La dotzena edició del DOCS Barcelona International Documentary Film Festival es va inaugurar el 15 de maig del 2019 amb una espectacular projecció i presència, ni més ni menys que amb Victor Kossakovsky presentant el seu darrer treball: Aquarela (2019). Kossakovsky és un dels grans documentalistes de tots els temps, multipremiat i admirat per la seva feina, que ens sorprenia un cop més. Aquest cop, per l’aposta decidida d’escollir un únic protagonista absolut durant noranta minuts: l’aigua.
No és una pel·lícula muda, tot i que ningú parla, de fet el so és molt important, i l’escassa banda sonora també és molt important perquè accentua el contrast quan escoltem el so de la natura, un so gens melòdic, molt anàrquic i, sobretot, agressiu. El director aconsegueix que l’espectador escolti el bram eixordador que apareix en diversos moments del seu recorregut per llacs, rius, mars i oceans, un viatge que ens porta per diferents indrets que només identifiquem als crèdits perquè hi ha una intencionalitat de no situar-te geogràficament durant la projecció. El planeta no entén de països ni de fronteres.
Tècnicament la fotografia és un prodigi. No hi ha paraules per descriure el que es veu. Cal pensar que quan observem una tempesta en una pel·lícula, o bé s’ha rodat en un estudi o bé són efectes especials, o bé les dues coses a la vegades, evidentment. Aquí veiem en tot el seu esplendor la fúria d’una tempesta a l’oceà Atlàntic, una tempesta real, amb unes onades que fan por veient el tamany i el balanceig de l’embarcació. Com a espectadors passius al seient sentim a parts iguals admiració per la natura i també pels navegants que travessen la mar amb respecte.
El mateix director ja ens havia preparat a l’inici del documental, quan podem veure les conseqüències de voler creuar un llac gelat en cotxe, suposem que per estalviar temps de viatge. Les conseqüències de reptar a la natura de forma temerària són catastròfiques i sovint poden ser mortals, literalment.
Aquesta representació de la tempesta és justament el gèrmen del projecte. Kossakovsky es va inspirar en el pintor armeni Iván Aivazovsky (1817-1900), del que especialment en destaquen els quadres dedicats a les tempestes, ja que les dota d’un realisme i una força impactant. La bellesa de les teles amb aigua i cels esplendorosos i vaixells de tota mena i en diferents situacions van fer que el dramaturg Anton Txèkhov (1860-1904) popularitzés l’expressió “això és mereixedor del pinzell d’Aivazovsky” per a referir-se a un paisatge encantador.
La influència d’Aivazovsky indueix en part el mateix títol del documental, apropant dues disciplines artístiques molt diferents i a la vegada molt properes: la pintura i el cinema. Una aquarel·la és una pintura realitzada amb diferents colors dissolts en aigua, en aquest cas el pinzell és la mateixa càmera, amb una fotografia filmada a 96 fps, és a dir, a 96 imatges per segon, per veure la natura amb una nitidesa de tal magnitud que ens podem estar sentint com si realment estiguéssim contemplant la natura in situ. Tant, que les sales de cinema encara no ens permet veure-la a aquesta velocitat, no hi ha encara aquesta tecnologia de projecció instal·lades a les sales de cinema comercial.
Kossakovsky ens captiva amb un discurs cru sobre l’aigua al planeta, sobre com d’insignificant és l’ésser humà, sobre la importància de cuidar-lo i cuidar-la sense mostrar imatges fàcils de contaminació o efectes provocats per l’acció de la civilització (i el poc que fa, ho fa de forma molt subtil). En certa manera, ens emplaça a dialogar amb l’aigua, a escoltar-la. També ens recorda el llibre Solaris (1961), de l’escriptor polonès Stanisław Lem (1921-2006), adaptada al cinema en tres notables ocasions, molt diferents entre si. Solaris és el nom d’un nou planeta descobert on diferents expedicions científiques s’han instal·lat sobre plataformes a causa que tot el planeta està cobert d’aigua, un omnipresent oceà del qual a poc a poc descobrirem que en realitat és tot ell la vida intel·ligent alienígena, que, a més, intenta cercar formes de poder comunicar-se amb els seus visitants. Similar al nostre cas: l’aigua ja hi era quan vam arribar els humans.
