Els difícils anys 90 (per a un adolescent) Els difícils anys 90 (per a un adolescent)
L'actor Jonah Hill debuta darrere les càmeres amb el film 'Mid 90s' Els difícils anys 90 (per a un adolescent)

Jonah Hill és un actor que associem a la comèdia. Els seus papers a Supersalidos, 21 Jump Street o les mes recents The wolf of Wall Street i la sèrie Maniac l’han col·locat en una posició de luxe per cert tipus de papers on l’humor sempre hi té un rol preeminent. Quan semblava que estava còmode en aquesta faceta de la seva vida ens ha sorprès a tots amb un film que ha escrit, dirigit i produït. Mid 90s (En los 90) és una pel·lícula lliure i fresca basada en els seus dies boigs d’adolescència a Los Angeles. No sé si és perquè vaig néixer el mateix any que Jonah Hill però aquesta òpera prima m’ha arribat profundament a l’ànima. I ja us avanço que aquest no és el motiu… Per molts referents que comparteixi amb el jove protagonista (des de l’skate que porta fins al cobrellit de les Tortugues Ninja), el mèrit del director és explicar una història universal com és el “coming of age” d’una manera tendra, empàtica amb els diversos personatges i a la vegada profundament addictiva en quant a estètica i posada en escena.

La trama és ben simple. L’Stivie (Sunny Suljic) és un nen que vol deixar de ser-ho. La botiga d’skates on s’ajunten els nois populars del barri és el seu refugi i poc a poc es va guanyant un lloc a la “banda”. De ser poc més que una mascota acaba convertint-se en una de les peces centrals d’un grups d’amics que, tot i ser molt diferents entre ells, comparteixen la passió per patinar i per gaudir de la vida al carrer. El mosaic de personatges està molt ben triat. El protagonista és un noiet ansiós per encaixar i trobar un lloc i la barreja de personalitat de la nova colla que troba li proporciona tot el que necessita… Massa i tot.

Més enllà de la història el que de veritat importa a Mid 90s és l’evolució dels personatges. Veurem el jove Stivie descobrir la passió per una afició (patinar) l’amor i el sexe, l’alcohol i les drogues i la distància amb la mare i el germà (interpretats fugaçment però amb molta solvència per Katherine Waterston (saga Fantastic Beasts) i Lucas Hedges (3 Billbords uouside Ebbing, Missouri). Cada moment de relació i interactuació del protagonista amb els secundaris és una petita joia sobre com ens fem grans. I l’estètica indie del conjunt i la nostàlgia norantera ajuden a fer d’aquesta òpera prima una meravellosa troballa.

Durant la pel·lícula veiem diverses baralles i discussions entre amics i familiars però el més bonic de tot plegat és missatge final. Aquesta és una pel·lícula sobre vincles inesborrables. La colla. La família. El barri. Els hobbies. Una hora i mitja que és una petita lliçó sobre com es forjaven les personalitats quan no hi havia internet i els teus referents eren en una revista, una pel·lícula o el noi guai del barri. Serà molt fàcil sentir-se identificat en alguns dels personatges. El fanfarró gracioset, el silenciós amb talents ocults, el cap del grup amb carisma,  la mare patidora… Malgrat ser tòpics molt usats, la sensibilitat i la sensació de realitat del conjunt fan que la pel·lícula funcioni a la perfecció. Emociona. T’arriba. És creïble. Remou la nostàlgia. I, per últim, distreu i fins i tot “educa”. I la doble catarsi final és inoblidable. En resum un film que és un diamant en brut.

Veredicte

El millor: que amb una trama tan senzilla aconsegueixi fer pujar l’espectador a una muntanya russa d’emocions

El pitjor: Tot i que estan ben definits és una llàstima no poder aprofundir més en alguns personatges secundaris.

Nota: 8,5

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*