today-is-a-good-day

Una de les meques de la sèrie B

- Advertisement -

Monstres de goma, científics bojos, animació stop motion de la vella escola, pressupostos irrisoris,  i molta barra són alguns del trets que podem trobar en les pel·lícules de la Empire. Una Empire que és un reflex del seu fundador i cap visible Charles Band. Charles Band és un d’aquests productors  de la sèrie B, que igual que Roger Corman, tenien un gran carisma i una innata capacitat per vendre neveres als esquimals. A diferència de Roger Corman de qui sempre s’ha dit que tot i ser un dèspota explotador mai va deixar de pagar una factura, no es pot dir el mateix de Charles Band, els col·laboradors del qual mai estaven segurs de si aquell cop cobrarien.

L’obra com a productor de Charles Band és immensa i molt difícil de cobrir, ja que va de finals dels 70 fins als nostres dies, i ha sabut reinventar-se contínuament i mantenir un ritme de producció imparable. Per tant per tractar aquesta figura clau del cinema de sèrie B de l’època més daurada del videoclub s’ha optat per tractar-la en diferents volums, de fet avui porto un llibre que analitza amb profunditat la seva primera gran etapa com a productor al front de la Empire al llibre de John Tones: Empire, el cine de Charles Band vol 1.

- Advertisement -

La Empire va ser la productora que tenia Charles Band, des de principis dels 80 fins a principis dels 90, quan va entrar en fallida per culpa d’un enorme deute que va contreure en comprar dels antics estudis de Dino de Laurentis, en un intent de crear un estudi, a la manera de Warner o Fox, però dedicat a les produccions de sèrie B. Potser començar pel final seria una mica començar la casa per la teulada, però com que parlem de Charles Band això s’escau i molt. I és que una de les tàctiques que tenia Charles a l’hora de confeccionar les seves produccions era que tenia un grup d’artistes gràfics que creaven un seguit de pòsters cridaners, llavors portava aquests pòsters als mercats on prevenia la “pel·lícula”. Ja amb els diners de la preventa demanava als guionistes i directors que tenia sota el seu paraigua que creessin una pel·lícula per a aquell pòster.

- Advertisement -

Una pel·lícula tan meravellosa i reivindicable com Terrorvision es va gestar d’aquesta particular manera. El director Ted Nicolau, amb una llarga trajectòria ja dintre de la Empire com a muntador, explica com Charles Band li va portar un pòster on es veia una antena parabòlica amb un ull misteriós i la llegenda “Éssers de la Terra, el seu planeta està punt de ser destruït, lamentem profundament les molèsties”. I el resultat no podria ser millor, Nicolau, coneixedor del que podia fer i del que no, va confeccionar una comèdia de terror on un extraterrestre arribava a una llar nord-americana a través de la senyal de televisió. I quina llar americana? D’entrada els Putterman són una família disfuncional, on els pares són una parella de swingers, hi ha un avi tronat convençut de l’imminent invasió comunista, una filla reflex de la Madona de l’època i un nen a qui ningú fa gaire cas. Tots plegats han de fer front a un extraterrestre que és un garbuix de tentacles, babes i dents esmolades que els intentarà menjar.

Mutant hunt

Segurament la pel·lícula més coneguda de la Empire sigui Reanimator, un film basat en un seguit d’històries de H.P. Lovecraft on un científic boig ha creat una formula que permet ressuscitar els morts, la qual cosa provocarà una escalada d’esgarrifoses i, cada cop més sagnants aventures per als seus protagonistes. Una pel·lícula que per una banda va permetre redescobrir, un fins aleshores oblidat H.P. Lovecraft i que va donar la primera oportunitat a Stuart Gordon en el món del cinema i ens va permetre descobrir un genial Jeffrey Combs en el paper de mad doctor (un paper pel que acabaria força encasellat) i d’una guapíssima Scream Queen com és Barbara Crampton.

També s’ha de dir que la Empire era capaç del millor i del pitjor. Mostra d’això són les horribles pel·lícules que va dirigir Tim Kincaid per a l’estudi. Kincaid era un director de culte dintre de la subterrània escena pornogràfica gai, que va decidir fer el salt al cinema convencional de la mà de Charles Band. Les pel·lícules de Tim mostren el que pitjor es pot veure en un film de baix pressupost: una desgana total dels seu director. Pel·lícules com Holocausto robot, La muerte ataca Nueva York, Superhuman o, la meva preferida, Cazador de Mutantes mostren tot el seguit de mancances del seu director: incapacitat per donar ritme a les seves pel·lícules, desídia total a l’hora que algun (algun, ja no dic tots) dels seus actors intentin actuar, errades de rècord, en definitiva una total deixadesa per tal de crear un producte amb un mínim de cara i ulls. A Cazador de Mutantes es pot veure en algunes escenes com una damisel·la en perill posa una cara d’indiferència total a la vista de com el protagonista lluita a mort amb un dels ciborgs mutants, per no parlar d’unes coreografies molt ortopèdiques, enquadraments de càmera que fan que la lluita quedi parcialment fora de pla, etc. El dit, un autèntic desastre. De fet, un cop acabat el seu contracte amb la Empire, Tim Kincaid va tornar al porno gai d’on no n’ha tornat a sortir.

Creepozoids

Un altre que venia de la industria del porno però que va saber aprofitar millor l’oportunitat que li va brindar la Empire va ser David DeCoteau. Per exemple, la divertida i molt risible Creepozoides. Creepozoides és una alienxploitation de manual, filmada en un magatzem, que amb l’excusa que és el futur i hi ha pluja radioactiva, no s’ha de preocupar de rodar exteriors. Monstres de làtex, actors de tercera regional (amb la Scream Queen de saldo Linnea Quigley) i moltes anades i vingudes per passadissos, que això és barat i ràpid de rodar (que matis a l’espectador d’avorriment és secundari). De fet, David DeCoteau és un habitual de les convencions dedicades a Empire i Full Moon (la companyia de Charles Band després de la fallida de la primera).

Finalment, asfixiada per problemes econòmics la Empire tancava portes. Un tancament que va provocar el llançament d’algunes pel·lícules de manera erràtica i que haurien merescut una presentació en públic una mica més cuidada. És el cas d’Arena, el ring de las estrella o Robot Jox, d’aquesta última en tinc un especial record per tenir una de les millors caràtules del videoclub on jo anava a mitjans dels 90. Robot Jox, va ser una nova col·laboració entre Charles Band i Stuart Gordon, una epopeia futurista on les nacions del món resolen els conflictes en combats entre robots gegants. Està clar que Stuart Gordon i tot l’equip tècnic hi van posar el bo i millor de la Empire amb uns combats de robots espectaculars. Una pel·lícula a recuperar pels entusiastes de la ciència ficció de serie B més lúdica.

Re-animator

- Advertisement -

Totes aquestes pel·lícules són una petita mostra de tot el que es pot trobar en aquest primer volum de John Tones. El llibre comença amb una petita introducció de qui és Charles Band per començar ràpidament a comentar pel·lícula a pel·lícula des dels inicis de Charles Band en la producció, passant a la fundació de la Empire (el gruix del llibre), fins al tancament d’aquesta mítica productora que va intentar funcionar com una de les seves germanes grans.

Cada ressenya de pel·lícula funciona a tres nivells. El primer com a petit making of de la pel·lícula, explicant els detalls més sucosos de la producció, molt sovint aprofundint en la biografia en algun tècnic destacat de la casa. El segon nivell seria una opinió de la pel·lícula de l’autor, qui no es talla a senyalar quines pel·lícules és millor evitar. I el tercer, i per a mi el millor, és situar aquesta pel·lícula no com una entitat aïllada sinó dintre de la biografia de Charles Band, on podem tenir un fresc interessant sobre els seus inicis, com va fundar la Empire, els primers èxits, els anys de la producció desfermada i, finalment, la decadència econòmica de l’estudi fins a la seva desaparició.

Robot jox

Com a bon estafador de carrer que era Charles Band tenia una important cartera de projectes (pòsters de pel·lícules) que anava presentant als diferents mercats i que per alguna raó o altra no van acabar de quallar mai, o que van quedar a mitges pel tancament de l’estudi. En un capítol final del llibre es poden descobrir tots aquest projectes que van poder ser, alguns dels quals involucren noms com Arnold Schwarzenegger (que va quedar meravellat per Reanimator i volia col·laborar amb Stuart Gordon), James Cameron (just abans d’estrenar Terminator) o Tobe Hooper.

Si la sèrie B (i Z) més desvergonyida vos apassiona, sens dubte Empire, el cine de Charles Band vol 1 és el vostre llibre. Ja estic esperant amb ànsia la segona part dedicada a la Full Moon…

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents