today-is-a-good-day

Excés d’equipatge

- Advertisement -

El primer que sorprèn és que l’actriu parisenca Mélanie Laurent dirigeixi un film americà com ara Galveston, aparentment un hard-boiled amb un relat inclement i sòrdid, un cop d’estómac, una mirada nua a l’autèntica veritat: l’immens caos que no sap què és el bé o el mal, la justícia ni res, i que tants perdedors deixa trencats pel camí. Coneixem a Mélanie principalment per la seva intervenció notòria com a actriu al film de Quentin Tarantino Inglourious Basterds, i potser per Night Train to Lisboan, de Bille August, tot i que ja disposa d’una llarga filmografia, majoritàriament francesa,en el camp de la interpretació. Però resulta que es tracta d’algú molt polifacètic perquè entre les seves activitats també hi consta com a cantant i pianista, i exerceix com a guionista i directora de cinema. Efectivament, Galveston,un encàrrec dels productors,no és el seu primer llarg, sinó el cinquè (el seu primer parlat en anglès), entre els quals hi ha un molt peculiar documental intitulat Demain, centrat en el problema del medi ambient i els canvis climàtics. 

Però dèiem que inicialment sorprèn perquè Mélanie fa drames centrats en personatges que afronten conflictes domèstics, de parella, de cerca de identitat i independència, en suma se centra en el conflicte íntim de les persones i les relacions que mantenen. Ara bé, tot i que Galveston té una estructura inicial i en algun moment de per mig adscrit al thriller hard-boiled, la directora s’ho fa venir al  seu terreny, i prefereix fer del tram central un drama de situació en què l’important són els personatges i els seus conflictes interns i de supervivència. De fet, el guió, signat per un tal Jim Hammet, en realitat és de Nic Pizzolatto, cèlebre per ser l’autor i creador de la notòria sèrie True Detective que, tot i centrada en un serial killer i les desesperades evolucions d’un parell de detectius (el recurs a la buddy movie), l’escriptor ja hi vesa molt de temps a treballar els personatges i les seves circumstàncies. Galveston fou la primera novel·la de Pizzolatto, publicada el 2010. Està ambientada entorn de Nova Orlenas, d’on és ell, amb elements de road movie: el protagonista, Roy Cady (Ben Foster) s’atura en motels de mala mort mentre fuig cap a casa seva, a Galveston, Texas, amb una jove, Rocky (Elle Fanning) que ha rescatat d’una mort certa i sòrdida. 

- Advertisement -

Tot i que Mélanie no consta com a coguionista, hom parla que la seva intervenció en el guió fou suficient com perquè Pizzolatto preferís emprar un pseudònim, car de fet n’hi ha molt d’autoria compartida en la confecció de la història que en resulta. Un cop vist el film comprendrem que la raó rau més en el drama íntim, en les emocions sorgides d’una relació fins a cert punt forçada, que no pas en els elements de noir amb què el film s’anuncia d’arrencada.

- Advertisement -

Ni en Roy ni la Rocky estan exemptes d’actes reprovables, però el film s’encarrega d’apuntar, sobretot en el cas de lasegona, que aquests deriven d’entorns de partida gens estructurats que no els han donat cap possibilitat, i aviat empatitzem amb ells. I això tot i veient que Roy ha estat un extorsionador i un assassí ocasional al servei d’un cap mafiós, Stan (Beau Bridges), de no tanta volada com es pensa però sense cap humanitat, que a més s’ha quedat amb la seva companya, Carmen (MariaValverde).

A en Roy, pràcticament un alcohòlic, li han trobat càncer de pulmons, fet que amaga a l’Stan perquè sap que està sol al món –la solitud i abandó més absoluts hi estan sempre presents– i el cap se’n desfaria, d’ell, sense contemplacions. L’Stan, això no obstant, ja ha decidit eliminar-lo i li para un parany a manera d’encàrrec intimidatori. En el decurs de l’operació, s’adona de la presència d’una jove, la Rocky, pràcticament una adolescent, emmordassada i lligada a una cadira. Decideix dur-se-la amb ell, sense saber que es generarà un lligam que complicarà les coses per a ambdós.

En la fugida, la Rocky, que havia caigut en la trampa d’un fals servei de noies d’acompanyament en la seva necessitat de fugir de casa seva, passa per aquesta per dur-se sa germana de tres anys, que arrabassa al padrastre després de disparar-li. El que segueix, és una relació paterno filial en què en Roy, d’uns quaranta anys, descobreix una humanitat en ell que ni sospitava, i la Rocky, sola al món, desvalguda, troba un pare, un protector, inicialment renitent a assolir aquesta responsabilitat, però que finalment actua com a tal fins a les darreres i en veritat esqueixadores conseqüències, ja que que l’Stan no és home de deixar les coses a mig pel que fa a ambdós.

Hi ha una observadora privilegiada de tot aquest drama, Nancy Covington, que encarna amb pes específic C.K. McFarland, la mestressa del motel on aquesta peculiar família s’aixopluga camí de Galveston. Un tipus de personatge que passaria prou desapercebut en qualsevol altre film del gènere, però que aquí esdevé un ser humà que ha vist de tot a la seva edat, i que, malgrat tot, no pot evitar les tragèdies. 

Història de perdedors, Mélanie aconsegueix fer el film punyent, sòlid, a base de no satisfer l’espectador amb solucions de gènere establertes, i més aviat mitjançant l’increment de la inclemència, de la cruesa més nua que envolta uns personatges desesperats fins a límits gairebé indigeribles. Un drama fet abans de paraula, d’esguards, de tensió continguda que d’acció, prou absorbent, dut a bon ritme, i amb un desenllaç que desarma pel seu realisme. Mélanie, malgrat la duresa del que en ocasions s’esdevé, evita la plasmació detallada, juga amb l’elipsi o el fora de camp, perquè és un altre tipus d’impacte, l’anímic, el que cerca produir a l’espectador. En suma, cal quedar a l’expectativa d’una realitzadora que promet. Naturalment, en el resultat hi compta, i molt, el treball de Ben Foster (l’excel·lent Hellor High Water), i d’Elle Fanning, que s’està revelant com una actriu de gran solidesa, després d’haver-la vist a cintes com ara Super 8, The Neon Demon, o recentment a Mary Shelley

Veredicte

El millor: Un tractament sec, sense concessions, on els veritables sentiments afloren a cop de destral, d’ofegats que estan en un món cínic per excel·lència.

El pitjor: Difícil de dir.

Nota: 8’5   

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents