today-is-a-good-day

Una canya enmig de l’erm

- Advertisement -

Se sol dir respecte de la caritat internacional “no els donis peix, ensenya’ls a pescar”, perquè la responsabilitat no ha de recaure sempre en el solidari. Però als camps de refugiats d’Algèria, la seva dieta depèn de les ONG; volen fer horts al desert, però els calen coneixements agrícoles avançats d’especialistes. Demanen i demanen. Però és que els sahrauís ja pescaven…

Una canya de pescar al traster evoca un passat vora el mar, ara ningú recorda el nom dels peixos i l’aigua és un miratge traïdor. L’oblit és la gran tragèdia del desarrelament sahrauí. Si al món àrab es desitgen l’infern, es desitgen l’hamada. I l’hamada és on el poble pesquer del Sàhara ha anat a parar. L’hamada, en contraposició a l’erg, és el tipus de desert on les tempestes de sorra no colguen les tendes, amb terra dura d’argila i pedra sota els peus. I encara sort. Espanya els va deixar sense país quan van descolonitzar la zona sense referèndum i van ser ocupats pels països del nord i del sud. Després de la marxa verda de Marroc, el poble del Sàhara Occidental està refugiat passada la seva frontera, a Algèria, al sufocant desert des de fa més de 40 anys, als “territoris alliberats” de Tifariti i Tindouf.

- Advertisement -

- Advertisement -

Eloy Domínguez retrata l’austera gent de Tindouf a la cerca de reflexió i al·legoria. El més central al dia a dia són els cotxes i la fixació per a ells, un producte que cal portar de Mauritània (sempre de segona mà). Són la major mostra d’estatus a l’Hamada i un succedani de la llibertat. Sidahmed és el coprotagonista masculí que anhela Espanya. Zaara, coprotagonista femenina, desitja saber conduir tot i que mai podrà comprar-se un cotxe. Això ens diu molt de la seva personalitat i també de l’esperit lluitador d’aquesta gent amb vides senzilles.

Zaara és un personatge caricaturesc i autèntic; vestint sempre d’estampats i colors llampants, coqueta i descarada però al cap i a la fi algú que vol la seva pròpia independència, que té por a les parelles controladores, que vol treballar sense haver estudiat un borrall. L’esperança individual es transforma en esperança col·lectiva.

Entre 2013 i 2018 Eloy Domínguez Serén enregistra no només els personatges de l’Hamada sinó el clima de suport d’organitzacions espanyoles i europees (especialment sueques) a les mobilitzacions, que malgrat tot prenen un tint anecdòtic. La premsa nacional fa temps que hi ha perdut l’interès. Excavant treus una notícia curta, del 1997, a El Mundo:A mig camí entre el no-res i l’oblit es troba la Hamada“. I més tard, els reportatges de societat de Gabriela Sánchez parlen de les pors de l’estancament del conflicte amb una sensibilitat única a través del moment de la instal·lació del Wi-Fi “Quan penso en l’arribada d’internet em dóna la sensació que estem convertint aquest lloc en alguna cosa definitiu”.

Però a Espanya som cecs, sords i muts, els colonitzem i els deixem sols contra l’enemic. Hamada com a pel·lícula és petita, però llastimosament no s’ha fet abans. Paga pels anys de silenci de la premsa, humanitza i consciencia. Ara caldrà veure què farem al respecte, si en parlarem de nou o si tornarem a amagar-ho sota l’estora.

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents