“El racisme torna per cicles” “El racisme torna per cicles”
Gilles Porte i Nicolas Champeaux estrenen el documental multipremiat 'L'Estat contra Mandela i els altres' “El racisme torna per cicles”

Podria semblar que de Nelson Mandela ja està tot dit i explicat… Però no. El documental L’Estat contra Mandela i els altres, estrenat el 14 de juny de la mà de Segarra Films, mosta per primer cop uns testimonis inèdits: els arxius d’àudio de les audiències, exhumats recentment, que ens permeten reviure un judici crucial per primera vegada a la pantalla. El film, dirigit per Gilles Porte i Nicolas Champeaux va formar part de la secció oficial del Festival de Cannes i va ser un dels documentals nominats als Premis Cesar, els Oscars del cinema francès. Els seus directors ens han explicat com va ser l’experiència d’afrontar aquest film sent dos francesos (blancs) i la repercussió que ha tingut a les seves vides i les dels sud-africans.

Què els va a portar a fer aquest documental?

Nicolas Champeaux (NC): Jo era corresponsal de Radio France a Johannesburg i vaig entrevistar els camarades de Mandela. El meu objectiu llavors era preparar l’obituari de Nelson Mandela i tenir-ho tot a punt pel dia que morís. Parlant amb ell veies que tot el fucus d’atenció estava sempre en Mandela. “Els altres”, tanmateix, havien pres els mateixos riscs, passat el mateix temps a la presó, tenien fills i van fer els mateixos sacrificis. Tot i que havien escrit llibres explicant el seu cas, fora de Sud Àfrica no els havíem donat cap atenció. Llavors un dia vaig descobrir que s’havia completat la digitalització dels àudios del judici i vam veure que ara que es tornaven a reunir seria una oportunitat ideal per fer aquest documental.

Gilles Porte (GP): Jo coneixia Mandela però no sabia res dels altres. En Nicolàs em va explicar la història i que tenia molt àudio i cap imatge per començar. Havíem de pensar com fer-ho. I el primer va ser contactar els supervivents de la causa. Eren molt grans però tots coincideixen que sembla que el món està virant cap a moment que semblaven oblidat. Le Pen a França, Salvini a Itàlia VOX a Espanya…

Torna el racisme?

GP: Tothom ens pregunta per què hem fet aquest film ara… A banda de la digitalització dels judici, que és la matèria prima, la resposta és evident. Tothom ens encoratjava a fer la pel·lícula per com estan les coses al món ara.

NC: El racisme torna per cicles. No sé si mai s’acabarà però era molt interessant fer una pel·lícula sobre un grup que pren partit i fa sacrificis per tal de portar el seu missatge arreu. En el seu cas, aquest trampolí va ser el judici perquè el seu partit polític estava prohibit. No podien organitzar cap manifestació ni reunir-se com a grup polític i, per tant, el missatge era difícil d’escampar pel país. Irònicament, el judici els va donar aquesta oportunitat perquè hi havia periodistes i ambaixadors pendents del que passava.

Sabien que el peatge era alt però el documental mostra que no es van arrugar pas…

NC: Tenien un fortíssim sentit del deure i eren molt disciplinats. Era el seu rol a la causa i estaven disposats a jugar-lo i és per això que són tan humils. Ells no es consideren herois sabien que no tenien elecció i ho van fer de bon grat tot i les conseqüències.

Tenien molt àudio però poca imatge… Per què van triar animació en blanc i negre i 2D per il·lustrar el documental?

GP: Vam establir ben ràpid que no volíem actors. Havíem de donar el màxim de protagonisme als àudios perquè són les veus reals! El pas lògic, llavors era l’animació. Jo tenia un amic que era dissenyador gràfic i li vaig presentar al Nicolàs i vam convenir que ho faríem així, en blanc i negre. També vam voler introduir elements abstractes i metafòrics i no fer-ho realista tot 100 % en el sentit del dibuix.

NC: El que veiem és blanc i negre però amb moltes textures i amb una estètica com de guix que pensàvem que encaixa amb la textura rascada dels discs de vinil i que és com se senten els àudios. Un dels objectius d’exagerar segons quina imatge, per exemple del fiscal, és que l’espectador també noti l’atmosfera sufocant i la pressió.

Què els ha sobtat més de les 256 hores de judici que han escoltat?

GP: A mi la manera com parla el fiscal. Amb la superioritat amb que s’expressava i el to de la seva veu.

NC: En el meu cas em va sorprendre la rapidesa amb la que van lluitar contra la fiscalia. Molts cops intentaven arraconar els acusats i ells donaven la volta a l’argument i acabaven posant contra les cordes el fiscal. Fins el punt que és ell qui acaba perdent el posat i no els polítics. Ells estaven calmats i eren més eloqüents tot i que molt no havien hagut d’abandonar l’escola ben aviat i el fiscal era doctor en dret.

He de confessar que, salvant moltes distàncies, el tipus de judici em va recordar el que tot just hem viscut a Catalunya. Veig massa pel·lícules?

NC: Penso que no és el mateix tipus de lluita però en totes dues situacions ens trobem davant de polítics que han d’explorar vies il·legals de procedir perquè totes les vies legals estaven esgotades. Aquí van arribar a la conclusió que amb manifestacions i signatures de manifests no arribaven enlloc (perquè a l’altra banda banda ningú no escolta) i van assumir un risc fent un acte il·legal que van considerar necessari. Ara he vist que el judici està a la TV cada dia i això amplifica el coneixement i ressò de la causa. En aquest sentit veig força paral·lelismes però la lluita contra el racisme de l’apartheid no té res a veure amb les frustracions que molta gent té a Catalunya.

GP: Jo només vull afegir que en negar-te a segons què assumeixes riscs i veient el que passa ara i abans també penso que en els dos casos han de ser molt creatius en la seva defensa. Jo crec en els éssers humans i per tant he de creure en ells.

Com es va rebre el documental a Sud Àfrica?

GP: Vam guanyar un premi! Estàvem una mica espantats perquè som blanc i toquem una lluita dels negres però ens en vam sortir i fins i tot han afegit una petita part de la pel·lícula al Museu de l’Apartheid. També ens va sorprendre el desconeixement que molta gent té de la història que explica el documental.

A Mandela i l’apartheid els recorden, no?

NC: Sí però no saben tot el que referent als “altres”. I també hi ha un cert recel cap al propi Mandela per fer massa concessions als blancs que encara tenen en propietat les terres fèrtils i mines. En veure la pel·lícula s’adonen, però, de tot el que van sacrificar i de com es van arriscar per desfiar les autoritats.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*