today-is-a-good-day

“Westworld: season 2”: La rebel·lió de les màquines

- Advertisement -

Després de l’apoteòsic final de la primera temporada ens vam quedar amb moltes ganes de veure què succeïa amb els diferents personatges a partir d’ara. Han passat dues setmanes des dels esdeveniments que posaven fi a la primera temporada. En aquest temps el parc ha estat incomunicat i han trobat a Bernard inconscient a la platja. Què ha succeït? A través de diversos flaixbacs anirem descobrint la rebel·lió que han dut a terme els amfitrions envers els seus creadors i els humans que visitaven el parc. Tornarem a vibrar amb les històries de Dolores i Maeve però amb la diferència que ara són elles qui escriuen el seu futur. Mentrestant, William intentarà endevinar el final del joc i Bernard desentranyarà què és el que Delos busca dins del parc.

Com veieu, la segona temporada continua tenint un fil argumental fragmentat en diferents personatges. Cadascun d’ells amb una “narrativa” diferent que ens permet gaudir a plenitud d’allò que ofereix el parc. Per tant, agafem un bon vol de crispetes i analitzem els nous 10 capítols d’aquesta segona temporada.

- Advertisement -

Repartiment

- Advertisement -

És potser un dels millors repartiments que hi ha ara mateix a la televisió. Ed Harris continua en el seu paper d’“Home de Negre” o William, un dels alts directius de Delos. D’ell no en puc dir res dolent ni és ara el moment de descobrir aquest gran actor. El pròxim convidat del Festival de Sitges està perfecte reprenent el seu paper. La seva vestimenta és un homenatge al personatge de Yul Brynner al film homònim. El seu personatge és el més obscur i paranoic de tota la ficció, fins al punt que no sabem ven bé si odiar-lo o donar-li una oportunitat per poder entendre les seves motivacions. A Harris sempre ha tingut aptituds per interpretar al dolent fent-lo atractiu a l’espectador (per emmarcar la seva interpretació a The Rock (1996)).

Tornarem a veure l’omnipresent Anthony Hopkins, ara com un espectre que encara dirigeix allò que succeeix dins del parc. Manipulador i omnipotent, Hopkins és qui mou els fils tot i haver mort a la primera temporada. Ell recrea la figura del Déu Creador que ha deixat al lliure fer les seves creacions i el camí a escollir, però que continua donant-li consells quan el busquen demanant-li ajuda.

Thandie Newton interpreta Maeve Millay. Gràcies a la seva interpretació ha guanyat un Emmy en l’última edició d’aquests premis. És un dels androides que té consciència i que té molt poder, fins al punt de poder manipular la resta de robots del parc. La motivació primària del seu personatge serà tant lloable com la protecció de la seva “filla”. És l’expressió màxima d’un humanoide humanitzat, que tot i veure els fils que mouen la funció continua creient que un personatge de la seva ficció narrativa és realment la seva descendència.

Jeffrey Wright interpreta Bernard Love. Ell és la clau de tota la temporada, que comença i acaba en ell. La seva innocència, perfectament plasmada per Wright a la pantalla, i les seves llacunes mentals, li permeten a la sèrie donar certs girs argumentals. A través d’ell descobrirem quin és el negoci real de Delos i les manipulacions realitzades al sistema per part de Ford.

Evan Rachel Wood interpreta a Dolores Abernathy. Ella és el robot que juntament amb Maeve inicien la rebel·lió. El personatge innocent de la primera temporada dona pas en aquesta segona a una màquina de matar sense escrúpols. Evan Rachel està perfecta en el seu paper tot i que entenc que li donava més joc interpretatiu a la primera temporada.

És remarcable que els dos personatges més poderosos dins de la trama i que porten a terme l’alçament de les màquines siguin dues dones. És una gran notícia que els personatges femenins tinguin tant de pes en les ficcions actuals.

Influències

Com és lògic, la principal influència de la que veu la sèrie és la canònica Westworld (1973). La trama principal és la mateixa que al film de Crichton, però a més, trobem moltes picades d’ullet com la vestimenta del personatge d’Ed Harris que és calcada a la que portava en Yul Brynner al film (com ja em comentat); el nom de l’empresa que es fa càrrec del parc, que és Delos; així com situar la trama principal al món de l’Oest. La diferència és que al Westworld original també hi existien el món medieval i la Roma antiga i, a la sèrie, de moment, se’ns mostra l’Oest, el Japó feudal i l’Índia colonial.

- Advertisement -

La magnífica The Matrix (1999) també hi està present. Tant Maeve com l’indi que protagonitza l’episodi 8 són com els masies que mostraran a la resta el camí a seguir, tal com feia Neo. També Maeve i Dolores aconsegueixen dominar el programa que les esclavitza emulant així a Keanu Reeves a la citada cinta.

A l’episodi 5 se’ns transporta fins el període Edo al Japó feudal. Per a la seva recreació prenen alguns elements que ja havíem vist a The Last Samurai (2003). Tant el poble, com l’atac nocturn dels ninjes i l’aparició d’un dels actors japonesos (Hiroyuki Sanada) ens remeten al film D’Edward Zwick. L’Spaghetti western s’homenatja a l’episodi 7 mitjançant la recreació d’un duel a tres bandes entre Lawrence, Maeve i William que ens recorda als films del gran Leone.

Per últim, trobem també un símil amb Last Action Hero (1993). A l’episodi 1 quan Dolores persegueix els humans i els relata que ha viscut els inferns que li han creat, ens recorda a com Schwarzenegger qüestionava que tota la seva vida fos una gran mentida per entretenir al públic. El personatge creat prenia en ambdós casos consciència que tots els seus traumes eren la conseqüència directa d’un Creador capritxós.

Valoració

A diferència del mal sabor de boca que m’han deixat altres segones temporades, aquí el germà d’en Christopher Nolan ens acaba oferint allò que s’espera: la rebel·lió dels personatges principals, les màquines. Continua essent tan pretensiosa com la primera temporada, però com que ens ha presentat els personatges, va directe al gra. Les converses filosòfiques relatives a la creació i a com l’ésser creat considera que el Creador l’ha dissenyat amb tares que impedeixen el seu ple desenvolupament, continuen dins de la trama i ofereixen el salt qualitatiu i la riquesa narrativa al conjunt. El mite de Prometeus, la importància de la memòria i les derivades del Frankenstein de Mary Shelley són encara el leitmotiv d’aquesta ficció i aquest és el seu punt fort, sinó ens trobaríem davant d’un altre conte futurista que parla de màquines i humans sense cap conflicte moral o existencial. Però, a més, en aquesta segona temporada l’acció impregna cadascuna de les diferents narratives, esquitxant-nos de sang en molts casos i mantenint-nos en una constant tensió. Tensió a la que contribueixen les magnífiques actuacions de tots i cadascun dels actors. L’empatia que acabem sentint pels humanoides fa que patim amb ells i que estiguem atrapats en aquest maleït parc fins al final.

Com a contrapunt hem de dir que no hi ha una coherència en la velocitat narrativa. Mentre els diferents relats dels personatges es couen a foc lent al llarg de la sèrie, el clímax és un tant precipitat, probablement per poder fer confluir en el primer tram de l’episodi 10 totes les trames. Tot i que se’ns explica a plenitud l’enrevessat final d’aquesta temporada,  (no en va, compten amb un episodi final d’hora i mitja de duració) crida l’atenció que tota l’explicació del futur dels androides i de la “forja” o ordinador central se solucioni en un sol diàleg mentre que durant les dues temporades que fins ara hem vist totes les idees es reiteren en més d’un diàleg.

També ens trobem amb el fet que com alguns episodis funcionen només com a micro històries que tenen un principi i un final això fa que, tot i enriquir-se el conjunt, els espectadors divaguem dins d’una ficció tan complexa (compte, complexitat narrativa a l’hora d’explicar-nos la trama però la idea principal és molt més senzilla del que els seus creadors i guionistes pretenen vendre’ns). Un altre defecte és que, com ja li succeïa a la primera temporada, es complau massa en si mateixa delectant-se en diàlegs preciosistes que no porten enlloc i que enreden la història. Malgrat això, s’agraeix una trama que no tracti a l’espectador com un estúpid i que li doni tot mastegat. La magnitud de temes que tracta agraeix un segon visionat per poder gaudir de totes les preguntes que llença al públic.

Per cert, al final de la temporada hi ha una escena post crèdits. No us la podeu perdre. Tot i que a l’espectador ja se li donen al llarg de la sèrie pistes per arribar a aquesta conclusió, és un gran final. M’encanten els finals oberts que fomenten les grans tertúlies cerveseres i aquest n’és un.

Veredicte

Agradarà a: qui busqui la confrontació entre les màquines i els humans que ens prometia la primera temporada

No agradarà a: qui consideri que la sèrie s’agrada massa a si mateixa i pensi que els diàlegs són artificiosament enrevessats.

Enganxòmetre:  7

Nota:  8

- Advertisement -
Luis Flores
Nascut l'any 1983. És llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Els seus articles a 'El cinèfil' són la seva primera col·laboració en un mitjà de comunicació sobre cinema però la seva afició ve de molt lluny: amb només tres anys els seus pares el van portar a veure "Big trouble in Little China" i sense saber-ho van marcar-lo de per vida. Entre els seus gèneres preferits hi ha el cione d'arts marcials, els thrillers i a la ciència ficció.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents