Viatge als 90 amb la ‘Capitana Marvel’ Viatge als 90 amb la ‘Capitana Marvel’
Poca diversió i molta nostàlgia Viatge als 90 amb la ‘Capitana Marvel’

Amb tantes referències cinematogràfiques sobre l’univers Marvel, permeteu-me si obvio la part en què col·loco la seva última pel·lícula en  un espècie de graella de sortida on anem posicionant de millor a pitjor, totes i cada una de les seves creacions. Crec que a aquestes alçades no té gaire sentit, ja que correm el risc de perdre’ns en una remolí de blockbusters produïts i concebuts exclusivament pel consum massiu i per un mer afany recaptatori. Sí, tots aquests productes són com aquestes grans cadenes de menjar ràpid que ofereixen productes de dubtosa qualitat, però que, de tant en tant, a tothom ens agrada provar. I jo el primer.

No negaré que pel meu gust a les pel·lícules, siguin del gènere que siguin, hi busco alguna cosa més que el simple entreteniment. Amb aquest últim aspecte, Disney i els seus superherois de Marvel Studios en van més que sobrats, però la veritat és que sempre m’he decantat més pels seus arxienemics de DC Comics, ja que en més o menys encert, sempre s’han mantingut fidels en l’aspecte d’intentar buscar una certa transcendència i profunditat en cada una de les seves produccions. I no cal dir, que Cristopher Nolan es va encarregar que a les seves vitrines hi descansi el que probablement és la millor trilogia sobre superherois de la història.

Sempre és empresa complicada posar-se darrera la càmera d’aquestes superproduccions. Tot i que les probabilitats d’obtenir un bon taquillatge són força altes, la qualitat del treball final, sempre sol deixar molt a desitjar. El duet entre Anna Boden i Ryan Fleck (Una historia casi divertida, La última apuesta…) han salvat els mobles en l’últim instant, i tot i que el resultat global és força mediocre, val a dir, que els minuts finals de la pel·lícula, la salven del naufragi total. Gairebé totes les pel·lícules de Marvel pateixen dels mateixos mals, i dic gairebé totes, perquè l’última de Los Vengadores, em  va semblar quelcom diferent i amb un punt més de complexitat que les seves predecessores . Un guió insubstancial carregat de gags sense la més mínima gràcia, incoherències que amb una mica de mà esquerra s’haurien pogut evitar, intents fallits de transcendir, una vegada rere l’altre, més enllà del que són capaços. Capitana Marvel no s’escapa de cap ni un d’aquest mals, i per postres, pateix una simptomatologia de profund avorriment, on tan sols  els més valents que aconsegueixen arribar a la mitja hora final sense adormir-se o marxar de la sala, es veuran recompensats amb alguna espurna de diversió. Tot és bàsic, obvi i previsible, i el fet de trobar-nos en ple 2019, hi haver-ho vist tot en qüestió d’efectes visuals, ja no és excusa per salvar-la del garbell pel sol fet de tenir unes escenes d’acció i unes explosions de primer nivell. Avui dia costa molt sorprendre la gent amb uns bons efectes especials, i qualsevol expert informàtic amb uns quants calerons i un bon ordinador, és capaç de deixar-nos amb el cul a terra davant d’una pantalla.

Per altre banda, un elenc d’actors d’alt standing tampoc ajuden a que el resultat millori substancialment. Ni els sis mesos d’entrenament físic de l’Oscaritzada Brie Larsson, ni un rejovenit i massa còmic Samuel L. Jackson i ni un histriònic Jude Law són capaços de sobresortir en una pel·lícula que ha posat poc èmfasi en l’apartat interpretatiu, i encara menys en l’apartat de maquillatge, ja que sinó, no m’explico com la caracterització de la raça alienígena dels Skulls, sigui idèntica al Satanàs Cor Petit de la pel·lícula Dragonball Evolution. Ja m’enteneu oi?

Però, tal com he dit, si sou dels valents que aguanteu fins al final potser acabareu veient llum al final del túnel. Diuen que unes bones postres poden arreglar un bon sopar, i els dos directors han tingut molt clara aquesta premissa. Per aquest motiu cal valorar l’atreviment d’Anna Boden i Ryan Fleck en situar la història durant els anys 90, fet que li atorga un punt de risc, que pel meu gust, acaba essent una nota positiva pel resultat final. Tots sabem de sobres que els 90 no van portar res de bo, i que el més senzill hagués set recular uns anys enrere i omplir dues hores de metratge amb alguns Easter eggs vuitanters que haguessin fet les delícies dels més nostàlgics. Doncs no, els directors han fet de la dècada dels 90 el seu punt fort, i si ho acompanyem  d’una banda sonora supervisada per Dave Jordan (Guardianes de la galàxia Vol. 1) tot el conjunt s’acaba posant  d’allò més bé. Les referències a bandes dels 90 són una constant, com el pòster dels Smashing Pumpkins a la cabina telefònica des d’on la protagonista realitza un trucada Inter galàctica als seus companys Kree. O quan roba una moto a ritme de “Only Happy When it Rains” de Garbage. Tal com podeu llegir, tota l’estètica és molt grunge i com no podia ser d’altre manera, és al final, quan l’explosió de la dècada dels 90 pren més força, i el “Come as you are” de Nirvana dona el tret de sortida a trenta minuts d’allò més moguts. Des d’una batalla èpica a ritme de “Just a girl” de No doubt, que ens excita de valent, però no quadre gens amb els tempos de l’acció, passant per una Capitana Marvel que es converteix en un autèntic superguerrer com ho va fer Son Goku al planeta Namek lluitant contra en Freezer, o constants referències cinematogràfiques dels 90 i un final de festa més tranquil a ritme de “Man on the moon” de la banda de Michael Stipe. Ja se que pensareu que és molt trist haver-se de refiar de la nostàlgia i les cançons que ens van marcar de joves per tal que la pel·lícula acabi resultant una mica passable. Però aquesta és la realitat de Capitana Marvel. Un fiasco amb tota regla, que només unes bones postres i una guitarra Grunge han pogut mig arreglar.

Veredicte

El millor: Un viatge als 90 que no es posa gens malament.

El Pitjor: Que durant una gran part de la pel·lícula et moris d’avorriment.

Nota: 5,5

Marc Orra

Marc Orra Dins del camerino

Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

  • Avatar

    Maria

    12 de Març de 2019 #1 Author

    A mi m’ha encantat, clar que a can Marvel hi vaig a cor obert i amb l’entusiasme posat de casa. Disposada a que m’agradi.
    Algú em confirma que la primera caràtula que destrueix d’un raig la capitana en aterrar al Blockbuster és la de Mentiras Arriesgadas (En concret la cara de Schwartzenegger)?

    Si és així: dempeus i aplaudint 🙌

    Respon

Respon a Maria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*