‘Espàrtac’: una de romans reivindicativa ‘Espàrtac’: una de romans reivindicativa
La lluita no només va ser a l'arena ‘Espàrtac’: una de romans reivindicativa

Al segle I aC la república romana va patir un dels conflictes més perillosos de la seva història. En una economia sustentada en el treball dels esclaus, la famosa rebel·lió encapçalada per l’esclau traci Espàrtac, es va convertir en un perill que va estar a punt d’enfonsar Roma i canviar el curs de la història.

Coneguda com la Tercera Guerra Servil o la guerra dels esclaus, va ser un poderós aixecament de gladiadors i esclaus contra els abusos i les dures condicions de vida que la república romana els donava. Després de controlar la zona del sud de la península Itàlica, i per tant les importants vies de transport del necessari gra procedent de Sicília, l’exèrcit d’esclaus va arribar a les portes de Roma i va sembrar el caos en la República. Només el canvi de general, de Craso a Gneo Pompeyo, va permetre una darrera victòria de les legions romanes que va impedir la caiguda del senat i de la mateixa Roma.

Aquest aixecament i les posteriors batalles van ser dirigides per un esclau d’origen traci; el famós Espàrtac. Venut a les escoles de gladiadors de Càpua, va aconseguir reunir un grup de fidels que li va permetre aconseguir la seva llibertat a cops d’espasa. El pas següent va ser anar alliberant els esclaus de les diverses finques agrícoles de la regió de Campània, fins a tenir un poderós exèrcit d’entre 50.000 a 70.000 efectius, un número enorme per a l’època. Després de la batalla final a la vora del riu Silari, l’exèrcit dels exesclaus va ser derrotat i reduït i Espàrtac desapareix de la història. El més probable, segons la majoria dels historiadors, fos que morís en el camp de batalla.

El record d’aquesta rebel·lió va marcar la posterior història romana, i l’exemple d’Espàrtac va quedar gravat al llarg de la història com a símbol de la protesta contra l’esclavatge en particular i qualsevol forma d’opressió en general. De fet, l’aixecament de caràcter comunista que es va donar en l’alemanya de 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, per enderrocar el règim imperial del Kàiser, va rebre el nom de rebel·lió espartaquista en el seu honor.

La història dels esclaus lluitant per la seva llibertat es va convertir, lògicament, en un argument molt atractiu per a un Hollywood que buscava episodis heroics per plasmar en les grans superproduccions dels anys 50 i 60. D’aquesta manera el 1960, agafant com a base la novel·la de Howard Fast, Stanley Kubrick va dirigir la pel·lícula Espàrtac amb un tot poderós Kirk Douglas en el millor moment de la seva carrera.

Es tracta d’una de les pel·lícules més mítiques dels anys daurats de Hollywood. Al seu voltant es van crear diverses anècdotes que arribarien a canviar el Hollywood del moment, va ser víctima d’una censura ridícula i l’escena final es va convertir en mítica i va ser homenatjada posteriorment vàries vegades.

Aquesta és potser una de les pel·lícules més conegudes de Kirk Douglas. Rodada íntegrament a Alcalá de Henares, en una època en què la meca del cine es fixava en l’Espanya de Franco pels rodatges, per la benignitat del seu clima i les facilitats pel rodatge (en un intent del règim de donar una imatge amable de la dictadura). Va tenir també un gran elenc de coprotagonistes; començant per un sempre magnífic Laurence Olivier en el paper del general Graco, antagonista d’Espàrtac, una Jean Simons repetint el paper de dolça companya del protagonista que sempre feia, un Peter Ustinov amb un rol irònic que l’acosta a la seva magnífica interpretació de Nero a Quo Vadis o un Charles Laughton sempre genial en el personatge més entranyable de la pel·lícula.

Si una cosa tenia clar Kirk Douglas, com a poderosa estrella del Hollywood del moment, és que no volia que aquesta fos una altra superproducció de romans a l’ús. Per això va pressionar per encarregar la direcció a un Stanley Kubrick que garantiria escenes memorables, però que també seria protagonista involuntari d’un fet que canviaria el Hollywood del moment.

Espartac es va rodar en una època en què a la indústria cinematogràfica encara imperava l’anomenada “llista negra”, heretada de l’època de la “cacera de bruixes” que intentava liquidar qualsevol sospita de “moviments comunistes”. Així un gran nombre d’intel·lectuals i artistes d’idees progressistes van veure les seves carreres truncades en ser inclosos en aquesta “llista negra”, fet que va provocar que treballar amb ells fos perseguit per les autoritats. Moltes d’aquestes víctimes de la llista negra van haver de canviar de feina fora de l’espectacle o acceptar que els seus treballs fossin atribuïts a altres persones a canvi de cobrar només una part dels beneficis per la seva feina.

Així era normal veure com excel·lents guionistes marcats a la llista havien de treballar per un sou inferior i veure com en els títols de crèdit de la pel·lícula el seu nom era substituït pel d’un altre que fos lliure de “sospita”. En el cas d’Espàrtac, Stanley Kubrick va veure l’oportunitat de beneficiar-se d’aquest fet. Així el guió de la pel·lícula estava escrit per Dalto Trumbo, qui estava inclòs a la llista negra per les seves activitats polítiques. Kubrick va decidir que en els títols de crèdit s’atribuiria l’autoria injusta del guió. En assabentar-se d’això, Kirk Douglas va muntar en colera i va tenir un fort enfrontament amb Kubrick. Al final l’estrella va mostrar i demostrar tot el seu poder a la indústria i va obligar Kubrick a posar als crèdits el veritable autor del guió. Era la primera vegada que una persona posada en la llista negra apareixia públicament, això va provocar una reversió en aquesta pràctica i amb aquest fet va desaparèixer per sempre la llista negra.

Una altra coneguda anècdota de la pel·lícula és l’escena on el personatge de Laurence Olivier intenta seduir el seu esclau personal, interpretat per Tony Curtis, amb una metàfora sobre el consum d’ostres i caragols i sobre el que és o no moral. Un dels al·legats més poderosos a favor de la diversitat sexual en general i de la bisexualitat en particular. L’escena va ser tan contundent que la censura imperant de l’època va decidir eliminar-la. Només amb la restauració del metratge original que es va fer el 1991, es va incloure aquesta escena. El mateix Tony Curtis va poder doblar la seva part, però per al diàleg d’un Laurence Olivier ja mort, es va haver d’optar per la veu del gran Anthony Hopkins intentant imitar la veu d’Olivier.

I si parlem d’escenes mítiques d’Espàrtac, no podem deixar de banda una de les escenes finals. Un cop derrotat l’exercit dels esclaus, els victoriosos romans ofereixen perdonar la vida dels esclaus supervivents si entreguen a Espàrtac. Però en comptes d’entregar al seu cabdill, els esclaus decideixen autoanomenar-se dient que “ells són Espàrtac”. Aquesta escena seria homenatjada a pel·lícules com In and Out en que davant la pregunta feta al personatge de Kevin Kline sobre la seva homosexualitat el dia de la graduació de l’institut, és contestada per molts dels presents amb un “Jo també soc gay”. També fa unes dècades, un anunci a favor de l’ús dels preservatius emès per la TV espanyola, recollia la mateixa reacció davant la pregunta d’un professor retrògrad sobre el culpable de tenir un condó a un armariet, cadascun dels estudiants s’aixequa amb un “és meu”, o com dirien al teatre clàssic espanyol “Fuenteovejuna, todos a una”. I també a la divertida pel·lícula A Wong foo tots els habitants del poble s’autoanomenen coma a “Drag Queens” per salvar a les tres Drag Queens protagonistes d’un xèrif obsessionat a detenir-les.

Aquesta actitud de mostrar la força del conjunt va marcar, amb Espàrtac, un inici de mirada a als moviments sindicalistes i a una certa obertura cap a temes més socials. Els anys 60 van començar a deixar enrere els guions més infantils basats en una visió idíl·lica de la Nord-Amèrica de post guerra per començar el que es va anomenar la “dècada prodigiosa” que marcaria culturalment el final del segle XX. Són els moments de la revolució sexual, de les protestes contra la Guerra del Vietnam o de la fi de la segregació racial als EUA.

En definitiva, Espàrtac és una pel·lícula que supera el format de la típica pel·lícula de romans i que va marcar un abans i un després a la indústria cinematogràfica i a la cultura pop dels anys 60. És més aviat un dur al·legat a favor de la llibertat i contra qualsevol tipus d’opressió, molt necessària en uns EUA que sortien de la repressió de la cacera de bruixes dels anys 50. En definitiva, molt més que una pel·lícula de romans per Setmana Santa.

Francesc Carol

Francesc Carol EgiptoMania

En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

  • Avatar

    Miquel Mateu

    18 d'Agost de 2019 #1 Author

    Espàrtac va ser realment una pel•lícula que obligava a una reflexió i posava en valor la força de les accions de grup o el que en diríem ara “lluites compartides”. Tot i un final que sembla un fracàs, el detall de la seca companya mostrant-li el seu fill és un clam a l’esperança del futur.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*