today-is-a-good-day

“El millor que pot fer un director és envoltar-se de gent brillant”

- Advertisement -

L’any 2009 un director gal·lès va fer un films d’ars marcials a Indonèsia. Merantau va ser la primera pel·lícula de Gareth Evans amb Iko Uwais i va marcar l’inici d’un fenomen de culte. L’any 2011 aquella relació va anar uns quants graus més enllà amb The Raid, possiblement una de les millors pel·lícules d’acció del nou mil·lenni. Els que vam assistir al Festival de Sitges a la primera projecció d’aquesta pel·lícula a El Retiro no ho hem oblidat… Evans ens va regalar una autèntica festa de la violència i els mastegots ben donats. L’èxit d’aquella salvatge cinta d’acció va tenir una seqüela l’any 2014 i amb els galons ja més que merescuts Gareth Evans ha fet una salt a la primera divisió. La totpoderosa Netflix ha produït el seu nou film que s’ha presentat en preestrena al Festival de Sitges. Amb Apostole fa un gir a la seva carrera però no abandona alguna de les seves obsessions. Sí, hi ha sang… i molt mal rotllo però moltes coses més.

Per què gaudim veient coses violentes al cinema?

- Advertisement -

(Riu). Bona pregunta.,, No és una cosa fàcil de contestar així de cop. Et puc dir el que per mi està bé (o no) ensenyar en una pantalla. Tinc el meu baròmetre personal i és una cosa d’instint. Si faig les coses estant preocupat per si serà massa bèstia segons l’opinió de la gent no anem bé. És una llosa perquè potser em reprimiria i en canvi no arribo als límits que altre gent voldria que creues. Per això em guio pel meu gust personal.

- Advertisement -

Té un gust, diguem-ho així, molt permissiu amb la sang i escenes salvatges.

Ha estat així des que he començat a fer pel·lícules i crec que si el meu pare no se sent ofès vol dir que vaig per bon camí. El meu pare per a mi és la guia i crec que he après que la violència a les pel·lícules està bé mentre no sigui cruel. Fins i tot quan fem escenes de tortures com les que mostren al nou film Apostole. Hi ha diverses maneres d’aproximar-se a la violència i hi ha escenes que requereixen que es mostri el dolor però també l’emoció del personatge. Concretament a Apostole hi ha una escena amb una màquina de tortura on primer hem d’ensenyar com funciona per entendre després el dolor que infligeix.

Quan l’acció comença el que m’interessa és captar la reacció emotiva de l’espectador que ho està veient. La resta està tot al seu cap.

Un dels temes centrals d’Apostole és la religió. Li preocupa que hi hagi gent que se senti ofesa pel tractament que en fa?

Mai m’ho he plantejat com un problema. La premissa no és atacar la religió sinó la manera com els homes poden corrompre-la. Com es pot tergiversar la fe per a objectius polítics és molt més el tema que tenia al cap. La pel·lícula és un híbrid entre terror, aventura i thriller si ho mirem en perspectiva de gènere però el subtext és política i la corrupció persuasiva.

No ens hem plantejat la pel·lícula com un atac a la religió ni hem volgut ofendre ningú en aquest sentit. 

Com és que ha decidit canviar de registre i passar-se a temàtiques com la fe?

La idea per mi era fer una fotografia d’horrors quotidians en la idea que Tob Hopper va fer-ho amb La matança de Texas. El que m’interessa del terror és que reflecteixi les pors del moment. Vaig escriure el guió l’any 2016 en un context on teníem titulars freqüentment sobre el terrorisme de l’ISIS i les seves terribles execucions públiques. Hi ha un rerefons en tot plegat de d’horrorosa masculinitat que encara continua i com que som pare d’una filla veig amb terror quin podria ser el seu futur en aquest món. Per això, al film, hi ha la representació d’una deïtat i com és atacada pels homes. Troben un ecosistema perfecte i el corrompen.

Els homes troben Déu i enlloc de venerar-lo volen utilitzar-lo i tenir el seu poder.   

- Advertisement -

Per què va triar 1905 per ambientar el film i no l’actualitat?

Tinc dues raons. La primera és estètica. Sempre m’ha fascinat l’època victoriana del Regne Unit. Els vestits, la textura i el fet de no tenir el protagonista en una muntanya buscant cobertura pel mòbil. La segona és que no tenir la tecnologia a l’abast crea una sensació de més aïllament i mai millor dit quan se suposa que estan en una illa. Volia la idea d’estar atrapats. L’època també em va servir per retratar millor la figura d’un home que perd la fe. Era religiós però va perdre-la un context tan salvatge com la revolta Boxer de Pequín. Tan Dan Stevens com jo vam tenir molt clar que no volíem el típic heroi. El volíem vulnerable, fràgil, trencat.

Director, guionista, productor, muntador… Vostè té un control quasi absolut dels seus films. Tem perdre aquest control ara que té projectes més grans entre mans? 

M’agrada ser propietari dels meus errors i no m’agrada ser responsable dels errors dels altres. A més, m’encanta fer cine. Cada part. M’agrada molt el procés de muntatge i el d’escriure una història. I dirigir és la suma de tot. De totes maneres una de les gràcies de fer cine és que és un procés altament cooperatiu. Un exemple és quan discuteixes el guió amb els actors i el personatges cobren vida amb les seves idees. Dan Stevens va implicar-se molt en el seu personatge en Apostole i els vam treballar de manera que fossin molt diferents i fins un cert punt antagonistes. Un exemple és la reacció de tots tres davant una execució pública. Cadascun ho viu d’una manera diferent i és una escena que serveix per definir-los. Dit això, no puc fer-ho tot. En el casa de la fotografia li he de dir al meu director de fotografia com vull que llueixi l’escena i és ell qui la fa lluir amb la llum, la posició i la textura. El mateix passa amb la música, per exemple. No se tocar cap instrument… En el fons el millor que pots fer com a director és envoltar-te de gent brillant en les quals pots confiar plenament per a fer la feina que tu vols. En aquest sentit sóc molt afortunat de l’equip que m’acompanya.

La seva carrera ha estat marcada per l’acció i les arts marcials. Què és el més difícil de dirigir aquest tipus d’escenes?

El que és més fàcil són els trossos petits. El que busquem és escenes que siguin interessants visualment. Un cop de puny no és complicat de fer. El repte són les seqüències llargues. En el cas d’Apostole l’escena més difícil és la de la màquina de tortura que comentàvem abans perquè no és una escena d’acció tradicional on jo et dono un cop de puny, tu el bloques i m’ataques després. La dificultat és que quasi no hi ha contacte físic entre els dos i cal confiar i entendre la mecànica de la màquina per fer la “coreografia”.

I les arts arts marcials són més fàcils de rodar?

Això és una altra història… S’allarguen una bestiesa. A Apostole el nombre màxim de preses que vam fer per una escena van ser 12. Recordo que al set l’equip gal·lès estava flipant amb la repetició d’una cosa tantes vegades. A les pel·lis de The Raid, rodant a Indonèsia, no fèiem cap escena amb menys de 12 intents. La mitjana era de 12 a 15 preses cada cop. Estàvem tots acostumats i sabíem que quan rodavem la primera en podien venir tranquil·lament 10 més. A Gal·les es desesperaven en veure que havíem de repetir 7 o 8 cops i deien que aquesta pel·li tindria un rodatge llarguíssim. Jo pensava que seria un rodatge curt.

En aquesta nova pel·lícula barreja força els gèneres. Com troba l’equilibri per no sortir-se de la ratlla?

És una qüestió de to. De saber trobar el moment adequat per introduir cada element. Fins i tot és necessari un cert romanticisme per després, quan ho trenques, que hi hagi un cop de puny emocional. Cal construir els personatges i fer que el públic els estimi perquè realment sentit profundament tot el que els hi passa. Els has d’apreciar emocionalment per realment preocupar-te per ells i les seves vides.

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents