today-is-a-good-day

‘Kanarie’: els soldats efeminats van a coral

- Advertisement -

La mostra de cine LGTBI obre amb una pel·lícula en Afrikaans. Kanarie és força entretinguda, versa sobre l’experiència a una coral militar i la difícil sortida de l’armari en un país cristià, conservador i en ple apartheid, el 1985. Però on realment guanya sentiment és en relació a la música i com els gais formen una relació de fan amb els seus ídols per guiar-se en els anys difícils de la independència.

El gran accident de Kanarie succeeix molt abans que Johanes sigui llevat a l’exèrcit, fora de camp: Boy George, cantant androgin, maquillat i amb faldilla, desvia preguntes sobre la seva sexualitat amb els mitjans. Aquella negligència fa que Johanes s’avergonyeixi de si mateix.

- Advertisement -

Potser en oposició, el tema principal de la pel·lícula és de Bronski Beat (utilitzat també a 120BPM, altra peli gai arribada a Cannes), i és que aquest grup de New Wave era obertament gai i les lletres anaven acord. Això li dona tota la força al primer moment musical de la pel·lícula, el qual no oblidaré.  Johanes desfila pel barri transvestit amb un vestit de núvia, i es converteix en Boy George en una coreografia imaginada on els nens diferents de cada casa s’afegeixen per avançar orgullosos en comparsa al son de Smalltown Boy.

- Advertisement -

Potser hi ha cert decalatge entre les dues referències musicals, però el sentiment hi brolla en amor als purs vuitanta, tal com brolla també a l’última coreografia que ens explica el relat invers: si la primera meitat del film constituïa una sortida de l’armari lenta però progressiva, la segona és un pas enrere brutal, en què destruir la pròpia identitat és el gest de pietat definitiu.

El retorn a l’armari és allà on la fotografia de composició central i l’ús del pla seqüència cobren més efecte, amb un protagonista més i més sol. L’abordament musical la fa més interessant quan ve al cas i la llibertat de la càmera ens permet la integració absoluta en la ficció.

Si un cas, tractem massa temes que tot i donar-nos un context complert ens distreuen del nostre personatge central: hi ha una gran dialèctica entre la masculinitat, el talent musical, la propaganda política, la religió… Per ser Johan Niemand el noi que no vol cridar l’atenció (el seu nom és Joan Ningú), passem d’un protagonisme col·lectiu a l’individual massa ràpidament i tot plegat es reflecteix en un poc control del ritme. Des de la meva més bona i mala intenció, penso que clarament es va pensar Kanarie des del sentiment més que des de la història. És el tipus de pel·lícula que no necessita resolució, però és clar, quan s’hi insisteix els últims minuts són com una pròrroga sense cap gol, com un lipsync sense spagats.

Kanarie és, juntament amb Die Stropers, una de les dues pel·lícules de temàtica gai sorgides de Sud-àfrica l’any 2018, i cal destacar que ni una ni l’altra ignoren el problema de la raça, fet que cal aplaudir. Són directors blancs, de famílies blanques. Però el mínim que s’espera d’ells és que la seva sexualitat diversa els obri els ulls per emmirallar-se en els altres on la resta mira per sobre l’espatlla. Si no ho fem així, acabarem sent com els ignorants dels petits pobles dels quals volíem fugir.

Veredicte

El millor: la banda sonora, vertader esquelet de Kanarie, gens gratuït, en especial les peces interpretades als 80s.

El pitjor: el mareig de temes vessats a la pel·lícula (legítims però desordenats) resol en un final mandrós que s’ha quedat sense corda. Diguem-ne epíleg i deixem-ho córrer.

- Advertisement -

Nota: 7

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents