El cocinero de los últimos deseos és un film japonès amb un títol llarguíssim tant en la seva traducció al castellà com en el seu japonès original (ラストレシピ ～麒麟の舌の記憶). En japonès la podríem traduir com L’última recepta – La memòria de la llengua de girafa. Tot plegat té un sentit ja que la trama gira al voltant d’un cuiner què és capaç de reproduir qualsevol plat si l’ha tastat encara que sigui només un cop. Aquest prodigiós xef, encarnat per Kazunari Ninomiya (Ganz, Assassination Classroom), aprofita la seva curiosa habilitat per cuinar plats molt especials a persones que estan a punt de morir. Tot plegat a un elevat preu ja que té un deute enorme després que el seu restaurant fes fallida. És per això que quan rep un encàrrec de reproduir un mític banquet espectacular del segle passat no sap dir que no. El problema és que necessita descobrir la recepta del famós xef Yamagata que va estar en Manchuria ocupada a la Xina en la dècada de 1930.
És a partir d’aquí on el film es subdivideix en dues trames: la del la Xina ocupada pels japonesos i l’actual on el protagonista Mitsuru Sasaki haurà de trobar la recepta del mític banquet. El film dirigit per Yôjirô Takita, veterà director guanyador d’un Oscar l’any 2009 per Departures és un viatge en el temps constant on l’objectiu és emocionar l’audiència amb un còctel de sentiments que és digne d’una de les receptes que es cuinen a la pel·lícula. La base del plat, com sempre, és l’amor: entre amics, entre companys de feina, entre familiars i cònjuges però els condiments que fan que l’àpat sigui bo són l’honor, el respecte a la professió (i la professionalitat) i tot plegat salpebrat amb les dosis justes de context històric bèl·lic i fins i tot pinzellades d’espionatge i trama negre. El resultat és una sofisticada barreja que tot que intenta abastar (i agradar) una mica massa a tothom aconsegueix una harmonia correcte (sense ser una proesa).
Un dels problemes que té El cocinero de los últimos deseos és que és força previsible. El suposat gir sorprenent és més un anunci que esperes que es confirmi que no pas una sorpresa. Malgrat això la trama del passat és força interessant no només està interpretada amb destresa i bon gust sinó que conté elements extres dignes de menció com la poada en escena de la cuina (les escenes on es cuina) i una direcció d’art que et trasllada sense fissures al la fosca època de la invasió japonesa a la Xina.
Amb tot, els que aneu a veure aquest conte oriental no us en penedireu tot i que potser es fa un xic llarga a ulls occidentals i alguns trobaran a faltar una mica més “d’acció”. No de la de Fast & Furious però sí de la de anar més al gra i no distreure’s tant. En qualsevol cas és un film que entra bé com qualsevol bon sushi de peix fresc amb un sake dolcet (sí ho sento he de fer aquests jocs de paraules o rebento). I de passada descobrireu una mica d’història de l’Àsia que als col·les d’occident no ens l’ensenyen gaire.
Veredicte
El millor: l’equilibri present/passat i l’amor a la gastronomia que transmet (intenta no anar a un restaurant xinès o japonès després de veure la pel·lícula si pots… Jo no vaig poder resistir la temptació).
El pitjor: alguns (pocs) efectes visuals que tenen el nivell d’una TV movie de baix pressupost.
Nota: 7,5
