Una vida entre guerres Una vida entre guerres
Rosmund Pike protagonitza 'A Private War' Una vida entre guerres

Matthew Heineman és un realitzador de documentals punyents d’origen jueu nascut a Washington D.C. Amb esperit de reporter, passeja la càmera pels llocs en conflicte no tant per fer un reflexió de caire polític com ara per apropar la gent corrent a primer pla per tal de fer entendre els inefables patiments i l’absurditat als quals estan sotmesos. Són coneguts treballs seus City of Ghosts, emmarcat en una Síria en mans de l’ISIS quan aquest envaeix certes zones el 2014, centrat en la vida clandestina d’un grup de comunicació activista del país; o Cartel Land, sobre la lluita per la droga que hi ha a la frontera entre Mèxic i Estast Units, tot resseguint la vida de dos grups de vigilantes, civils que pel seu compte combaten els càrtels a la zona.

A Private War és el seu primer treball de ficció. Es tracta d’un biopic sobre la nord-americana Marie Catherine Colvin –la cèlebre reportera de zones en conflicte per al dominical londinenc The Sunday Times– que abasta la seva vida des del 2001 fins al febrer de 2012, quan mor al setge d’Homs, Síria, hom podria endevinar fàcilment per què un realitzador de documentals punyents de sobte es passa a la ficció. De fet, la cinta té molts moments que semblen resseguir la reportera com si fos la càmera d’un documental o un reportatge sobre el conflicte en el qual es troba Colvin en aquell moment, per bé que a d’altres la cinta penetra en el cap de la protagonista tot recollint els malsons i els efectes del trastorn per estrès posttraumàtic, particularment després de perdre per obús un ull a Sri Lanka, fet que no li va impedir continuar endavant amb un pegat estil John Ford. No hi ha dubte que Heineman sent una identificació personal amb el personatge, i la cinta acaba essent no tant un film sobre els riscos del reporter, i la fusta de la qual cal estar fet, que per descomptat també, com ara un exercici introspectiu del que significa realment jugar-se-la a l’encalç de la denúncia d’abusos i dels més abominables crims de guerra.

Heineman admet no tenir, però, un interès particular per la ficció, i, de fet, diu que continuarà amb els documentals –ja n’està fent un altre–. Ha acceptat fer el film només perquè, informa, va rebre l’esborrany del guió del gal·lès Arash Amel (curiosament guionista de Grace of Monaco) a partir del cèlebre article que va publicar Marie Brenner (autora també de l’article “The Man Who Knew Too Much”, que inspirà The Insider, de Michael Mann) al setmanari Vanity Fair el juliol d’aquell 2012, i que precisament s’intitulava “Marie’s Colvin’s Private War”, i va sentir que calia narrar la història d’aquesta dona singular.

Efectivament, la cinta se centra en la guerra privada que Colvin va mantenir amb ella mateixa abans que amb ningú més. Es percep que Heineman sent com a propis els neguits i les contradiccions de la reportera. Anhela ser mare, quan les seves relacions sentimentals amb els homes ni són estables ni es regeixen per cap quotidianitat; vol dur una vida normal quan no pot resistir-se a cap ocasió de cobrir un conflicte sagnant tot sacrificant família i amics. Colvin era una dona complexa, atrapada entre dues maneres de viure, però una era només un anhel que mai no es va materialitzar, i l’altra és la que veritablement va manar tota la seva vida professional i personal. El mateix conflicte és endevinable en Heineman, un home d’acció càmera a la mà; potser caldria concloure que algunes persones senten la crida cap a la inclemència, cap al vertigen, cap al forat negre, cap al risc més mortal, quan l’estat natural de l’home, que no desapareix ni en els més agosarats, és la cerca del confort. Però ni elles mateixes, aquestes persones, es poden explicar per què els passa això, quan el sentit comú convida a recular acceleradament.

En alguna mesura Heineman sembla cercar la causa, quant al cas de Colvin, en un íntim i profund compromís personal amb la humanitat, particularment quan la ignomínia i la injustícia, l’abús i l’atropellament són flagrants i a gran escala. La cinta està plena de frases i pensaments seus en off que qüestionen la utilitat del que fa en un món amnèsic o reflexionen sobre aspectes de l’ofici o gairebé filosòfics. Un tipus d’altruisme extrem que a la majoria dels mortals els costa d’empassar. Però naturalment, també hi ha l’ego, el thrill pel risc, l’acció, el pur delit per l’aventura i l’acció, quelcom irracional, que transcendeix fins i tot per damunt, i que el film d’Heineman tampoc s’estalvia perquè el seu director coneix molt bé de què parla malgrat els misteris insondables.

Tal com dèiem, el director se’n surt força bé amb un tractament contundent, sec, fins i tot aspre que fa sentir la sordidesa més eixordadora d’aquest tipus de vida fins i tot en la manera com mor una heroïna reconeguda pel món sencer, amb escenaris que emulen esdevenir-se des de Sri Lanka a Síria, tot passant per l’Afganistan i l’Iraq per bé que totes les zones de conflicte s’han rodat a Jordània. És important destacar aquelles seqüències que tot un director de documentals, forjat en el realisme més contundent doncs, organitza amb la barreja de moments cruentament reals, d’altres que només passen al cap de Colvin a causa de l’estrès posttraumàtic, i a continuació amb d’altres al món civilitzat del periodisme i els premis de reconeixement, sense solució de continuïtat. Només algú com Heineman pot entendre i comunicar l’estrany efecte que es produeix al cap d’un reporter d’aquesta natura cada cop que entra i surt de l’infern, cada cop que passa de la zona de guerra al glamur civilitzat de l’urbs avançada.

Cal informar alhora, que Heineman ha recorregut per als extres a gent que ha patit la guerra, la pèrdua de familiars, i la destrucció de les seves ciutats i llars. Es va entrevistar amb un munt de damnificats tot interessant-se pels seus casos particulars. La gent a les seqüències del setge d’Homs veritablement va patir el setge i l’horror, el pare que desesperat irromp a l’hospital amb un nen moribund a causa de la bala d’un franctirador va patir també la mateixa  experiència, la pèrdua del fill. La vena documental, l’esborronament doncs entre ficció, documental i realitat aquí és palesa i el director n’ha fet un ús interessant. A banda, el director de fotografia del film és ni més ni menys que Bob Richardson, un professional acostumat als rodatges d’acció de components intenses a films com ara El Salvador, Platoon, Kill Bill, Django Unchained, World War Z, e tutti quanti.

Naturalment, molt del film es deu a Rosamund Pike, una actriu de les que posen tota la carn a la graella. Gairebé que va ser ella mateixa qui es va oferir per al paper. Va assistir a una presentació de City of Ghosts, a partir de la qual sembla que director i actriu van descobrir tenir interessos i sensibilitats força semblants pel que fa al tema. S’ha de reconèixer que l’actriu aconsegueix un retrat convincent i un aspecte sorprenentment semblat a l’autèntica Colvin, i ens transmet, ens apropa una dona que s’endevina de caràcter temperamental, rocós que no fa si no contagiar el to, el feeling del film sencer.  Acompanyen a Rosamunf Pike, Jamie Dornan, en el paper del fotògraf Paul Conrey, que acompanyà sovint a Colvin i que va sobreviure al mateix setge d’Homs, Stanley Tucci i Tom Hollander com a Sean Ryan, el cap de Colvin a The Sunday Times. Entre d’altres, produeix Charlize Theron.

Veredicte

El millor: Aquest efecte de ser un film de ficció que de vegades sembla un documental. Timing i ritme són dinàmics.

El pitjor: És difícil trobar pegues. Per a aquells més interessats a la comoditat de la ficció, potser observaríem el fet d’una aspresa, d’un cert sentit d’inclemència gens còmodes, tot i que no es pot considerar un defecte sinó una característica d’estil.

Nota: 8’5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*