‘Sí ministre’ i el punt d’equilibri ‘Sí ministre’ i el punt d’equilibri
Cap sèrie no ha estat capaç de satiritzar la política com ho va fer 'Sí, ministre' ‘Sí ministre’ i el punt d’equilibri

Després de confirmar-se com una de les millors sèries de televisió, els autors Anthony Jay i Jonathan Lynn van adaptar Sí, ministre en format llibre. La mítica sèrie de la BBC passava de la pantalla a les llibreries. I l’èxit no és va fer esperar: Sí, ministre va ser guardonat amb el British Academy Writers Award, va vendre més d’un milió d’exemplars i va elevar-se a la categoria de best-seller. No és poca cosa. Però no ho és tot.

Si ministre

Sí, ministre, ara em refereixo a la sèrie, és un clàssic. Un clàssic a qui altres clàssics més recents (The West Wing, House of Cards o Borgen) li deuen mestratge. Un clàssic de visionat obligat per a tots aquells a qui els interessa la política o bé no els interessa, ja sigui perquè no l’entenen o no la volen entendre. Un clàssic amb propietats pedagògiques per aquells que es dediquen a la política, amb indiferència de l’àmbit. Perquè la política, i això ho deixa molt clar Sí, ministre, és l’art de la discrepància, la negociació, la deliberació i l’acord. Aquests i molts altres són els ingredients sobre els quals fluctua la relació entre els dos personatges entranyablement antagònics.

Aquest és el punt fort de la història: l’exercici de la política quan s’arriba a la sala de comandaments. O sigui: al govern. James Hacker és un polític idealista, com haurien de ser tots els polítics. Ministre de la Corona, entra a formar part de l’executiu de Wesiminster cridat ,segons pensa, per a complir una missió gairebé divina: governar. Allí, a la cuina; o sigui, als despatxos, on la política traspassa el discurs i pren forma, topa amb Sir. Humphrey Appleby. Aquest, buròcrata fred, escrupolós, metòdic i al·lèrgic als canvis, l’adverteix: els polítics no hi són per governar: han de fer política. Al mig, entre dues ànimes, el tercer en discòrdia: Bernard Woolley, secretari personal del ministre que ha de navegar entre socórrer al Ministre o ajudar a l’administració.

Si ministre

Les interpretacions de Paul Eddington com a Ministre i de Nigel Hawthorne com a guardià de les essències de l’Imperi britànic són un dels motius del prestigi de la sèrie. Els diàlegs memorables són l’altre punt fort. La capacitat de satiritzar la política que va despertar Sí, ministre no ha estat superada. The Thick of It d’Armando Iannucci (també humor anglès) s’hi va acostar. Però només acostar. L’èxit de Sí, ministre va ser tant aclaparador que no només el llibre de Jay i Linn va permetre allargar el llegat. Es van fer programes de televisió, obres de teatre i altres efemèrides; però jo recordo, com si fos avui, els títols de crèdit: magnífiques caricatures dels personatges sorgides de la ploma del mític Gerard Scarfe.

Damià del Clot

Damià del Clot Politika Fikció

  • Avatar

    Sergi

    6 d'Abril de 2016 #1 Author

    sens dubte una de les millors series de tots els temps, tan la original “si ministre” com la sequela “si primer ministre”… el millor de tots els diàlegs!
    Afegir que l’autor dels dibuixos dels titols de crèdit , en Gerald Scarfe, és ambé l’autor dels dibuixos i personatges d’un dels millors albums de tots els temps; “Pink Floyd, The Wall”

    Respon

  • Avatar

    Sunion

    25 d'Agost de 2019 #2 Author

    Es pot veure a filmin

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*