La tecnologia fa versemblant el fantàstic La tecnologia fa versemblant el fantàstic
Cada cop és més fàcil suspendre la incredulitat La tecnologia fa versemblant el fantàstic

Per la naturalesa del gènere fantàstic, cal que el lector o espectador faci una “suspensió de la incredulitat” per tal de poder gaudir de la història. El terme va ser encunyat per primer cop pel poeta anglès Samuel Taylor Coleridge (1772-1834) en la seva coneguda obra Biographia Literaria (1817). Coleridge advocava per una suspensió voluntària de la incredulitat per tal d’acceptar, en el seu cas, l’ús de personatges sobrenaturals en els seus relats. Aquesta suspensió voluntària és necessària en moltes disciplines artístiques i, especialment, en el gènere fantàstic, sobretot quan més realista volem que sigui la seva aparença. L’excepció miraculosa pot ser un ésser mitològic o un superpoder, però un cop acceptat aquesta momentània suspensió, volem que la resta sigui versemblant, que es compleixin les lleis de la física per dir-ho ben clar.

És un fet evident que el gènere fantàstic en el cinema està guanyat cada cop més un protagonisme majoritari fet que el fa participar sense prejudicis a festivals de cinema prestigiosos, guanyar premis reconeguts no només en els camps tècnics i copar les llistes de les pel·lícules més taquilleres de la setmana, de l’any i de tots els temps. Probablement, la tecnologia ha tingut un factor clau a l’hora de fer versemblant el fantàstic, i ha fet més baix el llindar de la suspensió de la incredulitat de l’espectador.

Aquest ús de la tecnologia no és nou. Gene Roddenberry (1921-1991) va idear un futur on la tecnologia era l’element fonamental que sustentava una civilització avançada en un context pacífic i saludable… estem parlant, evidentment, de l’univers d’Star Trek. Els avanços tecnològics permetia a la nau Enterprise i a la seva tripulació explorar l’espai a la cerca de nous mons. Cal dir que el pessimisme de finals del segle XX va encomanar també els guions i va contribuir a  fer crear els borg.

Els borg eren una civilització alienígena en què els seus membres eren autèntics cíborgs. La particularitat era que, entre les parts artificials afegides, hi havia un implant cortical al cap que els connectava a un rusc, com si d’una ment col·lectiva es tractés (o una xarxa virtual? en certa manera, com en moltes altres coses, la sèrie va ser premonitòria) treballant a les ordres de la reina i perdent la identitat com a individu. El seu objectiu es plantejava com un virus: assimilar éssers vius per contribuir al creixement del rusc.

Recentment, a l’univers cinematogràfic de Marvel (conegut per l’acrònim MCU), hem pogut contemplar com la tecnologia, un cop més, tornava a ser l’instrument fonamental de versemblança de la història, sustentada per tres potes:

  • La tecnologia creada per l’empresa Stark impulsada per dos genis, pare i fill: Howard i Tony Stark. El primer el recordem, entre d’altres creacions, per construir l’escut de vibranium a Capitán América: El primer vengador (Captain America: The First Avenger, 2011), i, al segon, per construir la seva pròpia armadura a Iron Man (2008).
  • La tecnologia abandonada per una raça alienígena, els chitauri, a la batalla de Nova York a la pel·lícula Los Vengadores (The Avengers, 2012). Uns residus que cal recollir i analitzar (és una tecnologia desconeguda que pot ser contaminant), i que a les mans equivocades es pot emprar per fer el mal, com ho vam poder veure a Spider-Man: Homecoming (2017).
  • I, evidentment, per una tercera pota que potencia la suspensió de la realitat per les necessitats del guió, que ens permet sobreviure en el món quàntic o viatjar al passat, i això ho sabem els que hem vist i gaudit, més d’un cop en algun cas, la pel·lícula Vengadores: Endgame (Avengers: Endgame, 2019).

A la recent estrena de Spider-Man: Lejos de casa (Spider-Man: Far from Home, 2019), la tecnologia torna a esdevenir un instrument clau de versemblança, i juga amb la percepció de l’espectador que és obligat en primera instància a fer una suspensió de la incredulitat a causa de les evidències fantàstiques que contempla… fins que ens adonem que tot es pot explicar des d’un punt de vista científic… o quasi tot, sempre cal donar una mica de “misteri” a la trama.

Però l’exemple més evident de com la tecnologia s’ha convertit en un instrument de versemblança del fantàstic el constitueix la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.

En una societat on els mòbils en general i les xarxes socials en particular ens han convertit a tots en addictes a les recompenses (quants “m’agrades” tindrà aquest article?), i amb la irrupció de la tecnologia 5G que explotarà de forma exponencial la internet de les coses (és a dir, que tots els estris estiguin connectats a la xarxa), el nou ninot Buddi, amb la inquietant veu del mític actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror.

Una pel·lícula de terror i sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertida vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisior. No cal suspendre la incredulitat de l’espectador per entendre que per a una intel·ligència artificial no li es fàcil distingir entre el que està bé i malament i que és més fàcil actuar per mimetisme, encara que no sàpiga distingir entre ficció i realitat, o entre entreteniment de la ficció i conseqüències en el món real.

Però no us preocupeu, si teniu por que la tecnologia faci perdre pistonada el fantàstic, coincidint a les sales de cinema en el mateix moment a més de Spider-Man: Far from Home i de Child’s play també tenim a Godzilla, que a més no està sol, i si no ho creieu ho podeu veure vosaltres mateixos a Godzilla: Rey de los monstruos (Godzilla: King of the Monsters, 2019).

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*