El nàufrag de l’Àrtic El nàufrag de l’Àrtic
'Arctic' és l'aventura de supervivència diriga per Joe Penna El nàufrag de l’Àrtic

Arctic és un film minimalista i, en conseqüència, relativament barat: només hi ha un home que sembla haver sobreviscut a l’estavellament d’un avió al cercle polar àrtic; unes feines de rutina per tal d’atreure l’atenció perquè el rescatin –a banda de pescar i de vigilar un os polar que ronda–; un helicòpter que intenta treure’l de la situació i que s’estavella a causa d’una sobtada tempesta; l’intent per part de l’home de salvar un dels dos pilots de l’helicòpter, que en surt malparat –resulta ser l’esposa del pilot mort–; tot un llarg via crucis –fins i tot hi ha algun moment en què el protagonista, exhaust, sembla Crist crucificat– quan decideix emprendre una ruta, tot arrossegant la malferida colgada dins un llarg trineu que ha descobert a l’helicòpter –a banda d’altres estris com ara un petit fogonet amb el qual fer brous de peix ¡calents!–; i uns paisatges de per sí dantescos.  Un mapa trobat a l’helicòpter li fa creure que al final del camí traçat hi ha aixopluc i rescat segur, i l’anima a intentar-ho. Naturalment, aquest trajecte, el gruix del film, estarà ple d’ensurts i perills inesperats, com mana el cànon.

Al llarg d’aquesta cinta de supervivència, com tantes d’altres se n’han fet, creix però de manera exponencial un insòlit sentit de la fatalitat crua i implacable, cap concessió narrativa a l’espectador rere del més descarnat verisme, potser en sintonia amb aquests temps postmoderns; el seu actor principal, el víking danès Mads Mikkelsen –el cinema víking sempre tan inclinat al desastre– sap transmetre aquesta fatalitat amb intensitat i desmunta mitjançant aquest rostre petri que usa estil Mitchum-Keaton. No oblidem la fatalitat de Valhalla Rising.

No sabrem pas res del background d’aquest home, ni qui és ni què feia volant per aquest lloc feréstec ple de neu, gel i ossos, ni on paren els seus suposats companys de vol. Tampoc gaire de la dona (encarnada per Maria Thelma Smáradóttir, actriu debutant mig islandesa mig tailandesa), tret que pilota helicòpters i que (a partir d’una fotografia que du en què apareix amb el marit i un nadó), és casada amb el company mort. Així doncs, aparentment, som davant del típic producte fet per algú que creu que amb la posada en escena insòlita i un parell d’actors –de fet un, perquè la dona gairebé és una presència, puix que només mou les parpelles– n’hi ha prou per mantenir l’atenció. Per no haver, no hi ha ni diàlegs pràcticament, i els que es pronuncien són absolutament obviables: funciona gairebé com un film silent si no fos pels sorolls d’ambient. Hom diria que fins i tot hi ha un cert component –quant a concepte– proper a l’amateurisme. Però ens equivocaríem si penséssim això. Perquè gairebé tota la intensitat del film no prové tant del que veiem, que fins a cert punt també, com del que el rostre petri de Mikkelsen és capaç de transmetre. Pràcticament un volcà de sensacions, sentiments i pensaments que el públic és capaç de percebre amb absoluta claredat rere la inexpressivitat: des de l’esperança a l’abandó més absolut, des de la ràbia –expressada per rialles que freguen la bogeria– per un atzar punyeter i capriciós que sembla anar sempre en contra, els sentiments de culpa i necessitat de redempció ja que se sent causant de la desgràcia del matrimoni de l’helicòpter.

Endureix la sensació extrema una planificació sòbria, gens efectista, un savoir faire quant a on posar la càmera per captar aquest rostre que diu tant sense parlar i aquests paisatges que comuniquen de manera tan intensa i aterridora el desemparament i la més absoluta de les solituds. La pel·lícula és islandesa –amb alguna contribució dels EUA–, una cinematografia força escassa, i encara menys freqüent a les nostres cartelleres, i és el primer llarg de Joe Penna, un brasiler que viu a Califòrnia i que més aviat és músic i youtuber, amb més de tres milions de subscriptors. Ha fet uns quants curts i migmetratges, i té algun treball previ a sèries de televisió.

Certament, és perceptible que tothom va passar molt de fred en aquest rodatge, fet a zones extremes de la mateixa Islàndia durant dinou dies, a temperatures molt per sota de zero. Mikkelsen, amb una dilatada trajectòria internacional, va assegurar que aquest rodatge ha estat el més dur de la seva carrera, i tot i tenir en compte el que veiem a la pantalla, i la cara de fred que se li posa, estem inclinats a creure’l. A força seqüències l’actor està lluny de l’equip de rodatge, fent la seva en la lluita contra la neu, el gel, el vent glaçat, el terreny abrupte i la climatologia canviant –que més d’un mal de cap va significar per al rodatge–, i només es comunicava per walkie-talkie.

El mateix Penna informà que han estat fonts directes del seu film Cast Away, de Zemeckis, i All Is Lost, de Chandor, amb Robert Redford, entre d’altres. Però no hi ha dubte que l’origen del seu plantejament rau en una figura literària i tant del segle XVIII com Robinson Crusoe. Altrament, el desenllaç esdevé tan minimalista com finalment inesperat i impactant.

Veredicte

El millor: una sobrietat expositiva que frega l’austeritat extrema tant pel que fa a l’ús de la càmera, l’editatge i en general la posada en escena com per l’absència de concessions a l’espectador en cap de les situacions mostrades.

El pitjor: costa trobar-hi res. Una cinta prou rodona sense arribar a l’obra mestra.

Nota: 8’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*