Avui us parlaré d’una penícula que a mi m’agrada molt, amb un actor principal d’aquells guapos. Us parlaré d’una penícula protagonitzada per Kevin Costner, on fa un paper d’home d’acció, però on també deixa veure la seva cara més dòcil perquè es fa càrrec d’una joveneta a qui ha de protegir… No! Avui no us parlaré de El guardaespaldas, tot i que en el fons tenen una trama un pèl similar. Avui us parlaré de Waterworld, un film d’aventures, acció i, sobretot, molta aigua, que es va estrenar el 1995. Sí, potser la recordareu per la seva mala crítica, o per la fortuna que va fer perdre als seus productors. Malament! Això és que no veu entendre el missatge i caldria que la tornéssiu a visionar amb la tranquil·litat i la calma que suposa saber, vint anys després, que el canvi climàtic és una certesa. Que ens estem carregant el planeta, vaja, i que si no vigilem… Aviat també haurem d’anar a comprar el pa amb barca!
La història ens situa al 2500! Ja no ho veurem, direu. I teniu raó, però els besnéts dels vostres besnéts… No ho sé! No em feu calcular ara mateix quantes generacions hauran passat d’aquí a cinc-cents anys, que jo sóc de lletres. Resulta que al futur els polos s’han desfet. Ves quina novetat, direu… A tots se’ns desfan els polos, si no espavilem, i ens regalima el lima-limón avall, oi? No, no em refereixo a aquests polos, sinó als de la Terra, el norte i el sur! És a dir, que els pobres pingüins s’han quedat sense casa. Però no només aquests simpàtics animals que sembla que vagin tan mudats, no! Tothom! Tot el que era terra, ara és mar! Aigua, i aigua, i aigua… Els peixos són els únics contents amb aquesta catàstrofe! Els peixos… i David Meca.
En un món tan aquàtic, la gent s’ha hagut d’adaptar a les noves circumstàncies. Si ja ens costa acostumar-nos a tenir una sogra, imagineu-vos el trauma que suposa acostumar-se al que fan aquelles persones: viure en vaixells, i en petites illes artificials on la neteja i la pulcritud no estan massa ben vistos. Sí, és que hi surt cada personatge, a la penícula, que dius… “Però que no tens prou aigua, fillet, al teu voltant com per treure’t del damunt tota aquesta porqueria que portes enganxada?”. Es veu que no.
I coneixem l’heroi del film, un home solitari que fa pipí dins d’una màquina per després el converteix en aigua potable i que navega en un catamarà que riu-te’n tu del rei d’Espanya i les seves embarcacions. L’home, de qui no sabem el nom, un dia arriba a un poblet d’aquests. Allà compra una tomaquera que, ja em diràs tu perquè vol tomàquets si no els pot sucar en un bon pa. Després li ofereixen d’anar-se’n al llit amb una joveneta, i ell, tot galant, refusa la proposta. Ben fet! A la primera cita mai s’ha d’arribar tan lluny en una relació, per molt desesperat que s’estigui. Però amb les disputes amb la família de la mossa, el sogre descobreix que el nostre heroi no és una persona normal, no! És un mutante! Es veu que li han sortit brànquies rere les orelles i unes membranes entre els dits del peu que li permeten nadar com un autèntic llobarro i no haver de sortir a la superfície a respirar! Vaja, que ni la Mireia Belmonte neda tan bé! Però a la gent del poble no li agrada i el tanca en una gàbia.
Arriben els dolents, una colla de trepes bruts amb motos aquàtiques, i comencen a muntar escàndol entre la pobra ciutadania. Déu n’hi do el Cristo que s’hi crea! I l’home peix, que només pot escapar de la gàbia gràcies a l’ajuda d’una noia i una nena. Una nena especial, podríem dir… Perquè una nena de deu anys amb un tatuatge… Malament anem! Com puja el jovent, oi? Però resulta que el tatuatge és el mapa per arribar a la terra seca, l’únic lloc del planeta on l’aigua no ha cobert la superfície: per lògica, la serralada de l’Himàlaia. I és per aquesta peculiaritat que els dolents arriben al poble: la busquen perquè s’han quedat sense GPS i necessiten la nena.
Evidentment, després d’una batalla plena d’explosions, tiros, mastegots i cabrioles, el mariner mutant, la noia i la nena aconsegueixen fugir de l’atac, i posen rumb cap al destí desitjat. Però els dolents no acaben aquí les seves males intencions, que en el fons són les mateixes: segrestar la nena per tenir el mapa. Així que en un moment de descuit, patapam! Se l’enduen cap a la seva base, que no és altra cosa que un portaavions desballestat i ple de brutícia. Des de luego, totes aquestes penícules futuristes auguren uns anys futurs plens de gent marrana i poc considerada.
I a partir d’aquí, ja us podeu imaginar que el nostre heroi comença a buscar la nena. I és que, de fet, tot i que no ho vol reconèixer perquè és un llop de mar solitari, ja li ha agafat carinyo perquè és una nena prou maca. En resum, un home sol que lluita contra tot un exèrcit i acaba guanyant perquè és el bo, amb una altra batalla plena d’explosions, tiros, mastegots i cabrioles. Ep! Això no és un spoiler, eh? Que una penícula protagonitzada per Kevin Costner no pot acabar d’altra manera que amb aquest actor solucionant tots els problemes que se li posin al davant. Ho veieu? una trama similar a la d’El guardaespaldas. El guardaespaldas en remojo, podrien haver-la titulat.
En fi, que la intenció de Waterworld era molt bona, però les despeses de la seva producció van ser tan elevats que no van poder recuperar la inversió, i menys després d’unes males crítiques que, al meu entendre, no fan justícia a l’èpica i al missatge de la penícula. Mireu-la i decidiu per vosaltres mateixos perquè Waterworld va fer aigües i en va deixar més d’un tocat i enfonsat.
