‘Too old to die young’ i les arrels del hard-boiled ‘Too old to die young’ i les arrels del hard-boiled
Nicolas Winding Refn crea el que sembla una seqüela de ‘Drive’ ‘Too old to die young’ i les arrels del hard-boiled

13 hores per endinsar-te en un noir dens i complex de la mà de Nicolas Winding Refn. Això és el que ens proposa aquesta minisèrie anomenada Too old to de Young de la que tothom parla. El festival de Cannes segueix rebutjant any rere any el model de Netflix però sí que s’atreveix a flirtejar (tal com fan altres festivals internacionals) amb sèries d’altres plataformes, com aquest cas, ja que la sèrie es va estrenar el 14 de juny a Amazon Prime.

El director danès ha unit forces amb l’autor de còmics Ed Brubaker per oferir una història de policies corruptes, samurais i neo noir. Refn torna a la pantalla (aquesta vegada la petita) després d’haver presentat The Neon Demon (2016) i Only God forgives (2013). Ambdós llargmetratges venien envoltats per l’expectació i l’aura que havia causat anys abans una altra pel·lícula d’aquest director, Drive (2011), premi a la millor posada en escena al mateix festival que ha presentat la sèrie i diferents nominacions a premis de renom internacional. En totes tres pel·lícules hi podem veure unes històries semblant, amb una cinematografia força calcada i amb unes paral·lelismes que segurament van més enllà dels referents. Ara, Too old to die Young segueix amb aquesta mateixa dinàmica. Si sou dels que penseu que tot el que fa aquest director és massa semblant, no cal ni que continueu llegint aquesta crítica, i encara menys que comenceu la sèrie, ja que és molta la gent que opina que el producte sembla una seqüela de les pel·lícules del director. Ara bé, si sou dels que el món neo noir amb tocs de cinema indie us agrada, seguiu llegint i feu una visita a Amazon Prime. Al meu parer, la proposta de Refn presenta una intriga molt diferent a les que se’ns presenten avui dia i només la puc comparar amb la mateixa obra del director o el cinema de gàngsters clàssics, ja que és molt evident que beu completament del hard-boiled americà. No obstant això, els referents de l’audiovisual yakuza també hi són presents, fet que crea un còctel molt digne d’admirar.

Miles Teller (Whiplash o Top Gun: Maverick) és en Martin Jones, un policia un xic d’estar per casa que una nit durant una ronda nocturna és testimoni de com maten d’un tret al cap el seu company. Es posarà a investigar el cas, un fet que farà que es vegi immers en un món que sovint va més enllà del que ell mateix concep, ja que haurà de sobreviure en l’univers d’un càrtel mexicà. En aquesta investigació hi coneixerà en Viggo (John Hawkes), un sicari que treballa a les ordres de la Diana (Jena Malone) els quals eliminen del món criminals de tot tipus: violadors, traficants o assassins. Aquesta idea de “netejar el món” sedueix en Martin, el qual es veurà immers en una frontera massa difusa entre el bé i el mal.

Qui hagi arribat fins aquí i l’hagi seduït tot el que s’ha dit en aquest text li recomano que miri la sèrie, però sobretot, que agafi paciència. Les escenes són pausades i lentes i els personatges solen allargar el temps per parlar o actuar. Les converses, sovint buides de contingut, es componen de poques paraules o frases molt curtes, amb un ritme exasperant i que a vegades fins i tot ratlla la comicitat, un humor que a vegades es trasllada a certes escenes surrealistes i a vegades una mica ficades amb calçador. Tot i així el director s’ha defensat afirmant que són homenatges a referents. Ara bé, certes pauses permeten que l’espectador tingui temps de contemplar l’espectacular fotografia i deixa un respir pel que fa a les escenes d’acció més violentes i frenètiques.

Si una cosa li vull retreure és el poc esperit innovador en clau de gènere de la sèrie.  El gènere criminal i negre que ha demostrat ser de tradició masclista. Detectius famosos que sempre han servit al rol masculí, però alhora d’allò mes tòxic com Sam Spade o Philipp Marlowe tornen a ser presents en aquesta història. I a més, són detectius acompanyats de les típiques femmes-fatales. M’hagués agradat veure una evolució en aquest sentit, ja que aquesta essència d’alcohol i tabac a l’escena del crim l’hauríem de començar a superar.

Ara bé, Too old to die Young ens proposa un nova manera d’aprofitar els clàssics noir amb referents tan clars com Jean-Pierre Melville, pel que fa a la corrent europea, o Dashiell Hammett i Raymond Chandler com a pares del negre americà, entès com a hard-boiled. Tot i així, Refn ha dotat la sèrie d’una aura obscura i supersticiosa, típiques de cultures i llegendes mexicanes. És el cas del tarot, una eina que li resulta molt útil al director i guionista com a fil narratiu, ja que va marcant els passos dels personatges i tot el que ha d’esdevenir. La combinació de gèneres per acabar obtenint un producte noir clàssic farà les delícies d’aquells amants del gènere criminal i negre.

Veredicte

Agradarà a: els amants del gènere negre mes clàssic i aquells que tinguin paciència per acceptar pauses llargues

No agradarà a: aquells que busquin un gènere negre renovat i actualitzat i els poc pacients amb els silencis

Enganxòmere: 6

Nota: 6,5

Irene Solanich

Irene Solanich Cap de redacció d'El cinèfil

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*