today-is-a-good-day

Ryan Gosling és el primer home a la lluna

- Advertisement -

Damien Chazelle (Whiplash o La la land) abandona el món de la música i es trasllada a l’espai acompanyat de Ryan Gosling (La la land o Notebook) i Claire Foy (The Crown o The Girls in the Spider’s Web). First Man va ser la pel·lícula que va inaugurar la Mostra de Venècia i que s’ha pogut veure també al Festival de San Sebastián, fet que recorda a la pel·lícula Gravity, la qual també va inaugurar l’edició de de Venècia del 2013. Però no només hi veiem aquest paral·lelisme, sinó que si Sandra Bullock patia la pèrdua d’un fill, aquí Ryan Gosling pateix la pèrdua d’una filla.

First Man narra la història de Niel Armstrong, el primer humà que va trepitjar la lluna després d’una cursa americans contra russos per embutxacar-se els mèrits especials. Gosling es posa a la pell de l’astronauta nord-americà i Foy al de la seva dona. El film ens mostrarà moments íntims dels dos protagonistes i la seva família i també moment a la NASA que el van conduir a ser el primer home a trepitjar la lluna. La parella van perdre una filla després que morís de càncer i aquest fet segurament és el que va fer que el caràcter d’Armstrong es tornés fred i distant, fet que Gosling plasma a la pantalla amb cares d’allò més apàtiques i poc expressives.

- Advertisement -

- Advertisement -

Si bé la interpretació de Gosling no és d’Oscar, ja sigui per com ho fa ell o pel poc que el deixa lluir aquest paper, sí que ho és Foy, amb qui veiem una mare de tres fills (recordem que un mort) que no només ha de batallar a casa per la seva educació sinó que sovint també ho fa amb un marit distant o fins i tot absent. És cert que la feina d’Armstrong requeria estar temps fora de casa, però fins i tot en les escenes més familiars es veu apartar. Aquest fet fa que el personatge de Foy sigui molt més dinàmic, volàtil i canviant al llarg de tota la història i permet que l’actriu es pugui lluir amb aquests canvis anímics.

Les escenes dins la NASA on es mostra un argument molt més tècnic a nivells d’enginyeria, física i altres ciències aplicables a les ciències espacials, sembla que s’ha fet una molt bona feina de documentació i aplicació, ja que tot està reconstruït al més mínim detall. Els simuladors, les naus, les aules, les explicacions… tot està calcat al que, almenys creiem, que ha de ser la NASA. Fins i tot les escenes més truculentes on veiem com els astronautes passen les proves o els envien a l’espai estan filmats al més mínim detall, i mostren amb precisió tot el que es necessita i amb uns angles de càmeres molt ben trobats.

A nivell de banda sonora, la pel·lícula sap trobar les peces clau per a cada moment. Amb melodies clàssiques, segons Chazelle les que escoltava sovint Armstrong, se’ns van il·lustrant els diferents processos pels que passa l’astronauta, tant a nivell anímic (mort de la filla, naixement del seu tercer fill, relació amb la dona i els amics…) com a nivell professional (canvi de feina, escalada en posicionament, acceptació per viatjar a l’espai, complicacions de vol…).

Ara bé, tot i que tècnicament no se li pot retreure res al film, a nivell de contingut  pot semblar una mica pobre, especialment si esperàvem una història un xic més trepidant. El fet que tots sabem com va acabar aquell viatge a la lluna, li treu el factor sorpresa del final, o fins i tot el de patiment. És per aquest motiu que en algun moment esperava algun enfocament més diferent, com per exemple la rivalitat que hi havia entre la Unió Soviètica i Estats Units per ser els primers i guanyar la cursa espacial o bé les revoltes de ciutadans americans en saber que s’estaven destinant moltes partides econòmiques del govern a la NASA mentre el país no estava vivint un dels seus millors moments. Tot i que tots dos factors es mencionen i s’il·lustren en un moment donat del film, cap dels dos acaba de ser gens protagonista. El fil conductor de la pel·lícula és Armstrong i en cap moment sortirem de la seva vida. Aquest fet fa que el film no sigui tant trepidant com podria ser i no ens aporti cap tipus d’informació nova.

Veredicte

El millor: a nivell tècnic és un film impecable i es deixa gaudir de tots els detalls que ens presenta, especialment les escenes dins el complex de la NASA.

- Advertisement -

El pitjor: no aprofundeix en cap tema en concret més enllà de la vida i fita d’Armstrong, per tant fa que la pel·lícula perdi cert interès.

Nota: 7

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents