No totes les pel·lícules de terror poden ser obres mestres. Per molt que cada vegada que n’aparegui una a cartellera i l’etiqueta que se li posi sigui la de “la més terrorífica de l’any” –pur màrqueting–. A La Monja se l’ha venut com la més terrorífica de la saga de The Conjuring, cosa que, per desgràcia, no és cert. La Monja es presenta com l’spin-off de The Conjuring 2: The Enfield Poltergeist (2016, James Wan), primera vegada on es va poder veure oficialment el dimoni Valak vestit de monja als somnis de Lorraine Warren, i serveix de preqüela absoluta de tot el warrenverse. És a dir, cronològicament, els fets que succeeixen en el film de Corin Hardy són els que inicien les aventures i desventures posteriors de la família Warren i que també obren la llauna perquè Annabelle pugui existir dins l’univers cinematogràfic de Wan.
El problema és que, més que voler explicar una història i explicar el propòsit de Valak, l’únic que vol La Monja es servir de muntanya russa i de tren de la bruixa per exercir un terror físic que provoqui una marató d’ensurts a l’espectador i aquest surti de la sala amb la sensació d’haver passat per un huracà d’emocions esgarrifoses. Tot, és clar, amb uns nivells de so que arriben fins hi tot a resultar molestos en determinades situacions. Hardy, potser amb falta de prou experiència per un llargmetratge de terror així, evita la suggestió –i el terror psicològic– i prefereix submergir l’espectador en aquella mar d’alts i baixos que generen les imatges i els efectes de so. I és estrany, perquè Hardy va declarar que James Wan l’havia ajudat en la direcció, però, malauradament, no es veuen gaire traces dels seus estils –més enllà de l’aposta visual que molts dels seus pupils han seguit, com David F. Sandberg, Adam Robitel o ara Corin Hardy– a l’hora de posar-se darrere les càmeres d’un dels productes que composen el seu estimat univers fantasmagòric. Potser perquè, després de l’explotació de la franquícia Warren i de la saga Insidious, els seus productes estan destinats tots a complir una sèrie de regles i estructures marcades que gairebé prohibeixen que els personatges que protagonitzen els spin-off puguin explorar altres vies narratives dins del gènere de terror per explicar les seves històries. El que porta, inevitablement, a que els films siguin prototips imposats per la productora perquè el públic majoritari sempre quedi satisfet amb la seva dosi de terror serial en format cinematogràfic –sí, cada vegada més el cinema s’està apropant inevitablement a les sèries–.
L’atmosfera gòtica de la Hammer Films, les referències a altres films de gènere i l’aparició de Taissa Farmiga –germana de Vera Farmiga, que dona vida a Lorraine Warren a les entregues de The Conjuring– salven una mica la funció i permeten que La Monja tingui el seu raconet de punts positius. I ningú pot negar que La Monja posseeixi un parell de seqüencies demencials que posen el pèl de qualsevol persona de punta. Però si el que espereu és una pel·lícula on es trenquin els esquemes d’altres spin-off com Annabelle, o un llargmetratge semblant a la recent Hereditary (2018, Ari Aster) pel que fa a sensació de terror, heu begut oli.
Veredicte
El millor: La manera com connecta totes les pel·lícules del warrenverse entre si i que Taissa Farmiga formi part del projecte.
El pitjor: Que només sigui una experiència sensorial esgarrifosa i que no aprofundeixi més en els personatges.
Nota: 6
