De vacances pels planetes del sistema solar De vacances pels planetes del sistema solar
El cine ha viatjat per tots els nostres planetes veïns i fins i tot al sol De vacances pels planetes del sistema solar

Un dels destins més sol·licitats per anar de vacances podria ser, algun dia, el nostre sistema solar. De moment ens haurem de conformar amb els anunciats vols turístics a l’espai (internacionalment es considera que estàs a l’espai quan passem dels 100 km, independentment de si entres en òrbita o no), uns vols que s’anuncien en el futur amb una considerable rebaixa del preu del bitllet, d’uns quants milions d’euros a una mica menys d’un milió d’euros. Mentre anem estalviant, us volia proposar algunes pel·lícules que ens permetria fer tot un recorregut pel sistema solar amb un preu més assequible (ep, vigileu que això no vol dir que haguem de veure el cinema gratis).

Per a mantenir un cert ordre, podem començar pel Sol, que evidentment apareix en moltes produccions. Ara bé, va ser Dany Boyle qui es va atrevir a viatjar a la nostra estrella en Sunshine (2007), amb un argument delirant des d’un punt de vista científic però amb un elenc força interessant: Cillian Murphy, Michelle Yeoh, Rose Byrne i Chris Evans, entre d’altres. El Sol s’està apagant i es decideix llençar una bomba nuclear per reactivar-lo i que, per evitar errors, cal portar-la en una nau convertida en la darrera oportunitat de salvar la vida a la Terra. D’entrada, la meva recomanació és que si podeu evitar anar-hi, millor, que podeu acabar socarrimats.

sunshine

La nau de Sunshine passaria a prop de Mercuri, el planeta més proper a l’estel, que l’ajudaria a impulsar-la. És un planeta sense atmosfera, que gira de forma sincronitzada amb el Sol, donant-li sempre la mateixa cara, la qual cosa implica tenir un gran contrast de temperatura entre les dues meitats: o molt calent o extremadament fred. A l’espai, si no estàs il·luminat pràcticament arribes a la temperatura del zero absolut (recordeu que són -273ºC). Resumint, un planeta molt poc fotogènic, per tant apareix poc, potser destacar alguna aparició esporàdica a les sèries Star trek Voyager i a Futuruma. Ara bé, si esteu al sofà de casa sense ganes de moure’s, us puc recomanar la pel·lícula Infierno nuclear (Collision Earth, 2011), on per un problema amb el Sol (de fet, a qui li importa el motiu) el planeta Mercuri surt de la seva òrbita i se’n va directe cap a la Terra, amb el perill que això suposa, evidentment. Recordeu el proverbi: “Si la muntanya no ve a Mahoma, Mahoma va a la muntanya”, doncs si veieu venir el planeta Mercuri ja podeu sortir corrent.

La URSS va ser la primera a enviar sondes planetàries no tripulades, a Venus i Mart, el 1960. La primera nau que va sobrevolar amb èxit Venus, la nord-americana Mariner 2, ho va fer el 14 de desembre de 1962. Va enviar de tornada dades sorprenents sobre l’alta temperatura de la superfície i la densitat de l’aire de Venus. Després de diversos intents fallits per part de les dues potències, la Venera 3 soviètica llançada el 16 de novembre de 1965 amb la missió d’aterrar al planeta Venus, va impactar en la seva superfície l’1 de març de 1966, convertint-se en la primera sonda terrestre en fer contacte en un altre planeta. Venus té una atmosfera molt densa, amb una gran quantitat de CO2 que augmenta encara més l’efecte hivernacle, provocant temperatures de fins a 500ºC a la superfície, superior inclús que les de Mercuri. Amb substàncies sulfuroses en suspensió, la pluja àcida és extremadament corrosiva i agressiva amb les sondes, que acaben durant poques hores al planeta. Enmig d’aquestes notícies relacionades amb la carrera espacial, es va estrenar el 14 d’abril de 1962 la pel·lícula El planeta de les tempestes (Planeta Bur, 1962), recuperant uns dels àlies amb el qual es coneixia en aquella època el planeta Venus (al que els mitjans sovint la descrivien gairebé com si d’una selva tropical es tractés, de fet a l’inici de la pel·lícula els personatges citen el resultat de les primeres sondes indicant la presència de continents i oceans, una mica lluny de la realitat científica ). Va ser l’únic llargmetratge del director Pavel Klushantsev, considerat com un dels pioners i impulsors de les pel·lícules de viatges en l’espai, no només per aquesta pel·lícula, si no pels seus curts i documentals científics, anteriors i posteriors a aquesta data. La pel·lícula és tot un clàssic de la ciència ficció, pionera en molts aspectes relacionats amb la representació dels viatges a l’espai i l’exploració de nous planetes, un paradigma que va servir d’inspiració a cineastes de tot el món.

el planeta de las tormentas

Si us quedeu a la Terra i voleu arribar a l’espai de “veritat”, és a dir, entrar en òrbita, us recomano una de les grans pel·lícules dels darrers anys: Gravity (2013) d’Alfonso Cuarón. Tota la pel·lícula esdevé en temps real, està protagonitzada per una de les científiques d’una expedició situada a una òrbita baixa (aproximadament entre tres-cents i quatre-cents kilòmetres per sobre de la superfície de la Terra), i que li servirà d’excusa per anar saltant d’una estació espacial a un altre d’una forma inversemblant des d’un punt de vista científic, però t’ho passes bé veient la pel·lícula.

Si seguim pel nostre itinerari pel sistema solar, el següent planeta és Mart, gran protagonista de la ficció en especial des de que l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli a finals del segle XIX proclamés l’existència de canals al planeta, la fantasia popular i la pseudocientífica acabaria fent la resta. Només cal recordar que el llibre La guerra dels mons de H.G. Wells és de 1898, llibre que serviria d’inspiració per a les adaptacions al cinema The War of the Worlds (1953) i War of the Worlds (2005). En aquesta última dirigida per Steven Spielberg es va optar per enterrar als marcians durant milers d’anys per evitar el problema tecnològic que suposa el temps necessari per a viatjar de Mart a la Terra, per molt ràpid que hi vagis.

Si parlem de Mart no podem deixar de destacar la pel·lícula The Martian (2015) dirigida per Ridley Scott, una pel·lícula força versemblant des d’un punt de vista científic amb algunes excepcions (per exemple, el fet de que no hi hagin tormentes amb la virulència que marca el desenllaç de la història). Com a curiositat, un dels motius pels quals el protagonista pot fer muntatges amb les peces de l’estació per construir nous artefactes per poder sobreviure és resultat d’una decisió de la NASA de fa dècades conseqüència d’un accident que també el podem veure al cinema, a la pel·lícula Apollo XIII (1995). Basada en fets reals i d’obligat visionat, els enginyers de la NASA s’han d’enfrontar al problema d’unir vàries peces que no tenen la mateixa forma.

the-martian-plant-life

Després de Mart i abans de Júpiter hi ha el cinturó d’asteroides. Si voleu saber-ne més sobre asteroides al cinema podeu consultar l’article que els hi vam dedicar amb el títol Un estiu sense cataclismes a la Terra. Júpiter apareix en pel·lícules imprescindibles com 2001: A Space Odyssey (1968), 2010 (1984) i Interestellar (2014). I podem gaudir dels anells de Saturn a WALL-E (2008) (mítica la imatge del robot passant la mà pels anells des de l’exterior de la nau), i a Zathura: A Space Adventure (2005).

Urà és el protagonista absolut de Viaje al séptimo planeta (Journey to the seventh planet, 1962). I Neptú ho seria a la mítica Horizonte final (Event Horizon, 1997), on un equip de rescat investiga una nau espacial que va desaparèixer en un forat negre i torna amb alguna sorpresa a bord. Ah, i recordeu que Plutó ja no és un planeta des del 2006 quan la International Astronomical Union (IAU) va acordar el tamany que caldria tenir un planeta per a poder ser considerat així. Plutó, t’has queda’t sense pel·lícula (bé, almenys en Doctor Who hi apareix en alguna ocasió).

Horizonte final

Si us ha agradat aquest recorregut pels planetes, encara en podríem fer un altre per alguns dels satèl·lits del sistema solar, però això serà en un altre viatge… vull dir article.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*