Una canya enmig de l’erm Una canya enmig de l’erm
‘Hamada’ és la pel·lícula documental de Eloy Domínguez Serén que s’estrena el 12 de juliol Una canya enmig de l’erm

Se sol dir respecte de la caritat internacional “no els donis peix, ensenya’ls a pescar”, perquè la responsabilitat no ha de recaure sempre en el solidari. Però als camps de refugiats d’Algèria, la seva dieta depèn de les ONG; volen fer horts al desert, però els calen coneixements agrícoles avançats d’especialistes. Demanen i demanen. Però és que els sahrauís ja pescaven…

Una canya de pescar al traster evoca un passat vora el mar, ara ningú recorda el nom dels peixos i l’aigua és un miratge traïdor. L’oblit és la gran tragèdia del desarrelament sahrauí. Si al món àrab es desitgen l’infern, es desitgen l’hamada. I l’hamada és on el poble pesquer del Sàhara ha anat a parar. L’hamada, en contraposició a l’erg, és el tipus de desert on les tempestes de sorra no colguen les tendes, amb terra dura d’argila i pedra sota els peus. I encara sort. Espanya els va deixar sense país quan van descolonitzar la zona sense referèndum i van ser ocupats pels països del nord i del sud. Després de la marxa verda de Marroc, el poble del Sàhara Occidental està refugiat passada la seva frontera, a Algèria, al sufocant desert des de fa més de 40 anys, als “territoris alliberats” de Tifariti i Tindouf.

Eloy Domínguez retrata l’austera gent de Tindouf a la cerca de reflexió i al·legoria. El més central al dia a dia són els cotxes i la fixació per a ells, un producte que cal portar de Mauritània (sempre de segona mà). Són la major mostra d’estatus a l’Hamada i un succedani de la llibertat. Sidahmed és el coprotagonista masculí que anhela Espanya. Zaara, coprotagonista femenina, desitja saber conduir tot i que mai podrà comprar-se un cotxe. Això ens diu molt de la seva personalitat i també de l’esperit lluitador d’aquesta gent amb vides senzilles.

Zaara és un personatge caricaturesc i autèntic; vestint sempre d’estampats i colors llampants, coqueta i descarada però al cap i a la fi algú que vol la seva pròpia independència, que té por a les parelles controladores, que vol treballar sense haver estudiat un borrall. L’esperança individual es transforma en esperança col·lectiva.

Entre 2013 i 2018 Eloy Domínguez Serén enregistra no només els personatges de l’Hamada sinó el clima de suport d’organitzacions espanyoles i europees (especialment sueques) a les mobilitzacions, que malgrat tot prenen un tint anecdòtic. La premsa nacional fa temps que hi ha perdut l’interès. Excavant treus una notícia curta, del 1997, a El Mundo:A mig camí entre el no-res i l’oblit es troba la Hamada“. I més tard, els reportatges de societat de Gabriela Sánchez parlen de les pors de l’estancament del conflicte amb una sensibilitat única a través del moment de la instal·lació del Wi-Fi “Quan penso en l’arribada d’internet em dóna la sensació que estem convertint aquest lloc en alguna cosa definitiu”.

Però a Espanya som cecs, sords i muts, els colonitzem i els deixem sols contra l’enemic. Hamada com a pel·lícula és petita, però llastimosament no s’ha fet abans. Paga pels anys de silenci de la premsa, humanitza i consciencia. Ara caldrà veure què farem al respecte, si en parlarem de nou o si tornarem a amagar-ho sota l’estora.

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*