‘El Embarcadero’: una altra manera d’estimar ‘El Embarcadero’: una altra manera d’estimar
La nova ficció dels creadors de 'La casa de papel' ‘El Embarcadero’: una altra manera d’estimar

Fa gairebé dos mesos que no trepitjo Netflix. I no diré que no hi tornaré, perquè ja sé que sí que ho faré. Però, de moment, fora d’aquest només faig que descobrir petits tresors. Sempre he defensat que La casa de papel és, per mi, una de les millors ficcions espanyoles de les últimes dècades. I fa unes setmanes, vaig trobar la nova sèrie dels seus creadors (Álex Pina i Esther Martínez Lobato): El embarcadero. Una sèrie produïda per Vancouver Media, juntament amb Atresmedia Studios, i distribuïda per Movistar+.

Primera advertència: El Embarcadero no té absolutament res a veure amb La casa de papel. Mentre que la seva predecessora es defineix clarament com un thriller, la nova ficció de Vancouver Media posa tota la seva atenció en les emocions dels protagonistes de la sèrie i com aquestes marquen el camí vital que decideixen seguir els personatges que interpreten Verónica Sánchez (Alejandra), Irene Arcos (Verónica) i Álvaro Morte (Óscar). El embarcadero no necessita utilitzar focs artificials per enganxar els espectadors: en té prou posant a primera línia els sentiments dels seus protagonistes, fent-los totalment transparents i posant a la mà dels espectadors tot allò que aquests senten, viuen i pensen.

El embarcadero és la història de dues dones totalment oposades que comparteixen la persona més important de les seves vides: l’Óscar. Les seves vides, que fins aquest moment són totalment paral·leles, es creuen el dia que l’Óscar se suïcida. Serà a partir de la mort del seu marit que diferents elements portaran a l’Alejandra fins a l’Albufera, on coneixerà a la Verónica, la dona de qui el seu marit també estava enamorat i amb qui ha viscut una doble vida d’amagat. Dues dones que intentaran superar la pèrdua de l’home que les unia sense ni tan sols saber-ho.

Un dels punts més importants de la sèrie és aquesta oposició entre les dues protagonistes: són antagòniques en el caràcter, en la manera d’afrontar la vida, en la forma d’expressar els seus sentiments… L’Alejandra viu a València, li agrada l’enrenou de la ciutat i la rutina de la feina; la Verónica viu al Parc Nacional de l’Albufera de València: un espai idíl·lic inundat de tranquil·litat. La primera necessita tenir-ho tot sota control, la segona és una ànima lliure. Aquesta oposició també es marca en la fotografia de la ficció: el món de l’Alejandra es mostra amb tons freds, mentre que l’entorn de la Verónica sempre està acompanyat de colors càlids. Dos mons antagònics que s’aniran entrellaçant a partir del primer capítol, i a partir dels quals començarem a entendre (a través dels ulls de l’Alejandra) perquè l’Óscar no podia renunciar a cap dels dos.

Però hi ha una última cosa en què les dues protagonistes són oposades, i és un element que es convertirà en un dels grans temes de la sèrie: la manera d’estimar i el sentiment de pertinença. El embarcadero és una sèrie que trenca amb totes les etiquetes i tòpics sobre aquest tema. Ens trobem davant d’una història en què la manera d’estimar dels tres protagonistes no es jutja, sinó que s’intenta entendre (i s’entén). Les dues protagonistes aporten als espectadors, i al personatge masculí, elements molt diferents, que no vol dir que hagin de ser contraris sinó totalment complementaris. No podem (ni volem) renunciar ni allunyar-nos de cap d’aquestes oportunitats que se’ns ofereix. Per això entenem una mica a l’Óscar: nosaltres tampoc volem deixar escapar cap dels dos mons, i això fa que li perdonem (una mica) el monstre de la mentida.

Però, al final, el tema del qual beu El embarcadero, tal com he dit anteriorment, és totalment conseqüència de les emocions i els sentiments dels protagonistes: les seves relacions, interaccions, descobriments, sensacions i pensaments. No actuen d’una manera o d’una altra per allò que es pensarà d’ells, sinó per entendre i descobrir la persona que tenen al davant. Per tant, la importància no està en el tema, sinó en el viatge vital que fan cada un dels personatges, la seva evolució i la transformació que pateixen al llarg de vuit capítols que es fan realment curts.

Veredicte

Agradarà a: qui vulgui fugir de les ficcions romàntiques tradicionals.

No agradarà: a aquells que busquen un thriller al més pur estil La casa del papel.

Enganxòmetre: 9

Nota: 8

Anna Bujons

Anna Bujons Calaix de sèries

Graduada en Comunicació Audiovisual i especialitzada en guió de sèries. Escrivint m'explico i em descobreixo a mi mateixa. Sempre vaig acompanyada d'una llibreta on hi guardo les idees que apareixen sense avisar. Intento dir la meva opinió sobre les sèries que veig en menys de 200 caràcters al Twitter: @anna9bujons. Ara a 'El Cinèfil' puc dir-ho amb unes quantes paraules més.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*