Bong Joon-Ho ha assolit el mèrit d’endur-se la primera Palma d’Or de la història per a un cineasta coreà. Després de competir amb la simpàtica faula animalista Okja (2017), el sud-coreà Bong Joon-Ho ha acabat triomfant a Cannes amb un melodrama tragicòmic d’arrel social, Parasite. Vell conegut del certamen francès gràcies a la seva participació també en diferents seccions —cas de Host (2006) a la Quinzena dels Realitzadors o Mother (2009) a Un Certain Regard—, Bong Joon-Ho semblaria que aposta novament pel fantàstic amb un títol tan suggeridor com Parasite però res és el que podria semblar. El coreà contextualitza el seu darrer film en un entorn contemporani lligat exclusivament a la realitat en presentar-nos amb molta ironia una família coreana pobre i sense feina estable que viu en un soterrani en unes condicions precàries. Aquest nou, film del coreà arribarà a les nostres pantalles el dia 18 d’octubre segons ha publicat La Aventura, la seva distribuïdora a Espanya.
En aquest context, la figura paterna, Ki-taek (Song Kang-ho), idearà un pla per ocupar gradualment els espais d’una luxosa mansió d’una família rica, els Park, i fugir del miserable soterrani, el seu pecat original. Es tracta d’un pla d’atac per accedir per fi a la prosperitat i el benestar social a partir del moment en què el fill podrà donar classes d’anglès a la filla dels Park, família comandada per un jove empresari d’èxit, Sr. Park (Lee Sun Kyun). Serà l’inici d’una cadena d’actes premeditats que acabarà col·locant tota la família de Ki-Taek al servei de la família Park. El fill col·locarà a la seva germana com a professora d’art terapèutic pel nen problemàtic dels Park, després aconseguiran que acomiadin el xofer per posar-hi el pare i, finalment, forçaran el comiat de la governanta dels Park, Moon-gwang (Lee Jung Eun), per substituir-la per la mare. Un cop assolida la fita d’assaltar el poder començaran els maldecaps per mantenir el seu nou estatuts d’assalariats i privilegis a expenses de la família benestant. Però aquests paràsits del títol original patiran un seguit de contratemps, iniciats amb un gir de guió senzillament magistral, i que no sabran gestionar.
El director de films tan contundents i directes com Snowpiercer (2011) dirigeix aquí una ferotge sàtira social sustentada sobre una apreciació de la moderna lluita de classes que té com a única fita l’ascens social. Un film ordit des la memòria d’un subsòl infrahumà perfectament dirigit per Bong Joon-Ho. Tot i que en alguns moments sembla derivar vers la comèdia salvatge d’humor negre o l’astracanada grotesca de mala bava, sempre acaba reconduint aquesta tragicomèdia familiar al punt de partida inicial, les frustracions i embats fruits d’una problemàtica desigualtat social. La seva fina i esmolada punteria de brillant observador es demostra amb un exemple concret, el detall de l’olor corporal de la família desafavorida, una marca que els delata, com si portessin la seva pobresa adherida a la pell.
https://www.youtube.com/watch?v=JLIIxDQmjyg
Veredicte
El millor: Un guió perfecte per una sarcàstica trama furiosa sustentat en una posada en escena simplement magistral.
El pitjor: El risc que, en algun moment, el film derivi vers l’astracanada grotesca.
Nota: 9
