Una finestra a la vida Una finestra a la vida
'Rear Window' és una de les obres mestres de Hitchcock Una finestra a la vida

Un geni com Alfred Hitchcock té bastants obres mestres. Però algunes reinventen el significat d’obra mestra i em seria difícil trobar un adjectiu que els fes justícia: el llegat que van deixar al setè art i tota la cultura en general és tan gran i valuós que entren a la categoria d’obres universals. Alguns directors molt selectes aconsegueixen deixar una pel·lícula així per la posteritat. Altres (menys) un parell potser. I després venen els genis. Hitchcock en té almenys cinc o sis.

Rear Window n’és una. Dirigida l’any 1954, és un altre exemple claríssim de com Hitchcock manipulava l’espectador en un gènere suposadament comercial però que amagava capes del millor storytelling de la història combinades amb una anàlisi de l’espècie humana i les seves misèries i alegries. Com sempre, infravalorat i vilipendiat per la “crítica especialitzada” de l’època però adorat pel gran públic (sempre refieu-vos més del públic que de la crítica excepte si és la meva opinió, com és lògic), Hitchcock va deixar una obra tan perfecta que 65 anys després de la seva estrena encara es gaudeix igual o millor que el primer dia i que, com moltes vegades durant la seva filmografia, estava una mica avançada al seu temps.

Rear Window explica la història d’en Jeff (James Stewart), un fotògraf professional que per culpa d’un accident mentre treballava està immobilitzat amb una cama trencada en una cadira de rodes. Mentre espera que li treguin l’enguixat i amb una onada de calor que assota Nova York i obliga tothom a tenir les finestres obertes (i fins i tot a dormir al balcó), passa el temps observant els veïns i rebent visites de la seva xicota Lisa (Grace Kelly), una reputada “influencer” de l’alta societat novaiorquesa de l’època; i la infermera encarregada de cuidar-lo, l’Stella (Thelma Ritter). Mentre la relació amb la Lisa sembla haver arribat a un punt de no retorn a causa de diferències que semblen irreconciliables, es veu atrapat entre les seves pròpies decisions i la seva impossibilitat física i s’evadeix encara més en el seu voyeurisme. I llavors creu descobrir una cosa. I a partir d’aquí ja us aviso que es colarà algun spoiler, però és que heu tingut anys per veure-la, coi.

Un element indispensable en el cinema de Hitchcock, el McGuffin, torna a fer acte de presència però aquesta vegada el director va un pas més enllà. El protagonista està convençut que un veí ha assassinat la seva dona i la investigació que portarà a terme involucrarà en major o menor grau tots els personatges del seu voltant: serà l’excusa perquè l’espectador sigui testimoni d’un microcosmos de la vida mateixa mentre el recurs narratiu funciona com una metàfora de la seva pròpia relació. Rear Window és una finestra a la vida, les relacions humanes i especialment a l’amor i la parella. Des del seu apartament en Jeff és testimoni de les vides, fracassos, èxits, alegries i misèries dels seus veïns. La pel·lícula interpel·la parts molt fosques de l’ànima humana (l’assassinat, per exemple) però també deixa clar que de moments més durs i difícils també se’n pot sortir i sobreviure (a vegades gràcies a la música o a l’art). El fet que proposi el voyeurisme com un dels motors de la trama fa que busqui la complicitat i el joc amb l’espectador: Hitchcock era molt manipulador i aquí ens fa protagonistes passius a dues bandes (darrere de la pantalla i dins de la mateixa història) i deixa clar que les finestres que veiem només són pantalles per entretenir-nos i no pensar en els nostres propis problemes: igual que el personatge protagonista anem al cinema a desconnectar o (si busquem un paral·lelisme avui en dia) quan mirem les xarxes socials som tant o més voyeurs que James Stewart l’any 1954. I ens encanta. També és un film avançat al seu temps perquè té un personatge femení molt fort que, tot i voler viure en un determinat rol de parella idíl·lica i evidentment patriarcal, pren la iniciativa en tot moment sense deixar-se trepitjar. Per això, és la millor pel·lícula de Grace Kelly: en cap altra va sortir tan esplèndida, intel·ligent i absolutament encantadora, amb una força i diàlegs atípics per l’època (Hitchcock va imaginar el film només pensant en ella) i un vestuari preciós que ja és història del setè art.

El desplegament narratiu de Hitchcock a Rear Window és una peça d’art que mereix ser estudiat a les escoles de cinema. Per començar i només amb un travelling, la seqüència inicial explica a la perfecció la situació exacta del protagonista, com és el pati interior on viu i on són els seus veïns, a què es dedica, què li ha passat i fins i tot la temperatura que fa a l’exterior. Tots són elements cabdals per explicar la trama i les motivacions del personatge. El director és capaç de resumir-nos tota aquesta quantitat d’informació en menys d’un minut i només amb un moviment de càmera, i al 54 això no ho feia ningú, va ser aquest senyor el que ho va ensenyar al món. A partir d’allí el film és un festival de plans subjectius que mostren les diferents finestres dels veïns com si fossin pantalles i com a metàfores dels problemes i alegries de la vida, l’amor i les relacions de parella: per exemple, la parella de recent casats té quasi tota l’estona la persiana abaixada a mode de censura per explicar que a dins del pis el que hi ha és molt sexe (cosa que no podem veure però imaginar), la ballarina representa la dona soltera jove de la qual molts homes s’intenten aprofitar (quan està sola balla i practica i quan hi ha homes ho passa malament) i la veïna que té cites imaginàries i mala sort en les relacions està situada al punt més baix de l’edifici on arriba a quasi suïcidar-se fins que escolta la música del veí compositor i s’ho repensa. Quan la tornem a veure és al pis del músic (dalt de tot) on pot haver trobat l’amor i ha sortit de les “profunditats” on era abans. Però el cas més interessant és la manera que té el personatge de Lars Thorwald (Raymond Burr, futur Ironside i Perry Mason i caracteritzat com a David O’Selznick en una broma/venjança de Hitchcock) de relacionar-se amb la seva dona: les discussions contínues tenen lloc en habitacions separades (ell a la sala d’estar i la dona a l’habitació) i des del punt de vista del protagonista (i nostre) hi ha una paret que separa constantment la comunicació entre tots dos, fet que dona a entendre que la relació està pràcticament acabada i sense possibilitat de salvar-se. I, com sabrem més endavant, amb un desenllaç fatal.

Però la relació entre els personatges de Jeff i Lisa és el motor real de Rear Window. Des de la primera aparició d’ella amb un primer pla que ocupa tota la pantalla, passant per la metàfora de l’anell de casada de la víctima i fins a la seqüència final que deixa inequívocament clar com de forta i gens manipulable és, Hitchcock construeix un relat al voltant d’una parella que sembla que ha arribat a un punt de no retorn però que és (i som) testimoni d’excepció d’un petit univers on experimenta el millor i pitjor de les relacions humanes i de rebot salva la seva relació. És per això que Rear Window és una pel·lícula tan perfecta: és evident que funciona als anys 50, però se’n poden extreure moltes i molt interessants lectures aplicables a qualsevol època (avui en dia inclòs) i això només està a les mans d’un director que sabia i coneixia com ningú una cosa tan complexa i universal com l’ànima i els comportaments humans. Hitchcock no era només un mestre del suspens, també ho era de la vida, les pors, misèries i alegries. Per això era, és i sempre serà el millor.

Ovidi Domenech

Ovidi Domenech Culte a Kalima

Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*