alguns no veuen tan llunyà.

Per últim: un pro i un contra. Crec que puc assegurar que The Handmaid’s Tale és de les sèries amb millor fotografia i direcció d’art que he vist mai. L’escenografia, el vestuari, els plans, la llum, la composició dels elements i personatges dins de cada pla… Tot allò que es diu, es fa, o es calla, té un sentit més enllà de la interpretació dels actors i actrius. Tot té un significat. Res es deixa a l’atzar, ni un moviment de càmera, ni un pla.

Però també us haig de confessar una cosa: crec que cada vegada abusen més dels silencis i la lentitud de les accions. Pot ser que un capítol dediqui 2 minuts a veure la June pujar unes escales sense dir res? Tot i que la durada dels capítols és l’adequada (50 minuts de mitjana), hi ha moltes seqüències que són massa lentes.

La sèrie protagonitzada per Elisabeth Moss ja té confirmada una quarta temporada (i sort que la té perquè, a diferència del final de la segona temporada, el final d’aquesta tercera entrega et deixa amb moltes ganes de seguir!), que segurament arribarà a mitjans del 2020. I jo només desitjo una cosa: que la guerra de la June no s’acabi! BLESSED BE THE FIGHT!

Veredicte

Agradarà: als que segueixin aquest món distòpic des de la primera temporada. (I els que no l’heu començat, feu-ho!)

No agradarà: als que vulguin seguir immersos al món de Gilead fora de les elits polítiques.

- Advertisement -

Enganxòmetre: 8,5

Nota: 7,5

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents