Desenvolupar una pel·lícula d’època no és fàcil, però el cineasta grec Yorgos Lanthimos (The Killing of a Sacred Deer, The Lobster, Canino o Alps) ha aconseguit no només sortir-ne victoriós, sino que ha desenvolupat una de les millors pel·lícules de l’any, i malgrat estar al gener, serà difícil de superar. El film conté tots els elements per complaure l’espectador, que quedarà eclipsat al llarg de dues hores per un elenc carismàtic i amb unes actuacions brillants, però sobretot pels plànols que, si a l’anterior producció s’anaven tancant i transmetien angoixa, en aquesta ocasió ofereixen una àmplia visió dels interiors del palau, sense perdre cap mena de detall dels llargs passadissos que el conformen i l’extrema decoració que els acompanya.
Ara bé, com tota la seva filmografia no és per a tots els públics, ja que no es tracta d’un film tradicional, ni comercial. És una obra mestra peculiar, molt personal, dotada d’una gran complexitat que combina a la perfecció diferents gèneres passant del drama a la comèdia hilarant en un instant.
La trama se situa a principis del segle XVIII mentre Anglaterra està en guerra amb els francesos. Anne (Olivia Colman) ocupa el tron, però es troba dèbil, així que la seva amiga Lady Sarah (Rachel Weisz), governa el país en lloc seu, a causa del precari estat de salut i al caràcter inestable de la monarca. Un dia, apareix una nova serventa, Abigail (Emma Stone), que gràcies als seus encants acaba seduint la Sarah, la qual l’ajuda a tenir una feina millor i veu l’oportunitat de recuperar el seu estatus aristocràtic. L’Abigail acaba desenvolupant una amistat amb la Reina i cercarà saciar les seves ambicions.
Tot i que Lanthimos s’allunya força dels seus anteriors treballs, es podria dir que amb The Favourite, fusiona tots els temes principals que tractava en les anteriors, i crea una obra mestra carregada d’enginy que només pot sorgir d’una ment pertorbada i retorçada com la seva. Les seves pel·lícules sorgeixen d’un escenari conegut, d’una situació normal per a qualsevol però que de mica en mica va fent-se més tèrbola, estranya i acaba contaminada d’una essència única per a l’imaginari. És gràcies als cuidats i solemnes travellings, els grans angulars que no perden detall, els efectes d’ull de peix, així com les panoràmiques, tot mostrant-se en un format complicat com és l’estructurat en capítols, que poden sobtar inicialment. L’estètica i els plànols semblen inspirats en el mestre Stanley Kubrick a films com Barry Lyndon o la sàtira social mostrada a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb.
Tot això per mostrar una mena de faula sobre la corrupció del poder, el preu del desig, però sobretot sobre feminitat i empoderament, ja que està protagonitzada per tres magnífiques dones (Olivia Colman, Emma Stone i Rachel Weisz) que estan superbes totes elles i mereixen tots els premis i reconeixements. Ara bé, cal esmentar que la feina que exerceix Nicholas Hoult és brillant i molt a l’alçada del d’elles i de la seva excentricitat.
En definitiva, és tracta d’un film molt divertit, controvertit, esbojarrat, amb un estil molt peculiar i delirant, però que pot passar al drama i caos en un instant. Els temes que mostra estan tractats amb tal transparència, que fan oblidar l’època en què s’ambienta i el surrealisme del que estan dotats.
Veredicte
El millor: L’ambientació, el vestuari, les actuacions i el rocambolesc guió.
El pitjor: No tothom sabrà apreciar tot el potencial que ofereix.
Nota: 8’5
