“A Rey muerto, rey puesto” resa el refrany espanyol, i aquí es compleix a la perfecció. Un cop ja vam veure l’auge i el declivi dels càrtels de Medellín i Cali, ara li toca a Mèxic. Reviurem com Miguel Ángel Félix Gallardo va crear el càrtel de Guadalajara i va erigir tot un imperi del crim a l’Estat de Mèxic. L’acció ens situa a Guadalajara a l’any 1985 i està basada en fets reals (com les anteriors temporades). Als anys 80 no hi havia càrtels a Mèxic, tan sols petites bandes de traficants independents. Va ser en Gallardo qui va fundar el càrtel de Guadalajara amb Rafael Caro Quintero. Amb aquesta organització va inundar els Estats Units amb la cocaïna que transportava des de Colòmbia. I ara Netflix ens relata la seva història, la del Padrí mexicà que va tenir com a xofer al Chapo Guzmán (veieu cap a on vol derivar la sèrie). Poder, ambició, corrupció, violència i drogues, tot això i molt més és Narcos México.
Repartiment
De les entregues anteriors aquesta és la que compta amb un planter d’actors més coneguts internacionalment i amb carrera a Hollywood. Diego Luna, al que vam veure fa poc a Rogue One, és el capo di tutti capi en aquesta ficció, Miguel Ángel Félix Gallardo. Malauradament és un actor a qui no m’acabo de creure. La sensació que tinc quan el veig a la pantalla és que el personatge li va massa gran. Potser és una imposició del guió, però la feblesa que desprèn en Gallardo fins a l’últim episodi fa que no ens acabem de creure que aquest “mindundi” fos l’home més poderós del narcotràfic a Mèxic. El cert és que a la realitat sembla ser que en Gallardo era més partidari de dialogar, tal com diu Jesús Blancornelas (periodista mexicà): “Gallardo era un hombre de palabra, que prefería negociar a disparar, de argumentos convincentes en vez de ejecuciones”. Però això no treu que fos un home temut i respectat, trets aquests que no es desprenen de la interpretació de Luna. Li falta fer més vigorosa la seva interpretació.
Michael Peña interpreta Enrique “Kiki” Camarena, el policia de la DEA d’origen mexicà que pretén ficar a la garjola en Félix Gallardo. Tot i que segueixo preferint Pedro Pascal com agent de la DEA, crec que Peña fa un bon treball creant un agent més proper i vulnerable que no pas el Javier Peña d’en Pascal.
Alyssa Diaz es posa en la pell de Mika Camarena. Tot i que en les anteriors temporades la parella dels policies no tenien cap pes principal a la trama aquí ens trobem amb una dona que ha de lidiar entre el suport al seu marit i la por que al mateix temps li produeix la seva professió. En la segona part de la trama està perfecta en el seu paper de dona coratge.
Tenoch Huerta és Rafael Caro Quintero, un dels socis de Gallardo. Un soci incontrolable, un mal de cap per a qualsevol capo que detesti l’anarquisme dins de les seves fileres de soldats. Hi ha una gran premissa per ser un gran capo: “Nunca te coloques con tu propia mierda”. Qui no la compleix acaba o a la garjola o en una caixa de fusta. És l’addicció el que fa prendre decisions incorrectes en un negoci en el que la teva vida penja constantment d’un fil. Per aquesta raó el personatge de Rafa és tant important dins de la trama i portarà conseqüències dins de la seva organització.
Joaquín Cosio és Ernesto “Don Neto” Fonseca Carrillo. La veu sensata, el “pepito grillo” de Félix. La seva visió del negoci és més conservadora i menys arriscada que la de Félix però està disposat a arriscar-se per la fidelitat que li té al seu cap. És un dels personatges amb més matisos i que li dona més humanitat a la trama.
Influències
La meravellosa American Gangster (2007) té el seu paral·lelisme en la corrupció policial. O no és el detectiu Trupo com el Salvador Osuna Nava d’aquesta temporada? Policies sense escrúpols que volen la seva part del pastís, que ofegaran la gallina dels ous d’or pel seu propi lucre. La referència a The Untouchables (1987) és també palpable: quatre herois insubornables dins de la DEA que han de fer front a tot tipus de contratemps dins d’un món podrit per la corrupció. Això ens recorda massa a la persecució contra vent i marea que Elliott Ness va realitzant vers Al Capone al film de De Palma.
En alguns moments de la trama veiem l’admiració d’un dels personatges per Tony Montana d’Scarface (1983). Tant la seva vestimenta com la seva detenció ens recorden al personatge d’Al Pacino, a qui la coca no li deixava veure com atacaven la seva posició. El cinema clàssic de gàngsters està representat en el canvi d’aparença de Miguel Ángel Félix Gallardo. De la mateixa manera com en els films dels anys trenta tan bon punt el gàngster de torn pujava en l’escala de poder, s’engalanava amb les millors gales de l’època, en Félix comença a vestir com un empresari d’èxit quan el negoci pren embranzida. Els colors càlids a la fotografia ens recorda massa al cromatisme que va utilitzar Soderbergh a la magistral Traffic (2000), sense arribar a la saturació de la que va fer gala aquell film, sí que el filtre canvia en aquesta nova temporada cap a uns tons més vermellosos.
Valoració
Reconec que és una ficció que m’ha fet mandra finalitzar. No he aconseguit enganxar-m’hi fins als últims 3 episodis. Un ritme tediós, una trama massa repetitiva que ja hem vist a les anteriors temporades i uns episodis als quals els sobra l’excés de metratge que han volgut introduir en aquest Narcos México. No hi ha res nou sota el sol perquè l’estructura narrativa és la mateixa: un nou capo que ha de fer-se amb el control del negoci i aixafar els seus competidors mentre el bàndol policial ha de lliurar una batalla en tota regla contra tot l’stablishment per enxampar als narcos. A més, el mafiós d’aquesta temporada no és gens carismàtic, un capo que sembla que sempre es deixa trepitjar i avançar pels seus subordinats. El veiem massa feble per dirigir amb mà de ferro un comerç tan perillós com lucratiu. I això es nota en l’episodi 5 amb el cara a cara entre Félix i Pablo Escobar. La presència de l’actor que interpreta a Pablo empetiteix a Diego Luna, i li dona un aire mitològic, creant una distància entre la divinitat representada en Escobar i el simple mortal, en Félix. I és que sembla que hagin volgut fer aquesta temporada com antesala del que el personatge de Fèlix ens oferirà en la següent. I aquí és on estreba el problema: utilitzar 10 episodis simplement per presentar un personatge i establir la seva xarxa de contactes.
Un altre punt en contra és que les escenes d’acció es mostren amb comptagotes. La millor planificació la trobem en l’assetjament policial a la plantació de marihuana d’en Rafa i en una de les captures finals d’un dels capos. En un món violent, la violència ha d’estar-hi present, i més quan tens un personatge tan volàtil com en Rafa. O és que no recordem del psicòpata d’en Joe Pesci a Godfellas o Casino? L’anarquia dels seus actes hauria de crear el caos a la pantalla, però això no succeeix. I encara més tenint en compte que si analitzem els fets reals van ser molts més sagnants que el que se’ns presenta a pantalla.
Per tant, ens trobem amb un desplegament de mitjans i de pressupost massa alt pel resultat final. Una llàstima perquè aquesta és una de les sèries que més m’estimava del panorama actual i crec que han baixat el llistó. Sí, he de dir però que el tancament de la trama en l’últim episodi deixa entreveure que la pròxima temporada pot ser més potent. Tant de bo sigui així, però tal com he comentat abans, si aquesta temporada només ha servit per presentar els personatges de la següent, l’han fet massa farragosa.
Esperem que només sigui una temporada de transició.
Veredicte
Agradarà a: aquells que siguin fans de les anteriors temporades i no vulguin innovacions.
No agradarà a: aquells que vulguin que cada temporada variï respecte l’anterior introduint el més i millor de cada repetició de la fórmula
Enganxòmetre: 5
Nota: 6
https://www.youtube.com/watch?v=VBLcYJ7C4F0
