Un repàs a la història de ‘Halloween’ Un repàs a la història de ‘Halloween’
Un repàs al llibre 'Noches de Halloween' d'Octavio López Sanjuán Un repàs a la història de ‘Halloween’

Halloween és la pel·lícula que ho va començar tot per a mi, la que va marcar la meva adolescència i va despertar una terror-mania que semblava totalment adormida en mi. Però no em refereixo al Halloween primigeni, ni a les notables seqüeles que hi ha a la saga, ni a l’actualització de la saga que va haver-hi als 90. No, jo hem refereixo a Halloween: la maledicció de Michael Meyers, una de les pitjors valorades de la saga amb un argument que és un embolic de sectes i mitologia celta. En un rampell impulsiu la vaig decidir gravar una nit que la feien a altes hores de la matinada de TV3, em va impactar tant que vaig fer córrer aquell VHS entre els meus amics i tots vam quedar embadalits per aquell assassí imparable d’actitud immutable.

Més tard, ja vaig tenir l’oportunitat de veure l’original de Carpenter. I hem va semblar fluixa! Amb poques morts i moltes estones mortes! El cert és que amb el pas del temps he après a apreciar l’obra mestre de Carpenter, tot i que reconec que el pas del temps no li ha fet gaire bé. Sigui com sigui, la saga en general sempre ha estat en un pedestal per a mi, tot i tenir els seus més i menys, i pel que veig no soc l’únic a qui l’assassí de la màscara blanca, la cangur cridanera i els psiquiatre obsessionat van robar el cor. De fet som legió i fins i tot n’hi ha un que s’ha atrevit a escriure un llibre sobre aquesta saga: avui vos presento Noches de Halloween de Octavio López Sanjuán.

Posem-nos en context, finals dels anys 70 i un jove John Carpenter va decidir homenatjar una pel·lícula que l’havia marcat moltíssim com era Psicosis. La pel·lícula tractaria de com un dement escapa del psiquiàtric on està reclòs i comença a sembrar el pànic en un tranquil suburbi, en especial s’obsessiona amb una cangur que la nit de Halloween està cuidant d’uns nens, paral·lelament el doctor Loomis va a la caça del dement mentre no para de repetir a tot a qui el vol sentir com està perseguint l’encarnació del mal més pura.

El que no s’esperava el jove Carpenter, ni ningú de la producció, és que aquella història carregada de tensió i suspens (i no pas d’hemoglobina com un a priori podria pensar influenciat per tot el que va venir després) arrasaria a la taquilla de tal manera que donaria l’impuls definitiu a un subgènere com l’slasher que s’havia estat començant a coure durant els 70 i en els propers anys hi hauria tot un seguit d’assassins en sèrie, sobretot d’hormonals jovenets, que inundarien les cartelleres dels cinemes de tot el món.

Però què va fer La nit de Halloween que fos tan especial que altres pel·lícules anteriors (per exemple Black Christmas de Bob Clark) no havien aconseguit? Era la pètria presència de l’assassí amb aquella màscara que evoca a un home sense rostre? El fet d’escapar dels Whodunnits i donar-li tot el protagonisme a un assassí que realment no tenia cap motiu lògic per fer el que estava fent? El magistral ús que fa John Carpenter de la tensió, enervant l’espectador fins a cotes poc conegudes fins llavors? La música que crea una atmosfera de malson? Segurament l’alquímia que va donar fruit a aquesta obra mestra del terror sigui una mica de tot plegat.

I a partir del descomunal èxit i de l’allau d’imitadors comercialment profitoses que li van sorgir al llarg dels primers 80 es va començar a desplegar una saga de pel·lícules que arriba fins als nostres dies. Sanguinario! va ser la primera, i molt notable, seqüela que vam tenir, una continuació directa dels esdeveniments de la primera entrega, on ara una hospitalitzada Jamie Lee Curtis ha de fer front un cop més a l’home de la màscara.

Per no repetir-se tant, els productors van produir una Halloween 3, que no té res a veure amb les anteriors, de fet sembla més un episodi de la dimensió desconeguda, fet que la va convertir en el blanc de les ires dels fans que volien més aventures de Michael Meyers. Halloween 4 va tornar a portar a Michael Meyers i al Doctor Loomis a la saga per veure com aquest cop Michael s’obsessiona amb la filla de la cangur de la primer pel·lícula. Personalment tant la tercera part, com aquesta quarta entrega no estan gens malament. No puc dir el mateix de la cinquena i sisena part que ja són un bunyol de quaresma amb arguments que no tenen cap sentit i intenten entroncar la presència de Michael Meyers amb la mitologia celta. Aquestes entregues van ser rebudes amb fredor a les taquilles de tot el món.

I quan la saga, i l’slasher, semblava tocada de mort va arribar Scream per modernitzar i re-impulsar un subgènere que estava esgotat del tot. Aprofitant aquesta nova onada d’assassins que arribaven a les sales (Leyenda urbana, Se lo que hicisteis el último verano, etc.), vam tenir Halloween: hace 20 años recuperant el personatge de Jamie Lee Curtis pel que semblava l’enfrontament definitiu (“ejem”) amb Michael Meyers. Va tenir tant d’èxit que vam tenir una nova entrega Halloween: ressurrection per a mi la pitjor de tota la saga, amb Bustha Rhymes fent Kung Fu per derrotar a Michael Meyers i intentant entroncar amb la moda de les pel·lícules trobades que tant de moda havia posat El proyecto de la bruja de Blair. El resultat: 90 minuts de tedi amb interludis gravats amb webcams de principis dels 2000, tota una experiència veure-la en alta definició, així els píxels s’aprecien millor. Un desastre fílmic que torna a posar a dormir a la saga.

Fins que la febre dels remakes de clàssics, que l’èxit de La matanza de Texas de Marcus Nispel va provocar, va arribar fins a aquesta saga amb dos títols dirigits per Rob Zombie. Tinc una relació d’amor-odi amb el senyor Zombie amb qui a cada pel·lícula que veig sempre penso el mateix “com m’agradaria que aquesta pel·lícula m’agrades més” però no, no hi ha manera, hi ha alguna cosa que m’expulsa del seu cinema. I a la fi arribem a l’última entrega dirigida per David Gordon Green que ha fet les delícies de tothom.

Això es el que trobarem al llibre d’Octavio un repàs a tota la saga, amb entrevistes molt ben integrades a la narrativa amb els responsables i actors que van participar a la saga. A cada capítol es repassa des de la gènesi de cada nova pel·lícula de la saga, el procés d’escriptura, el rodatge, a la recepció tant a nivell crític com comercial tant als Estats Units com a Espanya. Fins i tot, hi ha el moment per aprofundir en els actors habituals de doblatge que ha tingut la saga a Espanya. I tanca cada capítol amb un anàlisi per part de l’autor i perquè creu que funciona, o no, dintre de la saga cada entrega.

L’estil d’Octavio és engrescador i fa que el llibre es llegeixi en un moment, tot i les seves més de sis-centes pàgines. A més, tal com he indicat, les entrevistes estan integrades a la narració aportant els punts de vista dels implicats en el moment en què estem tractant els diferents aspectes, i dona un sentit més integrat a tota l’obra, que per exemple si les entrevistes quedessin en un apartat a banda més monolític. Especial atenció posa Octavio en un aspecte clau de tota la saga com es la música, ja que s’analitzen no només les bandes sonores sinó també com s’han dut a terme, amb quins sintetitzadors i altres aparells electrònics. Pot ser que sigui la part del llibre que a estones se m’ha fa més feixuga, pel fet de no entendre gaire bé a estones de què estan parlant, però que aporta una idea de la meticulositat que s’ha posat en aquest llibre.

Tot el llibre va acompanyat de moltes fotos, molts cops aportades pels mateixos entrevistats, del que es coïa darrere les càmeres. Així com material promocional, tant nacional com estranger, de les pel·lícules i fins i tot un col·lecció de fotocromos utilitzats a l’estrena espanyola. La cosa es complementa amb un pròleg de PJ Soles, actriu del Halloween primigeni, i amb un repàs final a novel·litzacions de les pel·lícules, novel·les juvenils, còmics i, fins i tot, aparicions en videojocs de Michael Meyers que ha tingut la saga. I finalment un apartat on tots els entrevistats donen una opinió final del que ha estat Halloween i del perquè ha captivat a tants espectadors durant tant de temps.

Tot plegat, i com a fan de la saga, només tinc bones paraules per al llibre d’Octavio López Sanjuan i el considero un imprescindible per a qualsevol fan de la saga.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*