La transexualitat en família La transexualitat en família
'Me llamo Violeta' relata la vida d'un nen que no se sent nen La transexualitat en família

Nacho Vidal i Franceska Jaimes, experimentades estrelles de cinema porno, interpreten a la vida real el seu paper més complex: són els pares d’Ignacio, un nen que de ben petit se sent nena. Me llamo Violeta és un documental que mostra, a través de diverses declaracions de la parella, com va anar el procés d’acceptació des que la Violeta va començar a verbalitzar els seus sentiments fins que Nacho Vidal es va convertir en defensor mediàtic de la transsexualitat arran de la circulació de l’autobús d’Hazte Oír. Tots aquests esdeveniments estan perfectament il·lustrats amb imatges que inclouen des d’enregistraments personals de la família o fragments de programes televisius.

Me llamo Violeta comença amb un càsting de nens que interpretaran la jove Violeta en les vessants de nen i nena. La idea dels directors és usar un actor o actriu per reconstruir algunes escenes de la vida de Violeta ja que la Fiscalia els va recomanar que seria convenient, pel respecte a la intimitat, que el rostre real no es fes públic. L’escena, però, també s’aprofita per parlar de la identitat de gènere i els rols. Es fan preguntes sobre diversitat, heteronormativitat… i els infants responen amb llibertat. I, a vegades, les seves respostes ens sorprenen per la franquesa i l’absència de prejudicis. Demostren que en el tema de la transsexualitat (i la diversitat afectiva, la dissidència corporal…) els adults repetim moltes coses apreses.

El documental no perd l’oportunitat per fer un petit repàs de la història de la transsexualitat al nostre país des de la dictadura fins a l’actualitat. De l’època en què les trans (i no únicament elles) eren incriminades per la llei de vagos y maleantes en donen fe Carla Antonelli, socialista i primera diputada trans i Silvia Reyes, una de les dones que més ha patit la repressió franquista (i també els primers anys de la democràcia). També trobem altres casos de joves transgèneres en trànsit o el testimoni d’uns pares que van perdre el seu fill. En tot aquest context, la tranquil·litat amb què Violeta viu la seva transició vindria a representar el futur. Així ho entenen els seus directors, David Fernández de Castro i Marc Parramon, quan, al final de la pel·lícula, fan escriure a les altres protagonistes una carta a la Violeta on li donen ànims i l’encoratgen a continuar endavant.

Veredicte

El millor: la franquesa amb què la família i la nena parlen del tema.
El pitjor: que s’hagi d’amagar la cara de la Violeta fins als títols de crèdit (fet que s’ha d’aplaudir com una decisió valenta dels directors).
Nota: 7
Escrit per: Jesús Gonzàlez
Hotel Elèctric

Hotel Elèctric En poques paraules...

A l'Hotel elèctric s'hi allotja un col·lectiu capitanejat per Jesús Gonzàlez i Judith Vives dedicat a la promoció i divulgació de la cultura cinematogràfica. Organitzen projeccions, cinefòrums i cursos amb l'objectiu d’obrir espais de debat i intercanvi d’idees i coneixements al voltant del cinema i l’àudiovisual. També impulsen el Mercat del Film, jornada de projeccions i debat al voltant de l’audiovisual local i fan cursos i tallers de cinema. També gestionen la plataforma 2.0 #CinemaCatala a Facebook i Twitter però sobretot, gaudeixen del cinema!

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*