El show de Truman, presagi de les xarxes socials El show de Truman, presagi de les xarxes socials
L’exposició de la privacitat com a reclam El show de Truman, presagi de les xarxes socials

Exposar de forma voluntària la teva vida a les xarxes socials no és només un hàbit, per a alguns s’ha convertit en una forma de mostrar el seu status o, fins i tot, per alguns afortunats, la seva raó de ser dels seus ingressos. Acostumats ara a marcar que ens agraden les fotos de les vacances de familiars, d’amics, de coneguts i de desconeguts (quins records de fa anys quan fugíem dels amics que ens convidaven a veure les diapositives del seu estiu), potser no som conscients de l’impacte que va suposar l’estrena de la pel·lícula El show de Truman (Una vida en directo) (The Truman Show, 1998), dirigida per Peter Weir.

Truman Burbank, el protagonista de la història interpretat per Jim Carrey, és a la vegada el protagonista involuntari i sense adonar-se’n d’un programa de telerealitat (en anglès reality show) des del mateix instant del seu naixement. El primer nen no volgut que és adoptat per una corporació que retransmet la seva vida en directe, les vint-i-quatre hores del dia, els sets dies de la setmana, de forma ininterrompuda des de fa trenta anys.

Christof, interpretat per Ed Harris, és el creador i productor del programa, l’arquitecte d’aquest microunivers on esdevé la vida controlada de Truman: “Han arribat a avorrir-nos els actors que ens expressen emocionen falses. Ens cansa la pirotècnia i els efectes especials. Si els espectadors veuen El Món de Truman és en certs aspectes perquè és una falsificació, però el mateix Truman no té res de fals. Sense guió, sense apuntador… no és sempre Shakespeare però és genuí, és una vida. Hi ha molta gent que està connectada tota la nit per que l’acompanyi. És real, res és fals… només està controlat”.

El concepte de control ens evoca a l’al·legoria de la caverna de Plató en boca de Sòcrates, i la representació de les imatges que s’exposen en el filosòfic relat, on es diferencien entre les imatges del món real i las del món percebut, les que ens forma sobre els fonaments del món intel·ligible de la realitat. Christof va més enllà i proposa construir una realitat per complaure Truman: “Res era real? Tu eres real, per això valia la pena veure’t. En el meu món construït per a tu no tens res a témer. Tens por i per això no pots marxar”.

Aquest discurs de construcció d’una realitat aparentment perfecte apareix també a Matrix (The Matrix, 1999), una pel·lícula coetània a Truman, on els humans viuen en un univers de realitat virtual mentre els seus cossos serveixen com a font d’energia per a les màquines que controlen el món. Si poguéssim escollir, quin dels dos móns escolliríem? El real o el virtual? I si tinguéssim la possibilitat de construir nosaltres mateixos el món virtual, què faríem?

El guionista d’El show de Truman, Andrew Nicol, que tot just acabava de dirigir i guionitzar el seu debut amb una altra història distòpica com és Gattaca (1997), probablement es va inspirar en la novel·la Tiempo desarticulado (Time out of Joint, 1959), de Philip K. Dick (1928-1982), on un home comença a sospitar que el seu món no és més que una il·lusió construïda al seu voltant amb l’única intenció d’aprofitar-se’n d’alguna manera, fins a descobrir que en realitat està al 1998 i no al 1959 com ell es pensava, vivint en un decorat rodejat d’actors com en el cas de Truman, això sí, amb un desenllaç completament diferent.

En certa manera el guio de Nicol era tan anticipatiu que va fer dubtar el mateix director, Peter Weir, qui va pensar que seria molt poc versemblant i que ningú es creuria que podria arribar a interessar a algú veure a la televisió la vida privada d’una persona totalment anònima. Després de dirigir de forma consecutiva pel·lícules tan reconegudes com El año que vivimos peligrosamente (The Year of Living Dangerously, 1982), Único testigo (Whitness, 1985), La costa de los mosquitos (The Mosquito Coast, 1986), El club de los poetas muertos (Dead Poets Society, 1989), Matrimonio de conveniencia (Green card, 1990) i Sin miedo a la vida (Fearless, 1993), va decidir fer dos canvis importants al guió original: el primer, situar el disseny artístic en el primer pla amb una estètica que evocava als barris residencials idíl·lics dels anys cinquanta als Estats Units (curiosament a l’època on esdevenia el llibre de Philip K. Dick); i, la segona decisió, alleugerir el dramatisme del relat incorporant més comèdia, i en això va ser fonamental l’elecció del protagonista, Jim Carrey, que acabava d’estrenar en els darrers anys Ace Ventura: Operación África (Ace Ventura: When Nature Calls, 1995), Un loco a domicilio (The Cable Guy, 1996) i Mentiroso compulsivo (Liar liar, 1997), tot un risc aparent abans de començar per l’histrionisme de l’actor.

 

Carrey va sorprendre amb la seva faceta còmica continguda i dramàtica a la vegada i li va permetre enllaçar nous reptes amb papers destacats, com la just immediata producció Man on the Moon (1999), dirigida per Milos Forman, on interpretava la biografia del recordat còmic Andy Kaufman, per la qual va ser nominat a l’Oscar. No sabem si influenciat o no pel seu paper de Truman, és conegut com va decidir preparar el paper de Kaufman vivint i comportant-se com ell durant les vint-i-quatre hores del dia durant un temps, inclosos cada dia de rodatge, en una paranoia absoluta que vam poder veure en el documental Jim y Andy (2017). De nou ficció i realitat confonent-se.

A principis de la dècada dels setanta una sèrie de televisió creada i dirigida per Craig Gilbert sorprenia justament per aquesta idea de mestissatge entre ficció i realitat. An American Family (1973) és un documental de dotze episodis sobre la vida real de la família Loud, una família tipus americana casada amb diversos fills que mostraven el seu dia a dia, això sí, amb alguna sorpresa inesperada, com la sortida de l’armari d’un dels fills en un dels episodis… al 1973!

El corrent cinematogràfic que va inspirar es coneix com cinéma vérité (que es pot traduir com cinema de la realitat) el qual és justament el nom de la pel·lícula que explica tot el projecte de com es va concebre la sèrie original: Cinéma Vérité (2011), interpretada per Diane Lane, Kaitlyn Dever, Tim Robbins i amb James Gandolfini com a Craig Gilbert, el creador de la sèrie als setanta.

El paper dels mitjans de comunicació és fonamental per sostenir aquest model d’entreteniment. A El show de Truman, d’emissió contínua les vint-i-quatre hores, el negoci rau en el patrocini encobert (la roba, el menjar, els productes d’higiene, tot l’entorn de Truman és vendible de fet), el comerç de productes de record (com la venda dels vídeos de resum o de grans moments) i la publicitat en programes d’anàlisi mentre dorm el protagonista, per exemple. De com els mitjans de comunicació es poden comportar com a hienes ho podem veure a la pel·lícula Network, un mundo implacable (Network, 1976), dirigida per Sidney Lumet i interpretada per Faye Dunaway, William Holden i Peter Finch, on un veterà presentador, que és acomiadat pels baixos índexs d’audiència del seu programa, anuncia en directe que se suïcidarà al final del programa. Què creieu que va passar, que la gent va donar l’esquena o que va augmentar l’audiència del canal?

A La muerte en directo (La mort en direct, 1980), dirigida per Bertrand Tavernier, la protagonista de la història és una malalta terminal de càncer, interpretada per Romy Scheneider, que porta una microcàmera allotjada al cervell que transmet les imatges que ella veu a una cadena de televisió. La mort, de nou, com a espectacle per a una societat morbosa del mal aliè o, senzillament, la televisió com a instrument alienant com succeïa a la novel·la Farenheit 451 (1953) de Ray Bradbury (1920-2012), de la que recordem la imatge de la televisió a les quatre parets de la casa del protagonista de la pel·lícula homònima Farenheit 451 (1966), dirigida per François Truffaut, una televisió que els idiotitzava, els anestesiava i els desmemoritzava.

En El show de Truman també hi és present la mort com espectacle, cap el final de la pel·lícula quan s’intenta per tots els mitjans que Truman torni cap el port. Quan un regidor de producció exclama: “No podem matar-lo en directe davant del públic”, la resposta de Christof és “Va néixer en directe davant del públic”, donant per entès que aquest seria un final maco i rodó per a la seva obra. La pel·lícula es va estrenar tot just un any abans del primer Gran Hermano (Big Brother, 1999-2005), gravat a Holanda, produïda per l’empresa Endemol Shine amb el mític John de Mol al cap davant, convertida en la llavor a nivell internacional de les versions autòctones de tancar en un indret a persones desconegudes i anònimes, generant un reguitzell de telerealitat amb fórmules de tot tipus fins avui en dia.

Això sí, de moment, la barreja de la mort i del Gran Germà (evocador de l’omnipresent líder de la novel·la 1984, publicada al 1984, de George Orwell), només ho hem pogut veure a la sèrie Dead set: Muerte en directo (Dead Set, 2008), d’una única temporada, és clar, si mataven a tots els concursants no donava per més. La telerealitat com a càstig i espectacle a la vegada ho hem vist a un dels episodis de Black Mirror (2011–) Episode White Bear (2013), on amb un gir final de la història descobríem que la lluitadora i patidora mare protagonista de la història no era el que semblava.

Peter Weir no va ser el primer de mostrar la telerealitat però si de predir la seva reverberació a les següents dècades, davant la seva incredulitat inicial. En certa manera, a poc a poc, sense adonar-nos-en, ens vam convertir tots plegats en els personatges de la pel·lícula que són espectadors del show, és a dir, ens vam convertir en els vigilants, en les cambreres del bar, en les senyores del sofà o en l’home de la banyera veient la televisió. Després, amb la irrupció i la proliferació de l’ús de les xarxes socials ens hem convertit finalment en un altre personatge de la pel·lícula: la Meryl, l’esposa de Truman interpretada per Laura Linney.

És Meryl una actriu? Aparentment sí, el que no és segur és infermera. Però ha renunciat a la seva vida real per interpretar el paper de la companya de Truman, compartint amb tot el món la seva vida fictícia a canvi d’un sou… o potser molt més que això? a canvi d’un reconeixement i d’una fama aclaparadora i mostrant, per altra banda, una vida quotidiana, malgrat que no era exactament la seva vida real. Com ella, tots nosaltres mostrem al món a on anem, què ens agrada, a qui estimem, què mengem, on fem les vacances, a qui votem… a canvi d’una fama efímera que dura el que dura la recompensa d’un m’agrada, cercant la complaença de la nostra tribu en termes sociològics.

L’auge de les xarxes socials, barrejat amb l’anonimat i la falta d’empatia visual (provocat en no veure l’expressió de les persones quan estan escrivint) ens dona una falsa percepció de llibertat, i a més pensem que podem escollir allò que volem veure en tot moment… oi? No ho creieu? Si no ho creieu… mireu què fan ara.

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*