‘Volia retre homenatge a la generació dels meus pares’ ‘Volia retre homenatge a la generació dels meus pares’
Li Jingxiang és la directora de ‘Sping Sparrow’, guanyadora de les Nits Orientals de Vic ‘Volia retre homenatge a la generació dels meus pares’

La història de quatre joves de Hebei cap a Beijing durant els anys 80 va enamorar el públic del festival les Nits Orientals de Vic el passat 20 de juliol. Així es va confirmar quan el jurat va premiar el film Spring Sparrow (ex aequo amb el film indi Andhadhun). Li Jingxiang és una jove directora xinesa que firma aquesta pel·lícula en què reflecteix un escenari històric de la Xina en què mostra l’èxode rural. La directora i un dels actors, Ji Hongyang, van assistir personalment al festival i van recollir el premi.

El films transcórrer el 1982, però la generació dels joves que ens mostres és la dels 60. Tu ho vas viure?

Li Jingxiang: L’èxode rural xinès comença als anys 50 amb l’expansió econòmica de les ciutat, sent un centre neurològic de noves oportunitats. Jo soc nascuda el 1984 i, per tant, tot això no ho vaig viure en primera persona, però sí que ho vaig viure en boca dels meus pares. Jo soc de la generació del fill únic, però la generació dels meus pares no. Ells pertanyien a una generació de poques oportunitats, en què només un dels germans de la família tenia dret a estudis, i aquest tutoritzava la resta de germans. En el cas de la família del meu pare, només la germana gran va poder accedir al sistema d’escolarització. Jo em considero afortunada, ja que tot i haver nascut en un ambient molt rural, vaig poder anar a la universitat. Vaig poder viatjar i estudiar cinema. És per això que la meva primera pel·lícula la dec a aquella generació. És un homenatge a la meva família.

Com s’ha acollit el film a la Xina?

Li Jingxiang: El film encara no ha passat pel meu país. La filmació va començar el 2017 i va acabar enguany. Es va passar per primer cop a Cannes, però nomes al mercat del film. El primer festival que al va acollir va ser a Teheran, a l’Iran. I aquesta és la tercera vegada i la primera que es passa a Europa. Properament sí que serà al meu país.

I els teu pares i la teva família? Com ho han viscut?

Li Jingxiang: Quan es va projectar a l’Iran es va organitzar una projecció només per a família i amics. Evidentment tots estaven entre commoguts i agraïts. Crec que els va agradar veure reflectit una generació sovint molt oblidada i castigada pel pas dels anys i és evident que veure la teva pròpia història és molt emotiu. Jo volia aconseguir trobar un punt de vista d’una generació que en mira una altra amb curiositat. La càmera no havia de ser en cap moment invasiva, sinó només circumstancial, com un ull que mira el que passa però que mai hi interfereix per tal de poder captar allò que volia transmetre.

Quins referents hi ha al film?

Li Jingxiang: Sempre he admirat molt el cinema realista italià i imagino que hi deu haver alguna cosa d’això, tot i que no deliberadament. El que pretenia era fer una pel·lícula que ratlles la poesia amb imatges, fer un retrat fotogràfic i nostàlgic de la generació passada.

Quines han estat les dificultats més grans?

Li Jingxiang: El més difícil va ser la filmació. Vam filmar amb 12 dies, 18 hores diàries i un dia que en vam fer 27 de seguides. Havíem de fer un màxim de dues preses per escena, perquè no teníem temps de res més. No obstant això, l’equip eren professionals, tothom estava disposat a tirar endavant el que teníem entre mans i tothom donava el 100% en cada moment.

Com us vau preparar per fer els personatges treballant tantes hores diàries?

Ji Hongyang: Hi havia molta pressió al rodatge pel poc temps de què disposàvem, però sempre ens vam sentir recolzats. Vam tenir molta ajuda abans i després de rodar. Abans de rodar vam fer moltes lectures de guió per anar ben preparats pels pocs dies que teníem de rodatge. Va ser complicat el tema llenguatge, ja que els protagonistes havien de parlar un dialecte que no és el nostra. Vam tenir l’ajuda d’un professor i un lingüística que ens van ajudar a treballar la llengua i la flexibilitat lingüística que havíem de demostrar.

Teniu algun futur projecte?

Ji Hongyang: Encara estem treballant amb algun aspecte de Spring Sparrow per deixar-la polida, i ara mateix estic treballant a una sèrie que s’estrenarà a la televisió xinesa.

Li Jingxiang: La meva primera pel·lícula parlava del passat de la meva història. Ara em vull centrar més en el present. Jo ara estic vivint a parís i per tant vull fer una història europea que mostri el meu viatge. Segurament, com que a la primera hi ha hagut un grup de nois, aquesta segona serà un grup de noies, i estic pendent de filmar a Barcelona i a Mallorca.

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*