El final d’una època El final d’una època
La decadència del cinema americà a 'Once upon a time in Hollywood' El final d’una època

Moltes vegades us he parlat de com durant la meva infantesa es va gestar el meu amor al cinema i com ha esdevingut la passió de la meva vida. Una passió que no ha acabat com m’hauria agradat (l’esperança és l’últim que es perd) però que mai m’ha fet perdre l’amor que sento cap al setè art. Sovint he pensat en molts directors i creadors somiant que un dia arribaria a ser ells, viuria les seves vides i m’aixecaria somrient enmig dels turons de Hollywood… Però de tot el que somiava només he aconseguit perpetuar el meu amor incondicional al cinema. No és poc, és moltíssim, tot i que de vegades no ho valoro prou.

Tarantino és un tio de la meva raça. O millor dit, jo soc un tio de la seva. No només perquè estic a anys llum del que és i ha aconseguit, sinó perquè ningú supera el seu amor al cinema: és el puto referent d’estimar el setè art. La resta de mortals no li arribem ni a la sola de la sabata si parlem de coneixements de pel·lícules. Però per molts el més atraient del tiet Quentin no són els seus magnífics films sinó el seu cervell privilegiat, carregat de pel·lícules i sèries secretes que voldríem obrir com si fossin infinits regals de Nadal.

Quan em vaig assabentar que el seu proper projecte estaria ambientat l’any 1969 i els finals de l’època daurada de Hollywood i la paranoia Manson primer vaig ser una mica escèptic. He de reconèixer que soc un addicte al cas Manson i secretament somiava que algun dia David Fincher en faria una adaptació quirúrgica a l’estil de Zodiac o Se7en (els noms de Fincher i Manson al final s’han unit a la brillant Mindhunter de Netflix), però a mesura que es va començar a filtrar el repartiment que Tarantino estava reunint i algunes premisses de la trama de seguida vaig ensumar-me alguna cosa molt bona. Unir la saviesa d’un director així en un escenari tan ric com el de finals dels 60, el context sociopolític, la revolució a Hollywood, les drogues, el sexe, el Rock n’Roll i la hipnòtica i creepy Família Manson era una fórmula guanyadora. I no m’equivocava. Durant més d’un any i gràcies a un llarguíssim fil a twitter he anat seguint la presentació del projecte, el rodatge, la postproducció, les primeres fotos i tràilers i les preestrenes amb tota la promoció i entrevistes fins que ahir vaig tancar el cicle anant a veure la pel·lícula al cinema. Gràcies a aquest procés, ha passat de ser un hype bastant normalet a una petita obsessió i s’ha convertit en un exercici i experiment on m’he adonat (i ho he de reconèixer) que he estat a punt de sabotejar-me l’experiència final gràcies a un camp minat de spoilers que jo mateix m’havia encarregat d’anar plantant, entre altres coses perquè també vaig devorar el llibre oficial del cas, Helter Skelter, en pocs dies i perquè hi ha pocs detalls que se m’escapen de la història. Al final ha sigut una experiència preciosa, que no repetiré perquè a cops és esgotadora i perquè quasi al final del túnel et pot provocar frustracions considerables simplement per les ànsies de veure-la. I llavors hi havia les expectatives. He posat el llistó tan alt que el marge de derrota era molt perillós. I això era jugar amb foc. Però no m’equivocava i Quentin Tarantino no m’ha fallat.

I ara és el moment de parar de llegir si no heu vist Once upon a time in Hollywood perquè s’escaparà algun spoiler.

L’amor que Tarantino professa al cinema és la clau per entendre tota la pel·lícula que, diguem-ho ara, no és millor que Pulp Fiction ni és la seva obra mestra, però és més que bona i fins ara la millor de l’any amb diferència. Once upon a time in Hollywood és un poema al cinema, una declaració d’amor al setè art ambientada l’any en què Hollywood va perdre la innocència i la vida ja no tornaria a ser igual als turons de Los Angeles. El director ha trenat una trama coral en què dos outsiders de la indústria busquen el seu lloc enmig d’un nou ordre i l’ombra i l’amenaça de Manson i els seus acòlits. És una història de perdedors, de crisis vitals i de recerca de somnis a la Meca del cinema i sobretot és un retrat d’una època convulsa i seductora plena de personatges surrealistes i genials. Segurament és la pel·lícula menys de l’estil del director, però cal reimaginar-la com un viatge en el temps i un regal fet amb molt d’amor i retalls d’uns successos tant increïbles com espantosos. En aquest sentit Tarantino ens ha tornat a manipular, fins i tot a aquells que crèiem saber-nos la història i havíem advertit possibles spoilers als tràilers. La família Manson és el McGuffin i l’excusa perfecta (oblideu-vos d’anar a mirar una història sobre Charlie) per moure als personatges de Rick Dalton i Cliff Booth (Leonardo DiCaprio i Brad Pitt) en una aventura de supervivència contra la implacable indústria del Hollywood més canviant de tots els temps. Tarantino dibuixa el mapa del Los Angeles de la seva infantesa i ens desgrana el camí dels dos protagonistes en un trajecte de petites històries paral·leles i personatges (la majoria reals) interconnectats. D’entre totes aquestes històries i personatges destaca l’homenatge que el director li fa a Sharon Tate (Margot Robbie) i com cuida el personatge mostrant-nos una cara atípica i molt bonica d’un dels noms que més malament havia tractat la història real posterior: a més de ser massacrada juntament amb quatre persones més, a Tate se la va acusar de tot per part de la premsa i va faltar poc per culpar-la (us sona?) del seu propi assassinat. Per sobre de tot, Once upon a time in Hollywood és metacinema pur, una història de i sobre el cinema, ambientada en uns temps molt estranys i que deixa ben clara la fina línia entre l’èxit i el fracàs, entre ser un perdedor o una estrella de Hollywood o com de ràpid et poden canviar les coses en un segon. I aquí ve un altre dels elements claus de la pel·lícula: Tarantino ens situa en un context i una història que més o menys tots coneixem, però fidel al seu estil la manipula i ens constata que l’ordre dels factors no altera la suma i que la línia de l’èxit i com et recordarà la posteritat pot canviar de la nit al dia. No és només una manipulació anecdòtica (com la mort de Hitler a Inglourious Basterds) perquè el guió està tan ben construït que tota la història verdadera hi és amb personatges i situacions reals i altres que s’aproximen molt a la realitat, tots mimetitzats en una visió paral·lela que funciona d’allò més bé justament perquè l’escenari i els personatges que poblaven aquells temps van ser llegendaris i encaixen en qualsevol línia argumental per estranya que sigui.

És una pel·lícula coral en què cada personatge, per petit que sigui el seu moment, contribueix a enriquir el mosaic de l’època i engrandir Rick Dalton i Cliff Booth a mesura que avança la trama. Construïda també com una road movie (i com era d’esperar amb una banda sonora espectacular) dins del Los Angeles de 1969, la pel·lícula no només és una carta d’amor al cinema o a la indústria, també ho és a la ciutat on Quentin va créixer i això es nota. Fotografiada amb un to crepuscular (el final d’una era), la pel·lícula és un ball de formats (una referència clara als canvis que la indústria estava experimentant en aquells moments) amb homenatges constants al cinema, la televisió i a l’art de rodar i un veritable festival de plans zenitals o moviments de càmera a l’interior dels cotxes que mouen els personatges i espectador d’un lloc a l’altre de la ciutat demostrant com es teixien els engranatges de Hollywood però també com eren de petites (i en realitat són) les diferències entre l’èxit i el fracàs. Tarantino no té por d’utilitzar el seu estil (extremadament) violent quan pertoca, la comèdia marca de la casa (atenció a Mike Moh fent de Bruce Lee o als diàlegs de DiCaprio) i un to políticament incorrecte (que necessitem més que mai) amb homenatges al giallo, als spaghetti western, la televisió dels seixanta i fins i tot amb un filtre terrorífic cada vegada que la Família apareix o s’intueix en pantalla (tota la seqüència de Brad Pitt al Rancho Spahn o la seqüència final en determinats moments recorden a Fincher). Especialment encertada em sembla la manera de retratar els membres de la secta, una colla de desgraciats embafats d’LSD i que la realitat paral·lela del director posa al lloc on mereixien i Hollywood necessitava des de ja fa molt de temps. Fidel al seu estil homenatge/collage de gèneres, Tarantino no ens decep i ens brinda una cosa diferent, estranya i vibrant que brilla amb llum única i especial igual que el (memorable) moment en què s’encenen tots els cartells lluminosos de la ciutat.

DiCaprio i Brad Pitt també brillen des de la visió de Quentin Tarantino. I molt. El segon al més pur estil Robert Redford i el primer amb un personatge grandiós, un perdedor enmig de la crisi dels 40 a la recerca del seu lloc a la vida i en el món que l’envolta, cruel i capritxós i en què una simple equivocació et pot portar a l’èxit o a la merda. És impossible no sentir empatia, pena, vergonya aliena o acabar rient sense parar amb la interpretació de DiCaprio i la seva particular travessia pel desert de Sunset Boulevard en els moments finals de l’època daurada de la ciutat dels somnis. L’actor demostra com és de gran i la química que té amb Brad Pitt és memorable. Quentin Tarantino tenia raó: són la parella d’actors/col·legues més dinàmica des de Robert Redford i Paul Newman, esperem que per la seva última pel·lícula (llàgrimes) pensi en ells almenys per un paper petitet.

Deixant-la refredar una miqueta només puc dir que encara m’agrada més i no veig el moment de tornar-la a veure. Quentin Tarantino ha superat les meves expectatives per on menys ho esperava, pel retrat del fracàs i la redempció i els somnis i les esperances d’uns personatges tan brillants que és impossible no estimar-los. Al final el més important no era que parlés d’un dels assassinats més cruels o un dels psicòpates més tarats de la història o ni tan sols de l’època més excitant i seductora de Hollywood amb el seu estil inconfusible. Al final el més important eren Rick Dalton i Cliff Booth, les seves penes, lluites, amistat a prova de llançaflames i la seva estranya redempció. Perquè en les nostres realitats paral·leles tots som una mica com en Rick i en Cliff.

Veredicte

El millor: Leonardo DiCaprio i l’última mitja hora.

El pitjor: Que segurament necessita uns quants minuts més de Charlie Manson (esperem en un director’s cut).

Nota: 8,5

 

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*