today-is-a-good-day

Els límits de l’spoiler

- Advertisement -

Estem una mica massa histèrics? Recordo, per exemple, al passi de premsa d’Avengers. Endgame van obligar als periodistes presents a posar el mòbil en una bossa de plàstic segellada i durant les tres hores de pel·lícula dos persones miraven amb prismàtics si algun malvat periodista feia servir el mòbil… La por a l’spoiler és total.

Ho reconec. Jo estic igual. Cada vegada que escolto una conversa sobre una pel·lícula o sèrie que no he vist em poso els auriculars o marxo esperitat. Visc amb una por irracional a l’spoiler. Una angoixa que m’impedeix moure’m amb tranquil·litat pel món cinèfil. Partint de la base que no donem l’abast per veure totes les pel·lis i sèries que ens ofereix la indústria del cine, bàsicament, estic ben fotut. Malgrat això, quan he acabat una sèrie tinc ganes recomanar-la. Vull ser el prescriptor de les novetats. El gurú de l’entreteniment dels amics i coneguts. Però com ho fas quan tens davant la frase “no diguis res que, eh. No vull spoilers!” Com???

- Advertisement -

- Advertisement -

Com tot en aquesta vida l’spoiler té límits. Hi ha detalls sense importància que es poden dir i girs argumentals crucials que si els reveles mereixes que et tallin la llengua. S’ha de saber navegar al voltant d’aquesta línia sense passar-se. Explicar les virtuts i defectes del producte sense aixafar la guitarra de la trama. Pots dir que The Mandalorian és el millor que ha passat a l’univers Star Wars des dels 80. O que Homeland no és el mateix sense tots els protagonistes inicials. O que la 2a de True Detective costa tant d’arrencar com un cotxe de Fernando Alonso… El no spoiler és possible!

Però llavors tens els tràilers que són l’spoiler més gran de tots. Ensenyen massa. Contenen tots els gags o moments de tensió de la pel·lícula. Senyores i senyors on ha quedat l’art d’insinuar? Un dels exemples més flagrants que em venen al cap és el de 8 apellidos catalanes. Sí, vaig anar-la a veure i sí, vaig tenir la sensació que ja ho havia vist tot. I no perquè repetís absolutament tots els acudits i gracietes de la primera, sinó perquè el tràiler ja havia posat tota la carn a la graella. Així no! Reivindico molt i molt la figura del teaser, que a diferència del tràiler et posa la mel als llavis sense explicar-te tot el que passarà durant els 90 minuts de pel·lícula. Voleu dos bons exemples? Zoolander 2 i The secret life of pets. El tema és transmetre l’essència i deixar que el futur espectador se sorprengui. No crec que em facin cas gaire cas però jo ja ho he dit. 

Ah, i per acabar, com deia tot té un límit i aquest límit també és temporal. Estem al 2021 i si no saps que Rosebud és un trineu, què hi ha dins la caixa de Seven, qui és el pare de Luke Skywalker o què hi fa l’Estàtua de la llibertat al teòric Planeta del simis més val que et tanquis a casa i comencis a veure cine. Hi ha spoilers que ja formen part de la cultura popular. No et sentis culpable…

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents