Mai una sèrie havia pujat tant amunt per acabar tenint una davallada als inferns tan ràpida i abrupte. Després de la primera temporada protagonitzada per Matthew McConaughey i Woody Harrelson, True Detective gaudia d’una fama totalment merescuda. Públic i crítica aplaudien a l’uníson un producte etiquetat com a gènere negre, detectivesc i buddy movie. Com tots aquells productes que funcionen, es va renovar el producte per una segona temporada. Es va decidir no seguir la trama de la primera, la qual havia quedat perfectament tancada. Per tant la segona temporada comptava amb nova trama i nou repartiment. Va ser una grata sorpresa que el duet fos protagonitzat, aquesta vegada, per un home i una dona, Colin Farrell i Rachel McAdams. Estava bé que la parella principal també inclogués un personatge femení. Però, el que tots esperàvem que funcionés no ho va fer.
Ara ens arriba la tercera temporada, disposada a salvar el daltabaix. Tornem a la forma més clàssica d’home i home amb de l’oscaritzat a millor actor secundari d’enguany per Green Book Mahershala Ali i Stephen Dorff (Immortals o Public Enemies), tot i que el primer gaudeix d’un clar protagonisme per sobre del segon. Tornem als jocs dels flashbacks, aquesta vegada en diferents moments temporals: la joventut, la maduresa i la vellesa. No obstant això, ens trobem amb unes escenes igual d’hostils. Tornem a tenir uns crims, en aquest cas de dos germans. Són en William i la Julie Purcell, fills d’un matrimoni no gaire ben avingut d’un petit poblet d’Arkansas. A aquest repartiment, cal afegir-hi la Carmen Ejogo (Fantastic Beasts and where to fins them) qui interpreta una professora de l’escola on anaven els nens desapareguts i qui anirà agafant protagonisme dins la història.
El personatge de Mahershala Ali, en Wayne Hays és qui carrega el fil argumental de la sèrie, i ens permet entrar dins la seva vida i ment. Però quan millor coneixem el protagonista no és en el moment del crim i la posterior investigació, sinó en l’etapa de la vellesa, on ens trobem un Wayne que pateix demència senil i en què els records de la investigació tornen a aflorar. A més, els requirements de guió doten el personatge de dos detalls molt importants i transcendentals, tot i que semblin anecdòtics, és un policia negre i un veterà de la guerra del Vietnam. L’actor americà ja ha demostrat més d’una vegada que ha viscut per estar a la pantalla i que sap què és una bona interpretació. Sens dubte, no decep en aquesta sèrie on desplega una gran quantitat d’habilitats interpretatives matisades en cada moment temporal que li toca viure.
Nic Pizzolatto, assistit per David Milch (guionista de Deadwood), es torna a posar al capdavant del guió i la producció d’aquesta nova temporada de la ficció detectivesca d’HBO. Ara bé, aquesta vegada aconsegueix un relat molt més consistent i sòlid que la temporada anterior. Es un back to basis amb una fórmula molt més clàssica però, sense cap mena de dubte, que funciona. La figura d’en Wayne respecte tots els cànons més clàssics del detectiu, una figura simbòlica de l’investigador perdut en un univers que sovint el sobrepassa. Amb una acció ambientada als Estats Units més profunds de fa unes quantes dècades. Però per sobre de tot, el que fa que el producte sigui clar, directe i entenedor és la intenció. Aquesta vegada la temporada comença amb un objectiu que es persegueix al llarg de tots els capítols i per tant, la història té molt més clar què es el que vol explicar i com. A mes, cal tenir en compte que els salts temporals podrien desubicar, però l’agilitat que això comporta fa que sabem on i amb qui ens trobem en cada moment.
El que segurament els amants del gènere detectivesc trobaran a faltar és un aprofundiment en el cas, ja que sovint se centre més en la vida privada del protagonista que no pas en la resolució d’un fets. Pot molestar, o no, perquè es necessari també conèixer en Wayne per entendre el context social i històric on ens trobem. És per aquest motiu que sovint podem arribar a tenir la sensació que en certs episodis no estem avançant gens en el cas, i molt en el terreny més personal.
Ara bé, ja podem afirmar que True Detective torna als orígens i ofereix al seu públic més fidel un retorn al detectives negre més clàssic i profund. Això ens permet recuperar la fe en una sèrie en la qual tots l’havíem perduda i tornar a gaudir dels al·licients que ens porta la nova temporada.
Veredicte
Agradarà a: Aquells que van gaudir de la primera temporada i que necessitaven tornar als orígens després de la decepció de la segona.
No agradarà a: Aquells qui busquin una resolució del cas i que no els agradi entrar gaire en temes més personals i privats dels personatges.
Enganxòmetre: 8
Nota: 9
