‘Toy Story 4’ conté 25 anys d’animació ‘Toy Story 4’ conté 25 anys d’animació
Fa 9 anys de Toy Story 3, i 24 de la primera! ‘Toy Story 4’ conté 25 anys d’animació

Ho explica molt clarament el mem de Twitter: la primera pel·lícula dona vida a les joguines, la quintaessència de la premissa pixariana; a la segona les joguines han de manegar problemes d’abandonament; i a la tercera les joguines s’enfronten a la seva mortalitat.

La lògica ens diu que la quarta pel·lícula havia de ser una peça d’horror existencial, condensat en el personatge Forqui, la forquilleta de plàstic… Exagero. Això sí, Toy Story 4 havia complert totes les expectatives temàtiques que tenia. Presenta per primera vegada la creació de les joguines, la seva cerca de sentit, els animals de costums, i finalment la seva emancipació, i la pel·lícula ho fa amb bellesa, a través de personatges que coexisteixen en les diferents fases.

Una de les coses que més destaca de Toy Story 4, però, és que és un film adult (sàvia decisió en temps de la Lego Pel·lícula). També és un film de maduresa, no només de la franquícia que ja s’endinsa en temes nietzscheans, sinó de la marca de Pixar en si. I és una cosa que m’agrada: que Pixar ha evolucionat durant anys i anys amb la franquícia a l’esquena, mentre feia moltes altres coses que li permetien posar en pràctica coneixements nous en l’animació. A Monstres SA va ser el pèl, a Nemo van ser les partícules i l’aigua, no va ser fins a Els Increïbles que hi va haver humans al centre d’atenció. I a posteriori, Cars va crear un entorn natural i va refinar els reflexos especulars del metall, Ratatouille va polir molt la il·luminació amb preses que necessitaven fins a 230 fonts de llum…

El Toy Story del 1995, partint dels coneixements de l’època i la tecnologia primitiva del 3D, necessitava un subjecte senzill, mat i evidentment sense roba o cabells (o no recordeu que Square Enix s’arruïnaria fent els cabells de The Spirit Within (2001)?). La resposta la van donar les joguines, la superfície de plàstic i fins i tot la seva poca mobilitat podia explicar comportaments i gestualitats físiques poc polides, en moments en què encara no s’havien desenvolupat les kinemàtiques inverses, és a dir, aquelles funcions o algoritmes que els en diuen als programes d’animació on han de ser les articulacions segons la posició de les mans o els peus.

El fotorrealisme dels paisatges (l’aigua, la pluja, la llum) augmenta l’impacte de les emocions (fotorrealisme que van explotar des del primer moment als pòsters promocionals durant l’etapa de producció). El resultat és una escena d’establiment dels personatges contra les forces de la natura, i aquesta contraposició visual genera el realisme emocional. Per a mi, l’escena d’en Woody i la pastora Bo Peep sota el cotxe durant la tempesta és la millor escena de la pel·lícula, i n’és potser la primera.A l’actualitat parlar de superfícies i materials pot semblar un tema naïf, però a Toy Story 4 un dels temes centrals de la pel·lícula gira al voltant de les superfícies: la pastoreta havia sigut de porcellana tots aquests anys, però no hem tingut la capacitat per veure-ho fins ara. La pastoreta és la noia empoderada, encara així conscient que és un objecte fràgil i que la van fabricar amb la intenció de decorar. L’excel·lència arriba quan pots fer servir allò tècnic per incidir en allò emocional i narratiu, i a Toy Story 4 els interessos tècnics originals de Pixar han arribat a la perfecció.

I el futur? Parlem del futur. Tot amb els ardits tècnics, ús expressiu de la llum i ambientació dels espais apareix la queixa que es repeteix al meu cap des de fa temps. Que tots els nens de Pixar fan la mateixa cara. Potser no la mateixa cara, però els mateixos gestos. I la síndrome s’estén de Pixar a Disney i de tornada, i a internet apareixen teories idiòtiques sobre passats comuns de personatges quan tot el que passa és que s’assemblen perquè els va dibuixar el mateix senyor. I és molt curiós que li estem aplicant a la gran Pixar el típic error de dibuixants novells pels quals es pengen tutorials a Youtube. How not to have Same Face Syndrome, Pixar. Pot ser la investigació més innovadora que hagin fet fins ara: caracteritzar des de la fisicalitat els seus humans.

Zep Armentano

Zep Armentano Freaky Picture Picture Show

He/She/Them. En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*