El cinema com a espectacle El cinema com a espectacle
L’evolució de la tecnologia transforma les sales de cinema El cinema com a espectacle

Quasi de forma imperceptible, sense adonar-nos, sense soroll, amb un suport aparentment involuntari dels mitjans de comunicació, a poc a poc, estem canviant la nostra forma de consumir l’oci en general, i el de la ficció audiovisual en particular. A les darreres setmanes i mesos hem vist com copaven titulars sèries com Game of Thrones (2011–2019) o pel·lícules com Roma (2018), totes dues de plataformes d’internet (HBO la primera i Netflix la segona).

Ja és habitual sentir parlar d’afartaments de sèries, produït pel fet de disposar de tota la temporada de cop, sense la necessitat d’esperar-te per veure el següent episodi. També és una constatació la disminució progressiva del número d’espectadors absoluts que miren els canals generalistes que, per amagar els números desastrosos, continuen parlant de percentatge i de lideratge, quan els valors són molt baixos i en continu descens.

Són molts els factors que poden afavorir el descens del públic de les cadenes generalistes a la televisió. És un fet que la dubtosa decisió d’anar endarrerint progressivament l’inici del prime time de la nit (que en vint-i-cinc anys ha passat de les 21h a al voltant de les 22:45h), acabaria tenint un efecte bumerang contra ells mateixos: per què hem de suportar un “tornem en quinze minuts” a quarts d’una de la matinada si podem veure una pel·lícula o una sèrie sense anuncis quan volem?

Amb tanta competència i tanta fragmentació només hi ha un factor guanyador per competir: la qualitat de la producció. Encertar amb el to i la comunicació i amb el vent a favor de les xarxes socials, et pots convertir en la sèrie o en la pel·lícula que tothom ha de veure, com ha passat recentment amb la sèrie Chernobyl (2019), també d’HBO, ja que ha guanyat una audiència milionària d’un perfil de públic que probablement no serien consumidors d’aquest tipus de producció però que la tenen a l’abast amb un clic des del sofà de casa i amb la garantia que la selecció del que consumim la fan els altres, amb la confiança que és molt difícil que tanta gent s’hagi equivocat al lloar-la.

Però, llavors… qui va al cinema? I els que hi van… quants cops ho fan? Un cop a la setmana? Un cop al mes? I, quan hi anem… anem a veure una pel·lícula en concret? Què fan les empreses per atreure la gent a les sales de cinema? A la darrera edició del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya vaig poder escoltar in situ una conversa a la taquilla que més o menys va anar així: “Volia quatre entrades per la pel·lícula X…ah, que estan exhaurides les entrades, doncs dona-me’n per la que hi hagi”.

En el cas d’aquest festival i d’aquesta edició, en soc conscient de l’èxit de l’entrada anticipada, per tant, entenc, que el factor “pel·lícula” és important comprada setmanes abans. Però tant aquests clients previsors, com els altres que arriben a última hora, tots dos valoren l’experiència d’anar a Sitges, de gaudir de l’ambient i de compartir l’experiència de veure una pel·lícula en una sala emblemàtica acompanyats d’aficionats al gènere fantàstic. I tot en onze dies espectaculars que dura el festival. Però, i la resta de l’any, què?

Les sales de cinema s’han hagut de reinventar diversos cops al llarg de la història. Els que tenim una certa edat vam viure missatges malastrucs quan va aparèixer el vídeo. La gènesi del cinema s’estableix amb el conegut estudi de Peter Mark Roget que l’any 1824 publicava els resultats de la seva recerca científica amb el títol de “Persistència de la visió en el que afecta els objectes en moviment”, en concret demostrava que si teníem setze imatges d’un moviment que transcorre en un segon i les fèiem passar successivament també en un segon, la persistència de la visió les uneix i fa que es vegin com una sola imatge en moviment. El ble ja estava preparat, la resta és història.

La primera representació amb públic data del 28 de desembre del 1895 quan els germans Lumière van espantar a una sala plena de gom a dom que cridaven aterrats pensant que un tren que corria cap a ells els atropellaria. Les sales de cinema es convertirien ben aviat en un entreteniment massiu i universal, però no seria fins el 6 d’octubre del 1927 que no s’estrenaria la primera pel·lícula amb so sincronitzat: El cantor de jazz (The Jazz Singer, 1927), amb tot el canvi tecnològic que va suposar. El problema no era només si els actors de cinema mut podien adaptar-se al cinema sonor, sinó si les sales estaven equipades per emetre la pel·lícula sonora.

El primer llarg de color és La feria de la vanidad (Becky Sharp, 1935), realitzat en technicolor tricromàtic, sistema que creava una pel·lícula diferent per a cada un dels colors primaris: el blau, el verd i el vermell. Això sí, es necessitaven tres projectors a la sala a la vegada. Però aviat totes les pel·lícules serien de color, i permetria inventar noves tecnologies com el Cinemascope, el Vistavision, el Techirama, el Cinerama o el Panavision. La primera pel·lícula projectada en el format Cinemascope va ser La túnica sagrada (The robe, 1953), una tècnica que permetia gaudir d’una vista panoràmica espectacular i que en realitat partia d’un negatiu on la imatge estava comprimida o aplatada i que, mitjançant miralls, s’expandia cap els costats de la pantalla. De nou calia canviar els projectors i adaptar les sales i, de nou, anàvem els espectadors a omplir-les i a gaudir de l’espectacle (bé, en el meu cas, hi anava però uns quants anys després).

Amb el segle XXI arribaria la tecnologia digital, la revolució del so, el modern 3D, les pantalles gegants, les sales IMAX i tantes altres novetats. I, de nou, s’han de reinventar les sales, tant en la forma de dissenyar els espais per estalviar costos operatius (neixen les multisales), com en la forma de programar (es potencien les monosales, les sales dedicades o les filmoteques).

Però la tecnologia és, un cop més, la que ens fa tornar de nou a la sala de cinema per convertir l’assistència a la sala en una experiència d’entreteniment inigualable a un preu popular i assequible que només es pot amortitzar amb una assistència massiva de públic. I les sales que hi aposten saben que els espectadors ho apreciem i que hi acabem anant. I per això ens agrada la sala Dolby Cinema de Cinesa a La Maquinista o la sala Phenomena, totes dues dotades de la darrera tecnologia de so envoltant i projectors de darrera generació.

I també ens agrada anar als Cines Filmax Gran Via que el novembre del 2018 van ser la tercera sala al país (ara n’hi ha quatre) equipada amb tecnologia 4DX, una tecnologia que et permet gaudir de la pel·lícula acompanyada d’efectes sensorials com vent, pluja, neu, boira, olors o el moviment de les butaques de forma sincronitzada amb les escenes. Fins a vint-i-un efectes diferents que es poden gaudir per convertir l’anada al cinema en un esdeveniment per recordar.

El divendres 21 de juny del 2019 els Cines Filmax Gran Via seran els primers a Espanya de tenir dues sales innovadores: a més de la 4DX, disposaran també d’una sala de 162 butaques equipada amb una Triple Pantalla Screen X, la qual s’expandeix per a les parets laterals de la sala part del metratge d’algunes pel·lícules que s’han editat i muntat especialment per ser projectades en aquest tipus de sales (només hi ha 200 sales similars al món). La primera pel·lícula que estrenarà a la sala serà Godzilla: Rey de los monstruos (Godzilla King of the Monsters, 2019), on de ben segur l’espectador se sentirà immers en les apocalíptiques batalles de monstres… això sí, si va a la sala, és clar. Algú s’ho vol perdre?

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*