today-is-a-good-day

6 anys per baixar al subterrani de casa d’Eren Yaeger

- Advertisement -

Shingeki no Kyojin (2013—) va sorgir de la tendència dels animes cruels que a principis de la dècada dels 10 estava en total ebullició. Elfen Lied havia popularitzat el gore i ens trobàvem amb coses com High School of the Dead o la inhumana Terraformars i finalment Tokyo Ghoul. Només molt, molt més tard hem pogut reviure Devilman Crybaby. Com no podia ser d’altra manera, Atac de Titans és brutal, l’única sèrie que pot convertir la sang d’una mare en pètals al vent.

Els gegants han vingut a cruspir-nos i els joves de la legió de reconeixement han de protegir la humanitat. L’inici és la canya, però a més  la segona temporada (4 anys més tard de la primera) té un salt en la direcció impressionant, molt més elegant, i s’ha abandonat el romanticisme emo, així és que no hi haurà més corrents d’aire convenients quan algú crida i ja no se sacsejarà energèticament la càmera per indicar moments d’heroisme o violència.

- Advertisement -

A la segona temporada la sèrie és molt més reflexiva i a la vegada espectacular, segueix jugant amb la sorpresa, i l’arc del “xoc de titans” (el segrest al bosc) és el millor de la sèrie sense dubte. Temàticament, es duplica la idea de maldat, passem de l’irracional típic d’Stephen King a la crueltat premeditada quan apareixen nous bàndols, quan el monstre de debò és humà com tu i com jo.

- Advertisement -

Atac de titans és un híbrid: és un anime militar, una epopeia èpica, un drama, un misteri conspiracionista, és Kaiju eiga (cinema de monstres com Godzilla) i li dona una volta als mecha de robots pilotats com Gundam o Evangelion Neon Genesis. Però sobretot és un anime en època de seinens, els animes intel·lectualitzadors per a adults com ho és Death Note. Atac de titans  té un argument espectacular basat en els girs de guió i el control de les pistes que dona a l’espectador. La sèrie sempre va un pas més enllà del que t’esperes. Estan tan compromesos amb aquesta manera de narrar fins al punt que en alguns casos han avançat misteris a l’anime que al manga, el qual llegeixen els fanàtics i sempre van per davant de la història, encara no se sabien.

La tercera temporada té una primera part una mica inconnexa amb el gruix de l’anime. Malgrat l’aplaudidíssima versemblança anatòmica dels titans fins ara, dels equips de maniobres o l’ambientació germànica medieval, malgrat la interessant implementació de les armes de foc, és a dir, tot i que el sistema de hard fantasy funcionava com un rellotge, comença a mostrar conceptes una mica massa fantàstics. També és en aquest tram on més es percep que la sèrie sempre tingui desequilibris de ritme entre episodis amb molta acció i episodis retrospectius que acaben de matar el ritme quan hi ha menys tensió.

La segona part és completament gaudible i es constitueix en un joc de trons ferotge: per què hem de donar per descomptat que a l’equip dels bons tothom sobreviu? La tercera temporada part dos és la temporada més preocupada pels horrors bèl·lics, engrandint l’al·legoria sobre els governs totalitaris. “El poble que no sap la seva història està condemnat a repetir-la”, Confuci. Atac de titans abraça ara també l’odi, la memòria col·lectiva. Al front, un jove mor mentre la ciutat es desperta mandrosament.

Ens encanta veure gegants estomacar-se i soldats balancejant-se per la ciutat fent l’home aranya, però en realitat tots volíem veure el subterrani, on s’amaga tota la veritat sobre els titans. Des del 2013 que ho volíem (jo encara anava a l’institut). Sis anys per baixar al subterrani de ca teva! I com sempre, ens hauríem pogut esperar qualsevol cosa, però no això. Ara amb tots els caps lligats la sèrie tal com la coneixíem s’ha acabat, deixant-nos pena i esperança a parts iguals.

La continuació d’Atac de titans està prevista per l’octubre del 2020. Serà la temporada que més ràpid s’haurà produït fins aleshores, serà l’última i tindrà canvis molt significatius que l’acostaran al reboot o l’spin-off. Amics, tinguem paciència.

Veredicte

- Advertisement -

El millor: Si vols un bon anime d’acció però que et faci pensar, aquesta és la teva millor aposta. És probablement el millor anime de la dècada.

El pitjor: Episodis retrospectius que, tot i que acaben sent importants, acaben d’alentir el ritme entre batalles.

Enganxòmetre: 9

Nota: 9,8

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents