Matt Groening arriba a Netflix amb la seva nova sèrie: Disenchantment, inspirada en el món medieval fantàstic. Segur que haureu llegit que és poca cosa perquè no aconsegueix transmetre el mateix humor que Futurama o Els Simpson —sèries també creades per Groening— ni que tampoc té un nivell de qualitat similar. Però el que s’ha de tenir en compte és que Disenchantment no és, ni pretén ser en cap moment, un producte semblant a cap de les altres sèries de Groening. Aquesta parla sobre un grup força peculiar que se sent rebutjat per les circumstàncies que els ha tocat viure i com fugen de la realitat i s’enreden en una espiral d’aventures màgiques plenes d’humor negre i amb força mala llet. Una princesa, la Bean, que no vol atendre a les responsabilitats que li mana el seu pare i que vol viure un munt d’aventures lluny de les seves obligacions reals –personatge que, a més, li serveix a Groening per encaixar la sèrie en la reivindicació feminista actual–. Un elf, que també es diu Elf, i que no és feliç com la resta de la seva espècie i vol trencar amb la rutina diària de preparar i menjar dolços. I, per acabar, en Luci, un dimoni –inspirat clarament en la figura de Mushu de Mulán– enganxat a la Bean que l’únic que vol es veure cremar el món per pura diversió.
Groening aconsegueix que Disenchantment funcioni de manera independent dins de les seves produccions pel caràcter dels seus personatges i, sobretot, per la creació de Utopia (Dreamland), l’espai medieval fictici on aquesta història animada pren vida. Amb la mala baba que el caracteritza, l’autor ha jugat a mofar-se de superproduccions que han triomfat amb l’estètica que ell fa servir com ara Joc de trons o El senyor dels anells, a les quals dedica algunes referències humorístiques per deixar clar que el que vol és ridiculitzar-les. Però això és purament formal perquè Groening no se centra en la temàtica paròdica en tot moment, més aviat és quelcom puntual –apart, que Netflix ha delimitat bastant l’humor negre de Groening, on fins i tot fa la sensació que hi ha diàlegs que han estat censurats.
On sí que fa èmfasi és en el seu triplet de protagonistes. Com que té un grup reduït de personatges, en comparació amb al gruix d’altres sèries seves, Groening pot mimar-los més i dedicar-se a construir el seu passat i marcar bastant les aspiracions de futur que tenen cadascú. És clar, que encara estem a la primera temporada i els episodis duren poc més de vint-i-cinc minuts cadascun, per tant no parlem, per ara, d’un desenvolupament ampli de personatges. Però sí que delimita bé el camí que seguiran cada un perquè l’espectador pugui triar el seu preferit i així s’agafi a la branca argumental que més li interessi.
Malgrat això, no tot són flors i violes, perquè Disenchantment coixeja en el ritme. La sèrie té episodis que realment passen ràpids com un tret, però en té d’altres on Groening tira de massa clixés per donar forma a l’humor i els tòpics fan que, a vegades, sigui insostenible. Tot i així parlem de situacions momentànies i no d’un ritme global de tota la temporada, per sort.
Les aventures de Bean, Elf i Luci encara estan força verdes en aquesta primera part, però estic segur que Groening encara no les ha dit totes i es guarda un parell d’asos a la màniga per deixar clar, altre cop, que Disenchantment no és ni vol ser la nova Futurama.
Veredicte
El millor: Que vulgui funcionar de manera independent a les anteriors sèries de Groening.
El pitjor: Li costa força arrancar i el cliffhanger final és criminal.
Enganxòmetre: 8
