Clint Eastwood farà 89 anys el proper maig. La seva longevitat ve acompanyada d’una perceptible feblesa física de la qual en treu partit i que, això no obstant, sembla mutar-se en una energia sobrehumana, en una voluntat de ferro més aviat pròpia de qualsevol dels seus paios durs i expeditius d’altres temps, quan decideix no només dirigir un nou film, el quarantè, sinó un cop més també situar-se davant la càmera. No actuava des del 2012 a Trouble With The Curve, i tot apuntava que anava sent la seva darrera interpretació. Ara assegura que sí que és el darrer cop, però només per seguir dirigint! No hi ha dubte que es tracta d’un home que morirà amb les botes posades.
The Mule en alguna mesura és un encàrrec. El 2014, Imperative Entertainment va comprar els drets per al cinema d’un article publicat al New York Times. L’agent especial de la DEA Jeff Moore de la secció de Detroit va ser entrevistat en haver arrestat Leo Sharp el 2011, un veterà de la Segona Guerra Mundial, amb 87 anys, que es dedicava a transportar droga d’un lloc a un altre amb la seva furgoneta. Moore investigava les activitats d’una branca local de l’anomenat cartel de Sinaloa (un estat de Mèxic), en aquells moments el més poderós, dirigit per El Chapo. Existia una extensa xarxa de distribuïdors, missatgers, majoristes i camells, milers de quilos de cocaïna s’endinsaven a cases segures d’Arizona des de la frontera mexicana, i des d’allà fins a Detroit. L’aspecte inofensiu d’un octogenari, i blanc, feia de Sharp un conreador de lliris, l’individu perfecte per passar les partides desapercebudament. El resultat fou el cèlebre article de Sam Dolnick intitulat: “The Sinaloa Cartel’s 90-Year-Old Drug Mule” (“La mula de 90 anys del cartel de Sinaloa”).
Imperative va contractar Ruben Fleischer (Gangster Squad; Venom; Zombieland) per dirigir el film, i Nick Schenk per al guió, qui ja escriguera el de Gran Torino per a Eastwood. Però el gener del 2018 es va anunciar que dirigia i interpretava Clint Eastwood, a més de contribuir-hi a la producció amb la seva Malpaso Productions, tot conservant Schenk. Els 50 milions de dòlars de cost a hores d’ara ja sumen uns ingressos arreu del globus de més de 151 milions. Ni de bon tros podem parlar de The Mule com un títol senyer del realitzador: l’argument és molt simple (Eastwood és cada cop més minimalista); el background del personatge (fa molts anys va abandonar la seva família la qual en conseqüència el detesta) sembla massa ad hoc; només hi ha un personatge treballat: ell tot fent de transsumpte de Leo Sharp, que al film es diu Earl Stone; algunes seqüències tenen un tast tronat… i tanmateix ens fot el gol per l’escaire un cop més. Eastwood és gat vell, sap perfectament de quines fibres del cervell cal estirar i quan; és el demiürg que s’ha passat la vida narrant la mateixa història en el fons: l’home que té tot i tothom en contra, que potser fins a cert punt s’ho mereix, un incomprès a la cerca d’una llibertat absoluta que potser tampoc s’entén gaire a si mateix, algú a qui en el fons tothom abandona, i malgrat això, hi ha en el seu fur intern quelcom de vàlua humana, quelcom d’heroic antiheroi, certa perseverança estil Rudyard Kipling quan deia al seu poema “If” allò que si ets capaç d’aguantar que tothom et faci culpable, teu és el món i les coses que hi habiten, i el que és més, seràs “un home”. En suma, l’home íntegre que arribat el moment treu el millor de si mateix i assoleix el dret a la redempció.
Aquesta vella fórmula, en la qual no és gaire difícil veure amagat el republicà recalcitrant que cada cop més és en el fons (recordem el seu darrer i impresentable film: The 15:17 to Paris), li ha funcionat sempre perquè apel·la als sentiments a curta distància, immediats –allunyada una reflexió social massa densa: l’individualisme republicà self made man característic–, ben combinat amb algunes seqüències d’acció i violència que posen pebre al producte.
És curiós relacionar The Mule amb The Old Man & The Gun. Tots dos films acaben parlant d’homes de molt avançada edat que delinqueixen obertament quan ja no és edat. A tots dos llargs hi ha uns policies que desesperen mentre encalcen els ancians i que acaben sentint certa simpatia per la seva peça de cacera. I tanmateix, com no pot ser d’una altra manera, el republicà Clint Eastwood fa un vell molt diferent al del demòcrata decebut que és Robert Redford.
Cert que Clint Eastwood justifica el seu delinqüent: Earl Stone és un conreador de lliris de renom, guanyador de premis i lloat per tothom, un èxit, una glòria efímera a l’hora de la veritat quan comprova que la seva família, particularment la seva filla (encarnada per l’autèntica filla de l’actor, l’actriu Alison Eastwood) no el pot ni veure, ja que sempre ha avantposat la feina i la seva independència a ells: no assisteix ni a la boda d’Alison–. Passats els anys, únicament li té certa simpatia la neta, l’esplèndida Taissa Farmiga. No troba sinó rebuig quan intenta aproximar-se a la seva muller –la sempre consistent Dianne Weist– i als seus, un cop el seu negoci se n’ha anat en orris a causa del fet que la venda ara es fa per Internet, cosa que sempre ha evitatt. Ara vol esmenar la plana, i quan sa neta vol casar-se, tot i no tenir diners sent que ha de fer quelcom: pagar el convit si no vol perdre el darrer bastió. Queda, doncs, prou clar que la necessitat, la subsistència i el desig de plaure la neta l’empenten a fer de transportista de grans quantitats de droga d’una banda a l’altra per als narcos mexicans, cosa que el proveeix de sumes de diners cada cop més impressionants, tot ignorant que la policia estreny el cercle cada cop més. Ara bé, “crime doesn’t pay”, i malgrat que una situació difícil, la desesperació, la supervivència més elemental justifica aquesta delinqüència, a can Eastwood el càstig és ineluctable perquè ha d’haver-hi un ordre social, la creença en uns valors ètics i morals per a tothom.
El lladre de Redford és un home igualment independent i d’esperit lliure; participa, igual que l’Stone d’Eatwood, d’una certa joie de vivre (Stone és efectiu en la seva feina de mula, però fa el que li dona la gana sense respectar horaris ni circuits per on anar, fet que disgustarà els mexicans), mentre assalta bancs amb elegància, però en el film de Redford no hi ha en cap moment penediment, sinó una rebel·lia recalcitrant i fins a la fi, amb el plus afegit en el film que els grans ideals només serveixen per rentar plats, la qual cosa és nova en Redford, qui igualment participava de la necessària integritat ètica de l’home vers la societat com a baluard d’uns valors sempre individuals que primer han de ser vàlids per a un mateix. Hi ha doncs una diferència: en Eastwood hi ha jutge extern, la cosa incòlume de la bona societat a la qual cal retre acatament; en Redford, el jutge ets tu vers tu mateix, i és la coherència i integritat amb tu mateix el que fa justícia social, fins que en aquest darrer film acaba per dir que n’hi ha prou en què no et traeixis a tu mateix perquè la societat no hi ha qui l’arregli. A banda, Redford, mitjançant el director del film, David Lowery, fa com un exercici recopilatori de tota una carrera, sona a comiat, mentre Eastwood no concedeix cap lloc a la nostàlgia ni a l’autohomenatge.
The Mule, a banda, deixa caps per lligar. Stone ajuda uns negres amb problemes de cotxe a la carretera, però és un racista; també es mira els llatins per damunt de l’espatlla. És simpàtic amb unes lesbianes motoristes, però denota masclisme i té prejudicis pel que fa a l’homosexualitat. Fa la sensació que s’ha volgut rescatar certes particularitats negatives de Walt Kovalski, el seu personatge a Gran Torino, però així com en aquest film tenen ple sentit per a la trama, a The Mule són aspectes puntuals sense continuïtat.
A The Mule, les actrius encara tenen un pes, no gaire, però tant Taissa Farmiga, com Dianne Wiest i Alison Eastwood apareixen amb certa consistència. Pel que fa als actors masculins, Bradley Cooper, el responsable de l’encalçament d’Stone (el transsumpte de Jeff Moore), encara té temps de fer alguna referència a la família i a mantenir un parell d’emotives seqüències amb Eastwood. Però quant a la resta de repartiment, tots primeríssimes figures, esdevenen poc més que simples presències: Andy García, Laurence Fishburne, Michael Peña, Clifton Collis Jr… I tanmateix, Clint Eastwood ens ha tingut absorts en ell i en la seva lluita per recuperar la família (amb els seus calculats moments breument lacrimògens) encara que sigui amb males arts justificades que malgrat tot cal castigar a causa d’un valor superior.
Veredicte
El millor: Un estil de narrar clàssic, potent, ben captat que manté el thrill i les emocions de principi a fi.
El pitjor: Una cinta, en el fons massa esquemàtica que tira d’un background del protagonista massa tronat i fàcil com a recurs que justifiqui les seves accions.
Nota: 8
