El heavy metal del cinema El heavy metal del cinema
'Heavy Metal Movies' de Mike “McBeardo” McPadden repassa el gènere dins el cinema El heavy metal del cinema

M’encanta el heavy metal: el ritmes ràpids, les líriques esmolades, el guitarrrejos furiosos i certa teatralitat que ho sol embolcallar tot. No es només escoltar heavy metal, també hi ha una etiqueta (samarretes negres a dojo), una posada en escena provocadora i en certa manera tot allò que un adolescent flipat i impressionable pot demanar.

A més, la connexió entre aquest gènere musical (i tots els subgènere i annexos: power, black, death, etc.) i el cinema de gènere sempre ha sigut molt clara. Des de la inclusió de temes en bandes sonores a videoclips que referencien o re-interpreten clàssics (o no tant) del terror. Si a sobre un és un fanàtic d’ambdós gèneres sembla clar que un llibre com el Heavy Metal Movies de Mike “McBeardo” McPadden hauria de ser un clàssic instantani.

Si algú li ha sabut treure punta a aquesta relació sens dubte ha estat Alice Cooper, mestre del shock rock americà, amb la seva aparença de vampir sobre els escenaris, les seves referències clares en les lletres (“Feed my frankenstein”, “The man behind the mask”) o les seves interpretacions dintre del cinema de terror. Per exemple, a Monster dog en què interpreta (és un dir) una estrella de rock que buscant la localització per un nou videoclip que acaba a l’Espanya rural, concretament en un poble on un monstruós gos està deixant un regall de morts. Sobte veure Alice interpretar un rocker que un cop surt del escenaris es converteix en el prototípic home de mitjana edat americà. Fins i tot renya uns adolescents que s’estan passant amb l’alcohol! Òbviament, la pel·lícula és un desgavell dirigit per un dels popes del cinema italià més cutre com és Claudio Fragasso (seva és la mítica i risible Troll 2). I si Alice Cooper va acceptar participar-hi va ser només perquè acaba de sortir d’un programa de desintoxicació i necessitava mantenir-se ocupat; tal com ell mateix explica en una introducció per al llibre.

Una mica oblidats ja estan els Lordi després de coronar-se campions d’Eurovisió en un llunyà 2006, però la seva estètica és clarament deutora del cinema de terror (hi tenim una mòmia, un espectre, un dimoni, un zombie i el que sembla un vampir) amb videoclips que són petites pel·lícules de terror (el tema “Blood Red Sandman” és un remake de Posesión infernal) i en el seu punt més àlgid, i fugaç, van protagonitzar la pel·lícula Dark Floors. Una pel·lícula que va passar tan desapercebuda, i merescudament, que ni el llibre esmenta.

Uns que voldrien enterrar en l’oblit la seva incursió més seriosa en el món del cinema son Kiss, la banda de pentinats impossibles, maquillatges andrògins, sabates amb soles de vertigen i sempre disposats a escandalitzar l’home americà de mitjana edat dels 70. Qui millor que Kiss que per protagonitzar una pel·lícula que rivalitzaria amb la mateixa Star Wars. Kiss meets the phantom of the park és sens dubte un clàssic, un clàssic dels despropòsits, fins al punt que algun membre dels mateixos Kiss va abandonar la producció veient el que hi havia. Així tenim a Gene Simons convertit en una mena de déu que rugeix com un lleó i escup foc, Paul Stanley que dispara rajos làsers pels ulls i… bé, us en feu una idea. Potser el pecat més gran de la mateixa pel·lícula és convertir els Kiss en uns secundaris de luxe del seu vehicle de lluïment, i donar tot el protagonisme a un adolescent (interpretat per un senyor que ja havia passat tranquil·lament la trentena) que busca la seva novia raptada pel fantasma del parc, un fantasma en forma de malvat científic que vol substituir els Kiss per uns dobles robòtics de la seva fabricació per… bé, que és un científic malvat i a això es dedica. Si no sou fans acèrrims dels Kiss i teniu menys de 10 anys, millor abstenir-se’n.

Molt millor li han anat les coses a Rob Zombie, que en lloc de posar-se davant les càmeres, en posar-se al darrera ha mostrat que el seu rock dur descarnat i brut té la seva contrapartida en pel·lícules de violència seca i un aspecte brut i lleig com La casa de los mil cadáveres o Los renegados del Diablo.

Però no només tenim roquers passats a intèrprets i directors de cinema, moltes vegades la mateixa música és l’objecte de la pel·lícula. Com passa a Deathgasm on un parell d’adolescents nova zelandesos i metalers descobreixen una partitura que tocada allibera les forces del mal i tot acaba en una orgia de zombies, dimonis i sang a dojo en una pel·lícula ideal per a la sobretaula del dia de Nadal. Un argument molt semblant al de Paganin Horror, una destralera pel·lícula italiana, on un grup de rock gravant un videoclip toquen unes partitures que alliberen forces del més enllà.  Segurament no prendre’s les coses tan seriosament ens beneficia a tots, fins i tot a la música i al cinema. I l’exemple mes clar es Wayne’s world i Bill & Ted dues comèdies musicals amb el rock de fons que funcionen molt millor per treure-li una mica de fusta a tot plegat.

El cas és que Heavy Metal Movies va sobre això, sobre com el heavy metal alimenta el cinema i viceversa, un tema interessantíssim… si el llibre es focalitzes en això. McBeardo es capfica a voler rescatar fins a 666 pel·lícules que per alguna raó tenen alguna relació amb el heavy metal, i el que passa és que per la ximpleria de voler arribar a aquest número converteix el llibre en una mena de calaix de sastre on quasi qualsevol pel·lícula hi té cabuda. Des de les pel·lícules de Tim Burton, pel seu aspecte gòtic, fins a La Passió de Crist de Mel Gibson, passant per qualsevol porqueria que s’hagi vist en un cinema del carrer 42 de Nova York a Dune de David Lynch. Hi ha tantes referències a pel·lícules agafades amb pinces que fa que la lectura es torni una mica tediosa i es perdi parlant de pel·lícules de bàrbars pel simple fet que Manowar en semblen uns.

Al final tens una gran col·lecció de breus anàlisis de pel·lícules en ordre alfabètic que, francament, aporten molt poc ja que el gra es perd amb tanta palla. Llàstima, perquè la presentació del llibre és magnífica i inclou làmines de color (tot i que aporten més aviat poc) i la introducció d’Alice Cooper prometia molt.

Jordi Arasa

Jordi Arasa Lletres cinèfiles

Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*