today-is-a-good-day

El tarannà d’un corrupte

- Advertisement -

En un moment de gran crispació, de negació de les grans trames de corrupció, el retorn de la censura (Fariña) i la indefensió davant el poder fàctic (incendis a Galícia, manifestacions a Múrcia, presos polítics…), Rodrigo Sorogoyen crea el personatge d’un polític que ben bé es podria dir Bárcenas o Granados, a qui ha tocat ser el boc expiatori d’una “organització criminal” de lladres que prou podria estar a càrrec del govern darrere un president titella.

- Advertisement -

El Reino seria House of Cards si no fos perquè aquest antiheroi té totes les de perdre. Es vol fer el retrat d’aquest personatge hipotètic de 2a divisió nacional, no en relació a uns altres polítics i les seves ambicions, sinó en la visió més humanitzadora d’haver estat abandonat pels seus. Del “nos han pillado” al “te han pillado”, la laxitud al partit amaga molta merda sota les estores, un sistema corcat que el guió proposa hereu del Franquisme, una maquinària engreixada des dels temps dels nostres avis, diu en Manuel, el protagonista, que es mou per donar la millor vida possible a la seva dona i a la seva filla. Putes, restaurants a primera línia de platja on es xarrupen llagostins mentre llueixes el nou iPhone, vacances en un iot privat (una adaptació literal d’un vídeo de la Gürtel que va arribar a El Confidencial), estilogràfiques i Ròlex d’or. Aquest és el ritme de vida privatiu que es permeten en Manuel i els seus companys de partit.

- Advertisement -

La curiosa banda sonora, perfecte per aquest thriller, només fa que reforçar la idea d’avidesa, de voler-ho tot, una música Trance (amb records de Sonido Valenciano) que només s’intensifica, que puja invencible. Com si reflexionés sobre la política, la composició d’Oliver Larson marida amb l’actitud de la casta, eufòrica amb la insolència de qui tot ho pot.

Però ara en Manuel baixa a l’infern: decideix amenaçar de fer pública tota la corruptela i comença a recollir proves. Una mort sospitosa li fa pujar la paranoia al cap (la Gürtel sembla de pel·lícula per coses com aquesta, sí). Se succeeix una excel·lent segona meitat on en Manuel va caient més i més dins la ratera, sempre amb supèrbia, tot i que és cada cop més barroer. Aquí hi ha minuts genials com l’escena de les gravacions-espia a la seu del partit, per la qual Luis Zahera opta a millor actor secundari als Goya. Segueix el robatori matusser dels papers de comptabilitat de la caixa B a Andorra, i un final en fred que deixa el metratge en un crit d’atenció als individus de la classe política.

Destaca l’aparició de Barbara Lennie en el paper de la contundent periodista Anna Pastor (tot i que aquest és només el nom que li volem donar). Ella es batrà contra el polític en antena, despietadament, mentre ell intentarà justificar-se i repartir les culpes. Posar un polític contra les cordes ens plau a tots com a ciutadans, especialment, si estem intentant comprendre què coi ha pogut anar tan malament perquè la casta visqui tan aliena al món —com ho intenta Sorogoyen.

Veredicte

El millor: l’afinada direcció que reforça la narrativa fins al punt del joc mental a les escenes més tenses de l’argument.

El pitjor: per greu que pugui semblar, la Gürtel donava per a més, i això ja és dir.

Nota: 9

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents