He tornat (encara que a ningú li importi) He tornat (encara que a ningú li importi)
I he tingut una revelació He tornat (encara que a ningú li importi)

La vida de la depravació cinematogràfica és difícil. D’ençà que em van tancar el videoclub he estat prenent antidepressius com si fossin caramels, d’aquells de menta que refresquen l’alè. Havia pensat que, per la mateixa regla de tres, els antidepressius em refrescarien l’ànima. Però l’únic que han fet ha estat empitjorar el meu alè. Una paradoxa nefasta. El cas és que enmig del meu últim coma cerebral vaig tenir una revelació. Com les de les càmeres Polaroid. Al cap d’una estona a les fosques, pam. Apareix una imatge nítida i clara. El problema és que no puc recordar-la, per allò d’estar en coma cerebral i més coses de medicina neuronal.

Em van prohibir els antidepressius i el viure com una mestressa americana dels anys quaranta. “No pots barrejar duloxetina amb alcohol, els riscos de sobredosi són altament elevats”, em deia el metge com un puto cínic. A tu no t’han tancat el videoclub, imbècil. Si haguessis aixecat el cap dels llibres en algun moment de la teva miserable vida d’interí sabries que hi ha coses més enllà de les sobredosis per antidepressius. Tot i que si jo hagués sortit del videoclub com una persona normal m’hagués evitat aquestes línies d’hipocresia pura. Perdoneu-me, em tenen a règim de pastilles.

El cas és que escrivia això per veure si recordava alguna cosa de la meva revelació divina però res, crec que tinc la síndrome de James Wan: pensar en conceptes increïblement bons i no saber com plasmar-los a la realitat. No calen més fantasmes. Al final passarà com amb els zombis. Però no volia parlar de zombis. Ni de la meva addicció als antidepressius. El cas és que us volia fer una proposta. Una proposta molt indecent. I és que busqueu tots els videoclubs que quedin oberts i us atrinxereu allà, amb sacs de dormir i menjar escombraries. Tothom sap que als atrinxeraments val més menjar ganxitos i coses que portin oli de palma, que les revolucions no s’han fet menjant amanida.

Un cop allà, espereu noves instruccions. Mentrestant busqueu els prestatges amb més pols, els que hi ha hi hagi pols a sobre la pols, allà segurament trobareu una cinta d’en Kevin Smith que es titula Tusk. No és de zombis ni de fantasmes. És un documental macabre sobre les morses marines. Feu-me cas, és bona. Mentre espereu noves instruccions, us mantindrà ocupats. Sisplau, no aviseu a la policia. Encara no he embogit, només m’estic desintoxicant.

David Muñoz

David Muñoz Cine de trinxera

Si heu arribat fins aquí, és que heu acabat l’article. Mai he sigut un admirador de l’autopromoció. Soc massa gandul per això. En fi, no us explicaré res sobre mi perquè m’agrada pensar que soc misteriós, encara que sigui mentida. Tinc els dits massa curts per arribar de pressa a les tecles. I uns peus normals, ni grans ni petits. Normals.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*