Qualsevol heroi ho és pels seus actes. Cert. Però també es defineix en gran manera pels desafiaments als quals ha de fer front. Per entendre-ho, Superman és menys Superman sense Lex Luthor, per no parlar d’un Batman que, sense la seva nèmesi, el Joker, seria poc menys que un altre vigilant egòlatra amb ínfules de superioritat moral.
Bola de Drac no és aliena a aquesta dualitat, de fet en Son Goku va millorar, més enllà de la seva genètica de Guerrer de l’espai, a còpia de dur entrenament. Cert. Però també per la seva ànsia de millorar, de superar contrincants com en Ten Shin Han, en Satanàs Cor Petit o el mateix Cor Petit Junior. Rivals aquests durs, però que en cap cas definirien; ajudarien en Son Goku en el seu procés personal, ni influirien tant la història com el personatge que ens ocupa, en Vegeta.
Pels seguidors de la sèrie és evident que no calen presentacions, però potser val la pena que en fem cinc cèntims, de l’origen del personatge. Vegeta, príncep dels guerrers de l’espai, sobreviu com a mercenari a les ordres d’en Frízer, l’assassí del seu pare i de pràcticament tota la seva raça. Un fet com aquest ha de marcar la personalitat, sense cap mena de dubte, omplir de ràbia i de desig de venjança. Si això ho sumem a un tarannà ja de per si (propi de la raça) orgullós, es crea un còctel de deshumanització, falta d’escrúpols i pietat. Per si no n’hi hagués prou amb tot això, l’aparició d’en Goku, un guerrer de menor nivell, fa aflorar un cert esperit supremacista: sí, en Vegeta no pot suportar el fet que una escorrialla de guerrer (citat per ell literalment) li pugui plantar cara i de pas posar en qüestió el seu propi sistema de valors racials.
Vegeta en català, un mite
Però sí que és evident que un heroi unidimensional com en Son Goku pot resultar avorrit per la falta de matisos, no és menys cert que igualment això passa amb el dolent de la ficció. Si en Vegeta hagués acabat convertit en un mer instrument de destrucció i ràbia ben poca cosa hauria pogut aportar al desenvolupament dramàtic de la sèrie. Heus aquí doncs que, amb bon criteri, es produeix un procés on lent, però inexorablement l’arc dramàtic del personatge evoluciona cap a l’ambigüitat i la complexitat. És a través de flashbakcs on anem coneixent el passat del guerrer, les seves motivacions, els seus traumes i les repercussions en temps present. Un passat que condiciona i que ens fa descobrir un interior turmentat, que és debat entre els seus desitjos venjatius i la presa de consciència sobre el valor de l’amistat, la pietat i la família.
Finalment, en Vegeta resta com un element clau de tota la trama de Bola de Drac, posicionant-se en el bloc dels “bons”, però mantenint una dualitat que l’allunya de festetes i celebracions comunals. Sí, finalment s’establirà a la terra, formarà una família i ajudarà al grup, però sempre des d’una calculada distància, des de la solitud del guerrer. En Vegeta caurà moltes vegades, serà derrotat, es deixarà arrossegar cap al cantó fosc, però sempre ressorgeix com a element indispensable pel grup, ni que sigui per ajudar en Goku primer, i al seu fill, en Trunks, posteriorment. Un personatge, doncs, amb moltes capes que paradoxalment odia la humanitat i acaba per convertir-se potser en el més humà de tots.
Valor afegit del personatge: en Vegeta ens va fer aprendre tota una sèrie d’insults en català que havien caigut en desús. Dropo, baliga-balaga, anar a prendre un got de llet calentona, manefles, mig-pollet, curt de gambals, en són només alguns dels exemples. En Vegeta doncs també ens va ajudar en la normalització lingüística.
